En trenta anys la manera com ens mirem el medi ambient ha canviat molt. O no tant, ben mirat.
En el fons, continuem tenint damunt la taula els mateixos grans reptes ambientals que teníem l’any 1984: per una banda, la gestió d’uns recursos escassos (amb dos vectors principals, aigua i energia), i, per l’altra, la mitigació i adaptació del canvi climàtic. El que ha variat és la manera com hem interpretat aquests reptes i sobretot com ens hi hem posicionat per a fer-los front. I les paraules que hem anat gastant.
A continuació, us proposem un breu repàs de tot allò que ha canviat en aquestes tres dècades des del punt de vista del medi ambient i la societat.
- De la tecnologia-amenaça a la tecnologia-oportunitat. La comunicació ambiental abusava a principis dels vuitanta de fantasmagòriques recreacions gràfiques. Recorden aquelles il·lustracions amb interminables caravanes de vehicles que col·lapsaven ciutats immerses en la contaminació i el fum? Avui la representació d’aquestes és molt diferent en el nostre imaginari: la tecnologia ha passat de ser un dels principals problemes de l’ambient, a ser-ne part de la solució; de la tecnologia vista com a amenaça, a la tecnologia vista com a oportunitat. Les anomenades ciutats intel·ligents es reivindiquen en aquest context com l’instrument per facilitar la transformació a través de la gestió de la informació (big data) i la millora de l’eficiència. Caldrà veure, però, si políticament i socialment van més enllà de la mera actualització superficial i ens permeten instal·lar un autèntic canvi de sistema operatiu. Aquest és el repte.
- De la contaminació que es veu a la que no. D’acord: al món occidental hem acabat amb les xemeneies fumejants i els cotxes cada vegada contaminen menys. Tanmateix, ha crescut la preocupació sobre la contaminació que no es veu, la de l’aire, avalada per les creixents evidències científiques sobre els seus efectes en la salut, tal i com explica incansablement la Fundació Roger Torné. Compostos químics i micropartícules en suspensió són els temuts agents infiltrats en el nostre dia a dia, i la legislació tot just comença a adaptar-se a aquestes amenaces invisibles.
- Dels governs a les ciutats. A mitjans dels vuitanta, la construcció europea feia un pas important amb l’entrada a la UE de l’estat espanyol i, tot alhora, es començaven a esquerdar els murs de la guerra freda. Faltava poc per la Conferència de Rio, al 92, que va ajudar a situar la qüestió ambiental al centre del debat global. Gens exageradament es va descriure l’esdeveniment com la Cimera de la Terra. La preocupació pel medi saltava a l’agenda política i es presentava amb una fórmula aleshores innovadora i assumida avui en bona part: l’ambient, l’economia i l’equitat social s’havien d’entendre plegades, i per parlar de l’entorn calia projectar també la mirada a les generacions futures. Calia ampliar el focus. El pensament sostenibilista es presentava en societat com una solució de síntesi, pragmática i necessàriament transversal.
Les ciutats es prendrien el repte com a propi i el començarien a concretar en les primeres agendes 21, després de la cimera d’Aalborg el 1994. El poder local, i en part el regional, aniria agafant cada vegada més protagonisme. Bones notícies, perquè en poc temps, i gràcies a la tenacitat de molts, la quotidianitat de milions de persones començaria a canviar amb pràctiques com el reciclatge i l’eficiència energética.
- La globalització, un paradigma que cal repensar. La cimera de Rio, a l’any 1992, evidencia de forma particularment eloqüent un paradigma que en realitat ja feia temps que s’estava desplegant: el de la globalització.
L’economia engega als noranta un accelerat cicle, ajudada per la desregularització dels vuitanta -els efectes de la qual patim ara- i per les millores diverses en el camp de les comunicacions i les telecomunicacions. El del canvi climàtic és un dels primers grans reptes a abordar en aquell nou context i, per a fer-hi front, neixen els primers organismes internacionals amb la certesa que cal avançar cap a una resposta coordinada i comuna que impliqui compromisos concrets, a més de bones paraules. El protocol de Kyoto de l’any 1997 és un document d’una importància majúscula perquè implica diferents governs en accions concretes i obligacions econòmiques en un marc objectivat i quantificat. Les eufòries, però, es van refredant a mesura que el pragmatisme curtplacista dels estats s’imposa. La següent conferència global, la de Johannesburg, deu anys després, es clou amb una pregunta que no és fàcil de respondre: èxit o fracàs? El protocol de Kyoto no aconsegueix ser l’eina promesa, davant la negativa a ratificar-lo de la principal economia del món, la dels EUA, i la dificultat per establir-ne la continuïtat.
Europa lidera durant prop d’una dècada el procés fins que, immersa en la seva pròpia crisi, deixa de banda el seu paper impulsor. La cimera dels vint anys a Rio arriba amb aires de pessimisme i desconcert, i amb la qüestió del canvi climàtic desapareguda de l’agenda internacional. Només el món local, i encara, el manté avui com a prioritat. Quins actors i a través de quins instruments plantaran cara, doncs, al desafiament climàtic? Les ciutats i la ciutadania en general hi hauran de tenir, forçosament, un paper molt més important.
- De la falta d’informació a la sobreinformació. Té un punt d’ironia. El món que George Orwell imaginava per a l’any 1984, i el món actual, tenen alguns paral·lelismes. La informació ens desperta, sí, però la sobreinformació ens estaborneix. Com no morir en l’intent? En el camí que ens ha portat del paper al bit com a principal suport del coneixement hem guanyat accés a continguts impensables fa unes poques dècades i hem adquirit també eines valuoses per relacionar, comparar i treballar col·laborativament. Per contra, hem hagut d’aprendre a gestionar la sobreinformació i a estar amatents, no sempre amb èxit, a l’amenaça de la intimitat i del control del gran germà d’Orwell. Les xarxes esdevindran -esdevenen ja- instruments per a prendre consciència i, sobretot, per passar a l’acció.
ELS REPTES
La necessitat d’una governança global a través d’una ONU renovada i d’una UE reforçada xoca amb la crisi política actual, definida per un augment de les desigualtats i una profundíssima desconfiança cívica. La inexistència de mecanismes de regulació vinculants desplegats i assumits per tots compliquen encara més un escenari d’una certa desorientació. La lluita contra el canvi climàtic és urgent, i més vistes les darreres dades, però avui, lamentablement, viu un dels moments més dèbils en la llista de preocupacions ciutadanes.
Les millores tecnològiques i els avenços científics, així com el compromís d’algunes de les economies regionals i locals més innovadores, es poden comptar en la columna de positius, però no seran una realitat sense que la preocupació passi a peu pla i els reptes ambientals siguin comentats a les portes de les escoles, a les sales d’espera dels hospitals o en les sobretaules amb amics, i aquesta preocupació compartida, aquest intercanvi d’informació, es tradueixi també en compromís per l’acció i en pressió política. Hem caminat molt en trenta anys i hem avançat més. Però no n’hi ha prou perquè el canvi climàtic, en realitat, no és tant un desafiament a la naturalesa ben acostumada al canvi sinó al nostre model de civilització.
