El periodista de medi ambient tipus podia dur xiruques i entrar a un consell de redacció amb més bones intencions que bons temes i després ser objecte de bromes tan gastades com mantres: què, qui t'ha passat l'exclusiva, un ocellet?
(F)
Fa temps que el periodista de medi ambient ja no respon a aquesta etiqueta, si és que hi va respondre mai. De fet, els periodistes especialitzats en medi ambient han estat i són encara una rara avis en molts mitjans, però en tot cas, aquells que se'n consideren s'han reivindicat i es reivindiquen encara d'una altra manera. Ben lluny de la imatge romàntica del conservacionista entestat a salvar qualsevol petita espècie (no hi ha espècies petites, nota al marge), trobem un dels primers professionals a moltes redaccions a entendre la creixent interdependència dels grans temes informatius que omplien i omplen bits, pàgines i minuts.
El periodista especialitzat en allò que, de forma una mica antiga i redundant en diem el medi ambient, va ser el primer a escriure sobre conceptes que no fa pas tant aixecaven moltes celles i que, en canvi, avui formen part indiscutible de l'esquiva fórmula que preparem per fer front a la crisi (canvi de model, més que crisi, una altra nota al marge). Vegem-los: innovació, transferència empresa-universitat, valor afegit, desmaterialització, eficiència, participació... Molt més que el verd, molt més el medi ambient, doncs: entorn, economia i societat, les tres potes de la sostenibilitat. La primera incomprensió en realitat estava en el nom. Periodista de medi ambient? Periodista de sostenibilitat! O millor encara, periodista. I punt.
Per informar de canvi climàtic cal conèixer economia, política internacional i ciència. Per informar sobre la crisi dels recursos cal afegir als tres conceptes citats geografia, història i un coneixement mínim de polítiques regionals. Per informar sobre la instal·lació d'un parc eòlic a una carena que veus des de la taula de l'oficina cal saber de canvi global i de la crisi de recursos, i a més cal conèixer les fonts i els equilibris polítics i administratius que faran possible o no el projecte. Tot un repte, això. Requereix mètode, temps i l'acompanyament i la complicitat dels responsables de continguts.
La precarietat arrossegada de fa anys al sector és avui, malauradament, una sagnia oberta, amb centenars de companys acomiadats i capçaleres que desapareixen per sempre més. No és fàcil, en aquest context, defensar aquest periodisme que connecta punts a través d'una mirada àmplia que desafia costures i fronteres i que aprèn a escoltar (xarxes socials, blogs, wikis) i a treballar (open data, apps) amb les noves tecnologies de la informació.
(F)
Incorporar la mirada sostenibilista és imperatiu en una premsa que es digui responsable i que vulgui (una altra cosa és que se'n surti, tercera i darrera nota al marge) oferir als seus lectors o espectadors un relat rigorós i compromès de la realitat.
Si el periodisme té algun futur és aquest. La mirada sostenibilista, entrenada com està a la complexitat i al sentit crític, pot ser una bona aliada.
Aquell periodista de medi ambient injustament estereotipat té avui moltes coses a dir, diria. Fa temps que és l'hora d'explicar les coses d'una altra manera.
Per cert, fa unes setmanes, a Girona, va tenir lloc el 2n Congrés de Comunicació Ambiental. Gens casualment, crec, l'organització va preparar un programa lligat amb les tecnologies de la informació. Bona senyal.
