Els problemes globals exigeixen solucions globalitzades i alhora ajustades al rigor comptable que anirà associat a la consolidació de la cultura postindustrial
Els humans no solem fer el que hauríem de fer, sinó el que ja sabem com se fa. "Més val boig conegut que savi per conèixer", sentencia la dita. En aquest aforisme hi ha un punt de saviesa i un munt de mandra. Preferim patir que canviar. Ens costa més revisar posicions que suportar contrarietats. La natura humana té aquestes coses.
Per això se'ns fa tan difícil d'avançar en el camí que va quedar apuntat a la Conferència de Rio de 1992, aquella ja llunyana Cimera de la Terra. El revival Rio+20, acabat de celebrar, ha resultat encara més fluix que el Rio+10 que va tenir lloc a Johannesburg l'any 2002. No és que el tema hagi perdut interès, és que en té massa. No el podem pair, ens desborda. Se'ns han fos els ploms. Superats per les circumstàncies, se'ns desconnecten els circuits. A les fosques, deixem de veure el que no volem mirar. Un cop més, triomfa la mandra davant la magnitud de la dificultat.
Robespierre va abolir l'esclavatge a la França revolucionària de 1794; Napoleó el restaurà. Els Estats Units, com és ben conegut, l'aboliren a tota la Unió immediatament després de la Guerra de Secessió, l'any 1865; les noves nacions llatinoamericanes ho feren a la mateixa època, fins i tot abans. L'últim estat esclavista va ser Brasil, que tingué esclaus legals fins a 1888 (el penúltim va ser Espanya, fins que Alfons XII va abolir l'esclavatge a Cuba l'any 1886). Vam necessitar quasi un segle, doncs, perquè una idea que ja havia definitivament triomfat amb la Revolució Francesa s'acabés d'imposar als nous estats moderns que, d'alguna manera, n'eren fills (l'Imperi del Brasil i Espanya mantenien l'ancien régime i per això van ser el últims a claudicar).
Dos segles més tard, la història es repeteix amb la sostenibilitat. Tothom diu que hi està d'acord, però no hi ha manera de convertir-la en un veritable objectiu generalitzat. Ha costat relativament poc identificar i denunciar les disfuncions de l'ancien régime socioambiental i productiu, però els aristòcrates del vell ordre continuen aferrats als seus privilegis. Si més no, a les seves inèrcies. Per això diuen una cosa i fan la contrària. No és ni mala fe. És mandra decrèpita, incapacitat de canviar, per més que convingui a tothom, a ells també.
És clar que, si no tenim govern planetari, com pot haver-hi estratègia global per al planeta? Comencem per aquí. El mercat s'ha mundialitzat i les grans empreses han esdevingut transnacionals globalitzades; els governs dels estats, no. El desfasament és clamorós. Entre 1919 i 1939 va funcionar (no gaire) una tímida Societat de les Nacions, sorgida dels horrors de la Primera Guerra Mundial. A partir de 1945 funciona (no pas gaire més) una Organització de les Nacions Unides (ONU), filla de la Segona Guerra Mundial. Els estats hi van a dirimir desavinences, no pas a concertar acords compartits. Les Cimeres de la Terra, organitzades per l'ONU, són una anomalia, doncs. De resultats anòmals, també. I massa modestos, és clar.
El gran repte és la sostenibilitat. No té projecte, a penes arriba a desig. La locució "desenvolupament sostenible" és absurda: pot haver-hi un desenvolupament que sigui insostenible? Si no és sostenible, no és desenvolupament, resulta obvi. Sabem fer créixer la facturació, no sabem desenvolupar-nos com cal. Per això inventem adjectivacions innecessàries per a un terme que s'explica sol. En tot cas, no sabem com fer-nos-ho i continuem preguntant-nos, ad nauseam, si la sostenibilitat és econòmicament viable. La insostenibilitat sí que és econòmicament inviable, només funciona maquillant balanços i falsejant comptes de resultats. Les externalitats negatives no s'incorporen als comptes finals perquè aleshores es veuria la trampa. Necessitem ampliar capital constantment per tenir liquidesa, vivim d'alienar patrimoni. És un escàndol econòmic disfressat d'enginyeria financera. La sostenibilitat arrenca del rigor comptable, comença identificant partides i fent correctament els balanços. El mal és que no podem esperar cap rescat: haurem de deglutir el desgavell sense ajuda de tercers perquè els rescatables som tots.
Als anys seixanta, obrí les portes a Barcelona una llibreria exclusivament dedicada al llibre en català. Va ser una excel·lent pèssima notícia: significava que a les altres no n'hi havia. Hi ha bones obres que consoliden males situacions. Com les discriminacions positives o les quotes femenines dels partits. Els aliments han de ser nutritius per definició. L'economia ha de ser productiva per definició. El desenvolupament ha de ser sostenible per definició. Hem de fer els números ben fets, amortitzacions socioamabientals i costos de reposició inclosos. La mesquinesa i la pusil·lanimitat ens maten. Som víctimes de la més mandrosa de les inèrcies.
Així que prou de desenvolupament sostenible, economia verda i mundialització sense globalització. Necesitem desenvolupament de debò, economia seriosa i la globalització que practica la biosfera. És aquest el repte postindustrial. Però a Rio+20, ni els seus succedanis més edulcorats no van poder obrir-se camí. Caldrà continuar pledejant pel triomf de l'evidència.
*Article publicat en El Periódico de Catalunya.
