Quan algun organisme internacional decideix de crear el dia mundial d’un tema o altre, mal senyal. Vol dir que la qüestió presenta aspectes problemàtics. No se celebra el dia mundial del futbol o de la felicitat; sí que tenim dies mundials dedicats a l’ambient, al càncer o a les víctimes del terrorisme. I també el Dia Mundial de l’Hàbitat, que d’ençà de 1985, per decisió de l’Assemblea General de les Nacions Unides, se celebra cada primer dilluns d’octubre.
Per què resulta oportú cridar l’atenció sobre l’hàbitat humà? Doncs perquè una considerable part de la població viu en condicions francament millorables. Més ben dit: perquè només una part petita de la humanitat disposa d’una casa espaiosa, confortable, saludable i assequible, inscrita en un context rural o urbà igualment gratificant. Avesats a les comoditats i seguretats de la ciutat europea, aquesta afirmació pot semblar exagerada, però no n’és gens. I si primem determinats paràmetres, com la saludabilitat i l’assequibilitat, no és exagerada ni per als espais urbans europeus.
La qüestió és indissociable del procés civilitzador que va començar molts segles enrere. Els humans neolítics s’aixoplugaven on podien. Es refugiaven en coves o construïen cabanes més o menys elementals. Eren tan precàries, si no més, que les que encara persisteixen avui dia en determinats llocs, però l’expectativa de l’espècie en aquells temps era baixa. Els hàbitats eren elementals, però la vida quotidiana també. El problema sociològic es va anar consolidant a mesura que les capacitats de construir hàbitats millors creixien, però no pas les possibilitats de tothom per accedir-hi. Quan visitem ciutats antigues, trobem palaus, temples i només els basaments d’algunes cases, perquè les edificacions comunes eren molt elementals, de fang a tot estirar. En termes absoluts, hem millorat molt; en termes relatius, més aviat hem empitjorat: molts més tenen molt menys en relació al nivell mitjà dels que tenen prou.
Els corrents migratoris del camp a la ciutat, importantíssims en les darreres dècades, han accentuat el problema, perquè han comportat l’abandó d’un important parc d’habitatges de qualitat mitjana i fins alta, unit a la inabastable demanda de moltíssims nous habitatges en molt poc temps. Lima, per exemple, tenia uns 500.000 habitants l’any 1940; actualment, passa dels 9.000.000. En només 75 anys ha hagut de crear hàbitats per a més de vuit milions de persones, la majoria sense a penes recursos. Ens els últims temps, s’hi han hagut de fer nous allotjaments per a més 250.000 persones cada any, és a dir unes 200 cases noves cada dia durant anys i anys. Quina mena d’hàbitats voleu que siguin? Doncs barraques de la pitjor mena.
Al món hi havia 16 ciutats de més d’un milió d’habitants l’any 1900. L’any 1950, ja n’hi havia 74. I l’any 2010 eren 442, en el ben entès que moltes d’elles passaven dels cinc milions i algunes fins dels quinze… Si sembla molt que Lima passi dels nou milions d’habitants, què direm dels vint o vint-i-cinc milions de Ciutat de Mèxic, Sao Paulo, Bombai, Beijing o Delhi, dels trenta de Xangai, dels quaranta de Tòquio o dels quaranta-cinc de la conurbació de Canton? L’increment demogràfic de la humanitat (1.000 milions l’any 1900, 6.000 milions l’any 2000, 7.000 milions l’any 2012…) i la migració cap les ciutats han creat una demanda d’habitatges descomunal en les darreres dècades, particularment en els països pobres (eufemísticament qualificats sovint d’emergents o en vies de desenvolupament), que són la majoria.
Als països rics, com el nostre, els problemes són d’una altra escala. Però de cap manera inexistents. La població jove o amb recursos econòmics limitats no pot accedir a l’habitatge en els centres urbans tradicionals, saturats i molt encarits, però pot trobar hàbitats dignes en una perifèria urbana més o menys allunyada. Tothom pot tenir una casa mínimament decent, en definitiva. Però amb altres limitacions. Sol costar un percentatge massa significatiu dels ingressos, exigeix desplaçaments diaris molt onerosos en temps i en cost i no sempre respon als estàndards d’espai i confort que han esdevinguts propis d’aquests llocs. Comparativament parlant, doncs, també als països rics hi ha problemes en l’hàbitat.
Darrerament se n’hi han afegit uns altres, derivats de la generalització de l’automòbil mogut amb motors de combustió interna: la contaminació atmosfèrica i el soroll. Van començar essent una molèstia, avui dia són un problema seriós. L’aire respirat en moltes àrees metropolitanes, començant per la de Barcelona, presenta concentracions d’òxids de nitrogen que s’acosten o fins superen els 40 micrograms per metre cúbic, llindar considerat perillós per a la salut, si es manté perllongadament. Se’n deriven malalties respiratòries, mal desenvolupament fetal, minva de la capacitat intel·lectual i, segons algunes hipòtesis versemblants, fins i tot increments indesitjables d’obesitat. Per no parlar, naturalment, d’altres contaminants atmosfèrics comuns a les grans ciutats, com els òxids de sofre, les micropartícules, etc.
I també caldria parlar del problema d’hàbitat generat pels desplaçaments massius de refugiats o d’emigrants. Fins fa poc, era una qüestió dolorosa, però menor; ara, ha esdevingut un problema de consideració. Europa va rebre 275.000 immigrants africans irregulars l’any 2014 (lamentablement qualificats d’il·legals, com si fugir de la misèria o de l’opressió fos un delicte). Durant 2015, el ritme s’ha fet encara més gran, sobretot a Itàlia. I s’hi han sumat els 170.000 o més refugiats sirians arribats a través de Grècia. Més enllà de la tragèdia que això representa (els ofegats a la Mediterrània es compten per milers), cal també considerar el problema d’habitatge que comporta, del qual es parla ben poc. En efecte, una vegada més o menys regularitzat en termes legals, aquest mig milió de persones necessita, de cop, cent mil nous habitatges pel cap baix. No és un repte menor.
La premsa aireja contínuament el fenomen dels immigrants irregulars i del refugiats i les reaccions que suscita, però no s’ocupa gaire del seu allotjament. Segurament menys que del feng shui i altres inquietuds de benestant. El Dia Mundial de l’Hàbitat d’enguany, el passat 5 d'octubre, ha estat una bona ocasió de reflexionar sobre el tema. I sobre les seves causes, sobretot. Aleshores potser podem concloure que el nostre model de creixement quantitatiu il·limitat és, també en això, ben insostenible.
*Article publicat a Inspira. Revista de la Fundació Roger i Torné
Fotografies:
(1) Grup d'habitatges al Canadà. Foto: Nick Redhead (via Flickr)
(2) El disseny de l'hàbitat genera problemes ambientals a moltes zones del món. Il·lustració: Jana Alfonso Abril (Escola Massana)
