“"Where is the wisdom we have lost in knowledge? Where is the knowledge we have lost in information?" Aquestes cèlebres línies del no menys conegut T.S Eliot daten del 1934.
Certament, exhibeixen tot el seu significat en el si de l’obra teatral d’on provenen, The Rock, però és lícit fer-ne una lectura una mica descontextualitzada perquè ressonen amb una especial força premonitòria en relació als nostres reptes contemporanis. Ara que la informació lligada a la velocitat sembla la unitat de mesura de totes les coses, es fa més urgent que mai preguntar-se pel sentit de generar grans volums de dades, o si totes les dades que ens arriben tenen valor, o fins i tot trucar a la porta del misteri per descobrir què se’ns està amagant.
El 1968 la indústria del petroli americana era plenament conscient que els combustibles fòssils comportaven un seguit de greus impactes ambientals a escala global
El diari The Guardian de Londres ha triat fa poc aquesta darrera opció i ha desvelat que el 1968 la indústria del petroli americana era plenament conscient que els combustibles fòssils comportaven un seguit de greus impactes ambientals a escala global lligats a l’augment de la temperatura, entre ells la pujada del nivell del mar. I això no és tot. Sempre segons l’article, el president Lyndon B. Johnson -el que va succeir a Kennedy- hauria rebut una detallat informe sobre l’efecte hivernacle i el canvi climàtic el 1965. Aquestes revelacions són menys sorprenents del que semblen perquè és sabut que els científics ja investigaven la qüestió anys abans.
Una de les característiques de l’era predigital era la circulació de menys dades que en l’actualitat i també el fet que aquestes estaven sotmeses a un control vertical ferri. Tot plegat feia més difícil les filtracions. Avui, per contrast, sembla que les coses haurien canviat en virtut del nou paradigma horitzontal. Això implica, d’entrada, que bona part la humanitat té accés a més dades que mai i també que, en el cas d’aquelles que es volen ocultar, existeix la possibilitat de trencar els amagatalls, com ha quedat demostrat en el cas de WikiLeaks o fa menys temps en el dels papers de Panamà.
Exemples com els esmentats han suscitat en bona part de la ciutadania una gran il·lusió democràtica pel fet d’haver portat a l’escrutini públic un seguit de mentides, males pràctiques, i iniciatives dubtoses que, altrament, mai s’haurien divulgat. Sense negar que s’han posat al descobert un seguit de malifetes, cal fer algunes puntualitzacions. La primera és que moltes de les revelacions corresponen a fets que, si bé no eren coneguts, eren intuïts per la població; sense anar més lluny la conducta censurable d’alguns membres de l’exèrcit nord-americà envers els civils. Pel que fa als papers de Panamà les filtracions de noms de possibles evasors d’impostos -tot i que no és clar que sigui així en tots els casos- és un complement coherent de l’arxiconeguda actitud envers els impostos de part de les classes benestants. ¿Haurà servit tot això per garantir d’ara en endavant la conducta ètica de les forces armades en països ocupats o per establir un sistema fiscal més just i transparent? La resposta queda a l’aire. Sigui com sigui, aquests objectius no haurien de dependre de si es filtren o no dades.
La segona puntualització és que, en el context digital, més és menys. A mesura que han anat passat els anys i WikiLeaks ha anat posant centenars de milers de documents a l’abast de tothom, l’interès ha anat decaient. Sovint, quan es parla d’informació i de dades es fa servir la metàfora allau, quan en realitat la dinàmica de la informació és més aviat com un riu cabalós que mai no s’atura.
La il·lusió democràtica no només ve provocada per la informació amagada que algú ens mostra, sinó també per la que les mateixes persones són capaces de generar i compartir
Però la il·lusió democràtica no només ve provocada per la informació amagada que algú ens mostra, sinó també per la que les mateixes persones són capaces de generar i compartir. I aquí vull fer una nova puntualització prenent l’exemple de la primavera àrab. Després d’un moment d’eufòria per la capacitat mobilitzadora de les TIC en mans del poble, avui es constata que la situació dels països on es van produir les revoltes és pitjor que abans. A Egipte es va enderrocar un autòcrata per acabar amb una dictadura militar i, com és prou sabut, Líbia i Síria estan dessagnant-se en guerres fratricides.
Tot plegat ens fa veure que, en totes les èpoques hi ha una distància enorme entre la informació que podem descobrir, crear o fer circular i la capacitat de dissenyar i portar a terme accions efectives partint d’aquella informació inicial. Fa mig segle alguns centres de decisió no van entendre uns informes amb unes conclusions ben clares: els combustibles fòssils incideixen en el clima. O els van entendre perfectament, però no els va importar el més mínim. Potser aquest últim pensament és una mica retorçat perquè diu la saviesa popular que no s’ha d’atribuir a la maldat el que es pot atribuir a l’estupidesa.
