Ara deu fer uns deu anys, discutia amb uns amics sobre la inviabilitat del nostre model immobiliari. Es tractava d'un sistema piramidal, era evident. Tothom comprava amb recursos que no tenia uns pisos que costaven el que no valien, pensant que sempre se'ls podrien revendre encara més cars a tercers que tampoc tinguessin prou recursos però que confiessin a rescabalar-se'n a costa de quarts. Els bancs i les caixes (perquè hi havia caixes, se'n recorden...?) aportaven neu i més a neu a aquesta bola perquè ells sí que anaven cobrant, bé que també s'endeutaven piramidalment amb altres bancs.
Els meus amics em van dir: "Tens raó, però és impossible parar-ho: ja hi estem tots ficats". Aleshores em vaig adonar que ens esperava una gran patacada. Em pregunto com és que les reiterades reflexions al respecte que anàvem fent alguns (només alguns, més aviat pocs) tenien tan poc ressò. Era evident, però ningú volia veure-ho. La patacada ja ha arribat. Penso que hem viscut una enredada a gran escala. També és evident, però tampoc ningú no ho vol veure.
Les enredades es basen, tant en la malícia de l'enredador, com en l'estúpida ambició de l'enredat. Convé fer-ho notar. La descomunal estafa perpetrada en aquestes darreres dues o tres dècades ha comptat amb la complicitat general. Més o menys inconscient o forçada, però complicitat. Em sembla que un dels principals components de la comprensible irritació que ara tenim es la inconfessada sensació que tots hem participat de l'estafa. Hem estirat més el peu que la sabata, ens hem cregut i hem actuat com si fos cert el que, en el fons, tot sabíem que era fals: no érem rics.
Com hem pogut perdre l'enteniment d'aquesta manera? L'ànima humana és de primat, és a dir, tramposa. Hem caigut col·lectivament en la trampa d'un sistema pervers i pervertidor. Les retallades rai: si no abandonem de seguida aquest model insostenible basat en l'incessant creixement piramidal, no hi haurà res a fer.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
