(F)
La crisi desperta la imaginació i l'enginy tant dels que la pateixen com dels que se'n poden aprofitar d'alguna manera. En aquests anys han sorgit bancs de temps, més cooperatives locals, emprenedories ambientals i també s'han volgut deixar sentir les grans multinacionals que proclamen una orientació més sostenible, amb inversions en tecnologies netes com una nova revolució verda corporativa. Com en el medi natural, cada espècie busca la seva supervivència mostrant habilitats pròpies d'un documental.
Ens esgarrifem quan s'anuncia una "Operació X" que desmantella una nova xarxa de corrupció de les sovint vinculades a tràfic d'influències i soborns en temes del ram de la construcció. Doncs bé, no cal anar a buscar grans operacions urbanístiques per entendre el context on tot això evoluciona. Si un particular contracta un constructor per fer una reforma i intenta fer-ho tot segons s'estableix en les ordenances, és fàcil que ensopegui amb una o més contradiccions no només del sistema sinó també de la mateixa cultura que ens impregna. Per exemple, en tot el procés d'una llicència d'obres, una mesura ambiental que sembla molt adequada fa referència a l'abocament de runes. Es paga un dipòsit segons volum previst i es retornarà un cop certificat l'abocament controlat de la runa. L'abocador controlat cobra per viatges, no per volum, i aquí el petit constructor independent te una oportunitat d'estalvi si aconsegueix reduir viatges i enviar runa a deixalleries, en el millor dels casos, o al bosc en el pitjor. El certificador pot manipular el volum abocat, el constructor pot repartir el benefici i fins i tot baixar preu al client. Si tots aquests actors accepten, ja tenim una trama. Ben poca cosa hi pot fer el sistema si no és posar més mossos d'esquadra al bosc o buscar noves formes fiscalitzadores més imaginatives i difícils de manipular, alhora que altament burocratitzades. Qui és el responsable? Només el constructor que mira de sobreviure i donar un servei el més econòmic possible? o bé el client que no assumeix el preu real de l'obra que està fent, també per sobreviure? O l'abocador privat, que manipula els certificats, garantint la seva existència a base de petits constructors que li fan confiança?
(F)
És, efectivament, la cultura de la supervivència, que ho empastifa tot. És evident la corresponsabilitat de la "trama" d'actors en el bon o mal funcionament del sistema però, com canviar una cultura que té l'administració en el penúltim esglaó de les seves prioritats i confiança i, en el darrer, el medi ambient? En la cultura de la supervivència, això és tan com demanar-li a un lleó famolenc que no es mengi l'última parella d'humans que poden repoblar la terra.
El drama de la supervivència és haver-hi arribat, és clar, però també fa por pensar en tot el que es pot perdre en una situació de subsistència massa llarga, coses que no es tornaran a recuperar fàcilment. Es pot perdre el rebuig al bosc brut i reprendre la sensació de relativa normalitat quan es topa amb runa; es pot tornar a considerar prioritari l'existencialisme empresarial, el manteniment d'un negoci i dels seus treballadors per sobre del dany que eventualment hagin pogut fer o continuïn fent sobre el medi ambient; es pot tornar a pensar que el medi ambient és un recurs a explotar, no un actor a considerar.
Aquest és el gran temor de grups d'activistes i moviments socials que denuncien que la suposada revolució verda corporativa que algunes transnacionals proclamen no és més que "business as usual" o, pitjor encara, una forma encoberta de recuperar el control absolut sobre el medi que van perdre (moderadament) en les revolucions sostenibilistes dels noranta.
(F)
Això es fa palès en especial en el sector agrícola. Grans corporacions del sector s'han posat la bandera de l'agricultura ecològica i anuncien inversions i estratègies orientades a abastir les grans cadenes de distribució per apropar aquests aliments a tothom a preus més baixos. Es tracta, de fet, d'una estratègia de supervivència. No és una revolució, simplement és l'adaptació al medi, la producció i provisió d'un servei adaptat a noves necessitats i a una cultura canviant, però fonamentada exactament en el mateix patró: el control i utilització massiva i centralitzada dels recursos. Front del fracàs d'altres mercats, la mercantilització de la natura es presenta ara com una estratègia de subsistència tan bona com qualsevol altre. La cultura és la mateixa: l'economia de supervivència, i tan se val que sigui verda o grisa.
