El terme "aduar" és d'origen àrab (duwwār). S'aplica als habitacles que els pastors nòmades ocupen temporalment. Per extensió, també significa conjunt de cases precàries. Amb aquest sentit l'emprà el metge higienista Francesc Pons i Freixa (1863-1938) en la seva obra "Los aduares de Barcelona", publicada l'any 1929. De fet, era una ponència escrita en col·laboració amb l'arquitecte municipal Josep M. Martino, presentada al Congrés Nacional d'Higiene i Sanejament de l'Habitació, celebrat l'any 1922 a Barcelona. És el primer estudi sobre els barris de barraques de la ciutat, que aleshores ja eren importants.
Els primers barris barcelonins de barraques van aparèixer a la platja de la Barceloneta (devers 1870) i a Montjuïc (1885). Com tota ciutat industrial del moment, Barcelona tenia el seu Lumpenproletariat i els seus marginals. Però també un proletariat d'al·luvió, immigrants sense recursos vinguts per treballar a les grans obres públiques (exposició de 1888, després construcció del metro, etc.). Molts procedien de Múrcia, i d'aquí el genèric de "murcià" aplicat en aquella època a qualsevol immigrant pobre (en la meva infantesa encara era corrent aquesta denominació).
La ciutat era incapaç de proveir d'habitatges dignes a aquelles persones, que havien d'encabir-se com podien en barraques que ells mateixos es construïen en ermots perifèrics. Aquelles barriades no reunien cap condició urbana. No tenien aigua corrent ni clavegueram. Eren com les pitjors favelas o ranchitos de les actuals ciutats subdesenvolupades. Encara més precàries, perquè les edificacions no eren d'obra, sinó fetes amb taulons i materials d'enderroc. Segons Pons i Freixa, als anys vint del segle passat hi havia unes 6.000 barraques a Barcelona, distribuïdes en diversos llocs marginals, la majoria al litoral, a Montjuïc, al peu de Collserola i als extrems de l'aleshores encara incipient Eixample. La nova Barcelona creixia gràcies a l'esforç de la ciutadania i al sobreesforç dels nouvinguts, que venien a ser una ciutadania de segona. O de tercera.
(F)
Amb el franquisme, el problema s'agreujà. La misèria econòmica i social empenyé milers d'andalusos i extremenys, entre altres, a emigrar en massa cap als grans centres urbans. Barcelona fou un dels principals destins. En els anys cinquanta, unes 100.000 persones, el 7% dels barcelonins, vivien en barraques. N'hi havia unes 20.000, en 138 grups corresponents a una dotzena de zones. Val la pena recordar els principals: Can Tunis (Jesús i Maria), platja de la Barceloneta (Somorrostro, Bogatell), platja del Besòs (Camp de la Bota, Pequín), Poblenou (Cementiri), Montjuïc (Tres Pins, Maricel, Can Valero, etc.) el Poble Sec, Diagonal (Santa Gemma), el Carmel (Turó de la Rovira, Can Baró), Sagrera (la Perona), Nou Barris (Verdum, Santa Engràcia) i el Guinardó (Sant Pau).
A aquestes barriades de barraques caldria sumar l'anomenat "barraquisme vertical", les cases formals, però de baixa qualitat, en què eren reallotjats els barraquistes a mesura que el Servicio de Control y Represión del Barraquismo (quin nom, per favor!) enderrocava les barraques. I també caldria afegir altres zones de la ciutat on creixien habitatges urbanísticament regulats, però més o menys autoconstruïts. O sigui, una part considerable de la ciutat. Una subciutat que oficialment no existia, perquè el franquisme mirava d'ocultar-la. Encara avui és més tranquil·litzador d'oblidar-se'n. Però seria indecent, entre altres raons perquè no s'entén la Barcelona moderna sense aquest fenomen social i urbanístic i perquè molts dels antics barraquistes són encara vius.
Aquestes persones van sofrir la ciutat insuficient. I van contribuir a fer-la excel·lent. Algunes van viure en llocs o moments de barraquisme ja molt evolucionat, com a la barriada de Rere Cementiri del Poblenou, feta de casetes humils, però dignes. Altres o els seus pares, en canvi, van patir fred, mala comunicació i privacions en el barraquisme més ofensiu. Tot això ha de ser reconegut, agraït i recordat. És el propòsit de la Comissió Ciutadana per a la Recuperació de la Memòria dels Barris de Barraques de Barcelona, que ha organitzat exposicions, ha promogut reportatges i actualment col·loca plaques rememoratives en llocs com el Somorrostro, el Camp de la Bota, el Poblenou, el Poble Sec o Santa Engràcia.
De l'aduar a la placa rememorativa: una història urbana que haurà durat un segle llarg, de 1870 a 1990. Potser vostè n'haurà estat protagonista o haurà lluitat al costat dels que clamaven per un habitatge digne. És la història de desenes de milers de barcelonins. Paco Candel, Josep M. Huertas, Jaume Fabre, Josep Martí Gómez, Mercè Tatjer i molts altres l'han recollida en els seus llibres. La Comissió Ciutadana la ubica ara al lloc dels fets. Perquè no tornin a passar.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
