Molta calor o poca pluja són expressions que no volen dir gran cosa. La cultura industrial ens ha ensenyat a quantificar: tants ºC i tants litres per metre quadrat. En efecte, 37ºC o 42ºC són "molta calor" per un igual, però responen a temperatures ben diferents. La cultura tecnocientífica també ensenya a considerar el factor temps: durant quants minuts o durant quants dies? Un xàfec intens que dura uns minuts és menys rellevant que una pluja mitjana prolongada. Però el comú de les persones continua aferrada a les pulsions emocionals i a fer regla de l'excepció que els impressiona. Per això és tan difícil parlar del clima i de les mutacions que experimenta respecte a una "normalitat", a son torn gens fàcil de determinar amb precisió objectiva.
Assistim a un canvi climàtic accelerat i perceptible? Sí, però potser no de la manera i per les raons que creu percebre la majoria. De canvi climàtic només n'hi ha hagut un en tota la història del planeta i ha durat sempre. El clima no ha deixat de variar des del primer dia, però ha tingut llargs períodes de canvis insignificants que hem assimilat a successives "normalitats". Només parlem de canvi quan les variacions són ràpides. Per a èpoques molt reculades, considerem ràpid el que passa en pocs mil·lennis; per a períodes històrics, basta que el canvi sensible es produeixi en tot just un parell o tres de segles; si ens referim a la contemporanitat, només parlem de canvi quan la mutació és referible a la nostra memòria personal, a algunes dècades com a màxim. És el cas de les alteracions climàtiques induïdes per la crema de combustibles fòssils, és a dir del canvi climàtic que vivim ara.
(F)
Sabem, perquè ho hem mesurat, que la temperatura global ha augmentat entre un i dos graus de la Revolució Industrial ençà. És molt. No per l'increment de temperatura que això representa, sinó pels trasbalsos atmosfèrics que indueix. Trasbalsos que es tradueixen en episodis anòmals del temps meteorològic: calorades, fredorades, sequeres, xafegades, huracans... Alguns d'aquests fenòmens no es relacionen amb el canvi climàtic; altres, sí. El clima és el temps atmosfèric considerat en un període prou llarg, cosa que admet oscil·lacions raonables entorn d'una mitjana. Només hi ha canvi de clima quan varia la mitjana o quan les oscil·lacions esdevenen la norma. En les calors excepcionals d'enguany hi ha de tot. Tanmateix, que al Pla de l'Estany s'hagin superat els 40ºC cada dia durant una setmana és objectivament excepcional. També que a tot Catalunya les temperatures hagin estat fins a 10ºC per sobre de les esperables.
Gràcies a un recent i meritori treball d'equip coordinat pel Servei Meteorològic de Catalunya, amb aportacions de la Universitat de Barcelona, de l'Institut Català de Ciències del Clima i de l'Instituto Pirenaico de Ecología, disposem d'una sèrie de 227 anys (1787-2014) de les precipitacions a la ciutat de Barcelona. És la sèrie pluviomètrica més completa de tota l'Europa meridional, resultat d'homogeneïtzar moltes dades parcials i fer algunes interpolacions. És molt, però alhora són només dos segles. En tot cas, basta per establir amb solvència "normalitats" relatives. I per dir que la mitjana "normal" de pluja a Barcelona són 592 litres per metre quadrat i any. Les desviacions degudes al canvi climàtic hauran de ser referides a aquesta xifra quant a la pluja a Barcelona. I a la resta del territori? I què passa amb els altres fenòmens meteorològics?
Aquesta sèrie pluviomètrica fefaent ens informa que entre 1812 i 1825 la mitjana pluviomètrica barcelonina va ser de només 300 l/m2 anuals. Són conegudes les desgràcies que va alimentar aquesta sequera (manca d'aliments, epidèmia de febre groga, etc.). En tot cas, no es pot relacionar amb cap canvi climàtic. Fou una oscil·lació extrema, sense ser una anomalia, el clima ja admet aquest marge de variació. Ho hem de saber, per no treure conclusions esbojarrades d'aquests excepcionals calors estivals que hem patit. Però no hem de concloure que tot el que ens passa és fruit de les oscil·lacions "normals". Tots dos conjunts de fenòmens actuen simultàniament i enterboleixen la valoració de la situació.
Una cosa és certa: som més vulnerables que mai, perquè la complexitat del nostre sistema productiu depèn de determinats fenòmens ambientals que no controlem. Sense pluja, els embassaments es buiden i la generació hidroelèctrica s'estronca. La sequedat ambiental propicia les al·lèrgies, que aquest any han proliferat alarmantment. Per això cal canviar els epítets per les quantificacions i, sobretot, encarar sensatament la qüestió, perquè el canvi pot ser més ràpid que la nostra capacitat d'adaptació. Faci més o menys calor un estiu determinat, el canvi climàtic progressa i és dubtós que això ens beneficiï.
