Amb el tancament de botigues antigues passa com amb el canvi climàtic: si el fenomen és una constant històrica, on és el problema? Doncs en la causa i en la rapidesa. A Barcelona i altres ciutats catalanes, no de tant en tant, sinó cada dos per tres, tanca un comerç tradicional, i no perquè ofereixi productes sense interès, sinó perquè no pot competir en les actuals condicions del mercat. En pocs anys, han desaparegut veritables icones del paisatge urbà.
Els locals dels vells establiments són ocupats per cadenes adotzenades (que sovint aprofiten la vella decoració, com si això sol ja les dignifiqués) o per bazars orientals encara més banals (però amb admirable dedicació i instint mercantil, tanmateix). L'oferta global hi perd, baldament els nous negocis potser rutllin. Rutllen perquè, també en aquest cas, el model econòmic encara imperant no contempla més valors que el comptes d'explotació. De balanços de debò, ni se'n parla.
Fer-los no seria una decadent posició romàntica. Ben al contrari, permetrien incorporar en la matriu econòmica tots aquells valors que fan feliços a la gent i que, a la curta o la llarga, incideixen sobre l'economia general. Per exemple: algú creu que Barcelona rebria els turistes que rep (potser fins i tot massa, per cert), si fos lletja i vulgar? Doncs bé: en quins balanços figura la bellesa urbana? La completa internalització de valors en la matriu econòmica és indispensable per fer els números com cal.
En tot cas, el principal valor de la ciutat mediterrània és la seva diversitat i complexitat. Això consolida el sistema urbà, millora l'oferta, incrementa les oportunitats i minimitza els desplaçaments obligats, amb els subsegüents beneficis d'estalvi de temps i millora de la competitivitat general. Cada cop que tanca un comerç tradicional perdem un llençol d'aquesta bugada.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya