Les Nacions Unides han celebrat el seu 70è aniversari amb poca atenció per part dels mitjans de comunicació del nostre país. L'efemèride ha estat recordada sense grans debats o reflexions, i ha quedat eclipsada per altres temes d'actualitat més immediata. És curiós que una organització de nivell planetari de la qual formen part pràcticament tots els estats, i que ha sobreviscut set dècades no susciti més interès, tenint en compte a més que aquest és un fet únic a la història de la humanitat. Bé, hi ha el precedent de la Societat de Nacions, però el seu nivell de representativat dels països era baix perquè va desenvolupar la seva tasca abans de les grans descolonitzacions i només va existir durant uns 25 anys.
La Societat de Nacions no va poder evitar la catàstrofe més gran que hi ha hagut fins ara, la Segona Guerra Mundial, que, segons les fonts, va causar entre 60 i 70 milions de morts. El model d'aquesta organització va quedar desacreditat per la història i els promotors de les Nacions Unides van fer tabula rasa per crear un nou tipus d'organització amb una àmplia i més sòlida arquitectura institucional. Aquesta arquitectura cobreix aspectes com la pau i la seguretat, afers humanitaris, econòmics i del medi ambient. En els àmbits de confluència ecosocial destaca l'agenda 2030 per al desenvolupament sostenible que dóna continuïtat a la línia marcada l'any 2000 amb els objectius del mil·lenni.
(F)
La premsa internacional que ha parlat del 70è aniversari de les Nacions Unides ha recollit aspectes positius del seu funcionament, però, sense ànim de ser exhaustiu, m'atreviria a dir que les crítiques han estat més abundants. És difícil de resumir-les perquè són moltes, en qualsevol cas es poden ajuntar en tres grans grups: el fracàs total o parcial en la consecució dels objectius marcats; la ineficiència derivada d'un esquema organitzatiu sobredimensionat i massa complex; i l'enorme creixement dels pressupostos en les darreres dècades. Val la pena fer uns breus comentaris sobre cadascun d'aquests tres grups de crítiques.
Respecte al fracàs en la consecució dels objectius no es pot negar que hi ha fortes evidències que avalen aquesta crítica. El deteriorament de la situació a Orient Pròxim n'és un exemple ben visible, però també ho són la tebior excessiva en la lluita contra el canvi climàtic, o la manca d'eradicació de la pobresa en les seves manifestacions més extremes. Tot això és cert i si es vol entendre per què passa cal recordar quina és la veritable naturalesa de les Nacions Unides. Aquesta organització no és un poder que està per damunt d'uns estats que tenen tots el mateix pes, sinó una lliga d'estats sobirans que expressa la correlació de forces en el món i on prevalen les interessos dels més poderosos. Això es pot veure clarament en el Consell de Seguretat on hi ha 5 membres permanents amb poder de veto, després hi ha 10 membres més elegits per un període de temps determinat. Un total de 15 actors, quan les Nacions Unides tenen 200 membres!
Pel que fa a la complexitat del sistema organitzatiu, alguns mitjans han posat de relleu aquests dies que més de 20 agències de Nacions Unides tenen competència en temes com l'aigua i l'energia sense que comparteixin un esquema de col·laboració ben definit. Un total de 30 agències i programes s'ocupen de la gestió ambiental que, de ben segur, incorpora també els temes hídrics i energètics. En aquest punt les solucions semblen, teòricament, més fàcils perquè es tractaria d'arbitrar recursos per a una racionalització institucional. De tota manera, per portar-la a terme caldria l'acord entre els països per tant, a la pràctica, ja no és tan senzill. El debat és a l'agenda.
(F)
El tercer punt és el dels diners. Les Nacions Unides gasten anualment 40 vegades més que a principis de la dècada dels 50. Les dades publicades sobre el pressupost indiquen que les parts que més estan creixent són les dedicades al manteniment de la pau i el que es coneix com a contribucions voluntàries, que són els fons aportats per alguns governs per finançar els costos de l'atenció en cas de desastres naturals i humans com, per exemple, els terratrèmols i les crisis dels refugiats que ara estem vivint de tan a prop a Europa. Aquestes contribucions s'han multiplicat per 6 en els darrers 25 anys, però també és veritat que les situacions d'emergència humanitària causades per la natura o per la guerra creixen.
Ningú no nega que les Nacions Unides són perfectibles. La intuïció ens diu que la causa de les seves disfuncions és que han estat perfilades pel resultat de la Segona Guerra Mundial i per la Guerra Freda i ara som definitivament en una altra època, amb nous reptes i nous actors emergents. Sota aquest punt de vista, les Nacions Unides per al segle XXI encara estan per definir. Des de 1945 hi ha hagut fracassos, ineficiències, i dificultats de tota mena. Malgrat tot, si volem ser equànimes, també s'han atès les necessitats de milions de persones i s'ha construït un fòrum de debat mundial. En aquest marc, la comunitat internacional ha estat capaç de, com a mínim, trobar fites compartides per al futur immediat, superant discrepàncies polítiques o ideològiques.
Com a reflexió final, seria bo citar Dag Hammarskjöld, el segon secretari general de l'organització, que va morir en un accident d'aviació el 1961 quan anava a intervenir en un conflicte al Congo Belga. Preguntat en certa ocasió sobre la raó de ser de les Nacions Unides, va contestar que "no s'han creat per portar la Humanitat al cel, sinó per salvar-la de l'infern".
