La dita ironitza sobre la inutilitat de ser el més ric del cementiri. Aviat l'escarni serà una realitat. Sembla que ens encaminem a un món de poca gent incommensurablement rica envoltada de pobresa creixent. "Com sempre", argumentaran alguns. No: molt més que mai abans, caldrà puntualitzar. És una anomalia insostenible. Entre altres raons perquè els nous pobres seran il·lustrats i, doncs, conscients de la situació.
Thomas Piketty (Le Capital au XXIème siècle, 2013) i Jeremy Rifkin (The Zero Marginal Cost Society, 2014) han sotraguejat el panorama de les idees econòmiques, darrerament més aviat escasses, per cert. Sembla com si els economistes s'haguessin resignat a fer només de comptables. Expliquen per què passa el que passa, però proposen molt poc a fi que passin unes altres coses. I el cas és que el món necessita un altre projecte. He dit projecte, no somni, que d'això sí que en tenim. Massa.
Valor i valor afegit versus preu i plusvàlua: podríem començar per aquí. És molt elemental, és clar, però he constatat que no s'acaba de veure l'enorme diferència entre els conceptes evocats per aquests termes. És impossible entendre i valorar la música seriada o dodecafònica aplicant els principis de l'harmonia tonal. En economia passa una cosa així, em temo. Les fórmules i els algorismes de la tonalitat clàssica ens impedeixen d'imaginar la nova manera de fer les coses que reclamen els nous escenaris de la realitat.
Només hi va haver una manera d'acabar amb l'ancien régime sociopolític: enderrocar-lo. El més il·lustrat dels ministres de Lluís XVI hauria afirmat que la societat industrial burgesa era impossible. "Quin paper hi tindran els nobles?", s'hauria preguntat. Cap. Per això el sostenibilisme o l'economia circular són incomprensibles a la llum de les velles receptes plutocràtiques. S'acosten canvis.
* Article publicat a El Periódico de Catalunya
