El passat 11 de desembre va finalitzar la Cimera del Clima a París, la vintena Conferència de les Parts, englobada dins de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic.
Els casi dos-cents països que la integren buscaven un acord que substituís el de Kyoto i un major compromís per part dels països signants per a la lluita contra el canvi climàtic.
Un dels punts més discutits va ser el sostre que s’hauria de fixar a l’augment de temperatura per a finals de segle, és a dir, el límit a l’escalfament global. Al final, l’acord ha estat que aquest augment no superi els 2 graus centígrads, és més, que es quedi el més a prop possible de 1.5 graus, opció per la qual apostaven els països illencs.
En aquest sentit, aquesta cimera dista molt dels objectius intermedis que es proposaven a Kyoto. Llavors, l’objectiu se centrava en reduir emissions, amb obligacions individuals; en aquest cas, però, l’objectiu és la temperatura i les emissions passen a ser un instrument per assolir aquest objectiu. Cada país signant haurà de realitzar un pla nacional –molts ja ho han fet- on es comprometin a les reduccions d’emissions necessàries per aconseguir l’objectiu últim del control de la temperatura.
Com ha dit el secretari d’Estat dels Estatus Units, John Kerry, és un missatge als mercats financers internacionals perquè orientin la inversió cap a una economia neta, de tal forma que siguin les empreses i els capitals els que posin els seus esforços en una producció neta i sostenible. Cal tenir en compte que en les últimes dècades els processos de producció han canviat radicalment i les empreses dels països més desenvolupats en moltes ocasions han enviat part de les seves cadenes de producció a països amb uns costos de producció molt inferiors als nacionals i una legislació mediambiental més laxa i permissiva. Països molt contaminants, com la Xina o l’Índia, han entrat aquesta vegada com a part de l’acord, i s’han sumat com a part fonamental a la lluita contra el canvi climàtic i l’escalfament global.
En tot mercat existeixen dues parts: producció i demanda. A la primera se li ha enviat un missatge clar des d’aquesta última Cimera del Clima, ja que es va apostar per una economia més neta. Per això, els països més desenvolupats hauran d’aportar finançament al fons Anual, obligació que en el cas dels països emergents serà de caràcter voluntari. Aquest fons es posarà en funcionament a partir de 2020 amb 1000.000 milions de dòlars, amb els quals es pretén ajudar a que el creixement dels països en vies de desenvolupament sigui sostenible. Al costat de la demanda, és a dir, els consumidors, els esforços han de centrar-se en conscienciar-los que amb la seva compra de béns i serveis poden contribuir a millorar o empitjorar l’escalfament global. En el món globalitzat en el qual ens movem avui són pocs els productes que consumim que estiguin produïts íntegrament al país de consum. La majoria dels béns tenen algun component que ha estat produït a l’estranger, probablement perquè l’empresa que el fabrica redueix els seus costos si el produeix en un país emergent.
Per tant, és important conscienciar la producció que és necessària una economia neta, però també el consumidor ha de conèixer l’”empremta” que deixa al planeta amb el seu consum, és a dir, les emissions que porta associat el consum que realitza.
Aquest és un tema d’una dimensió global, tant des del punt de vista territorial com temporal, que competeix a tots els sector de la societat i d’una forma rellevant al món de la investigació científica. En resposta a aquesta necessitat, la Cátedra de Economía de la Energía y Medio Ambiente de la Universidad de Sevilla, recolzada per institucions amb un alt compromís en aquestes qüestions, com la Fundació Roger Torné,, realitza treballs d’investigació encaminats a ampliar les fronteres del coneixement i a posar llum sobre qüestions que permetin prendre decisions encaminades al bé comú. Una de les últimes aportacions ha sigut la publicació a la revista SORT-Statistics and Operations Research Transactions de l’article titulat “The relevance of Multi-Country Input-Output Tables in measuring Emissions Trade Balance of Countries: the case of Spain”.
En aquest article s’estima l’empremta de carboni de l’economia espanyola precisament en l’any d’inici del protocol de Kyoto. Concretament, s’ha calculat el balanç d’emissions d’Espanya, és adir, s’ha calculat la diferència entre exportacions i importacions d’emissions d’Espanya a nivell mundial. El resultat mostra que Espanya té una balança d’emissions negativa, és a dir, que genera més emissions associades a les seves importacions de les que genera per les seves exportacions.
Si atenem al resultat desglossat per països, és la Xina el país que suporta la major empremta del consum espanyol, seguida de Rússia i els Estats Units, si bé aquests dos tenen un balanç molt inferior al que tenim amb el país asiàtic. Aquest fet indica que la compra de béns i serveis dels espanyols genera unes emissions en aquests països molt superiors a la que produeix les exportacions a aquests països dels nostres béns. La majoria d’aquests béns tan contaminants que comprem a la Xina són béns intermedis que formen part d’un altre bé que ha pogut ser produït a Espanya o a un altre país, per la qual cosa en ocasions el consumidor final no sap si el producte que està comprant procedeix d’un país altament contaminant o no.
La Xina ha sigut un dels grans protagonistes de la Cimera del Clima a París ja que el país més contaminant del món ha assumit, per primera vegada, certes responsabilitats, si bé no s’ha compromès a revisar els seus objectius cada cinc anys, excusant-se que te establerts objectius fins el 2030. Entre les mesures que ha proposat per reduir els seus alts nivells d’emissions es troba el d’introduir fonts d’energies que no depenguin de combustibles fòssils –principalment va optar per energia nuclear-; de fet, el passat mes de desembre ja va aprovar la construcció de quatre reactors nuclears amb capacitat combinada per generar 4160MW. La seva electricitat depèn en una amplia mesura de les centrals de carbó, que solen localitzar-se en països en vies de desenvolupament.
La Cimera de París ha suposat un pas més en el camí de construir un món més just climàticament parlant. No obstant, seria interesant que, a més a més que els governs s’impliquessin en conscienciar el productor de la necessitat de produir netament, també s’adoptessin mesures perquè el consumidor pogués decidir el seu consum coneixent les emissions que ha suposat la producció d’un determinat bé.
*Article publicat a Inspira, revista de la Fundació Roger i Torné.
