L'astrofísic Stephen Hawking sosté que la humanitat desapareixerà relativament aviat de la Terra a causa d'un còctel de problemes derivats de la manipulació genètica dels virus, del canvi climàtic i dels accidents nuclears.
Per això proposa que uns quants de nosaltres ens traslladem a un altre planeta semblant a la Terra i tornem a començar. D'aquí l'interès per localitzar exoplanetes, és a dir planetes d'altres sistemes estel·lars, que resultin habitables.
Els astrofísics pensen que el nombre d'exoplanetes deu ser de molts milions. Ja se n'han descobert uns cinc mil. Els hem ignorat fins fa poc perquè no es veuen amb els telescopis instal·lats a la Terra. El panorama ha canviat des que disposem de telescopis espacials, com el "Kepler", i des que sabem induir la presència de planetes mesurant les ínfimes modificacions que el planeta "invisible" provoca en el comportament de la seva estrella: canvis de lluminositat quan passa pel seu davant (trànsit), desplaçament de l'òrbita estel·lar per atracció mútua entre l'estrella i el planeta (velocitat radial), etc.
Ara, cada dos per tres descobrim un exoplaneta nou. L'interès astronòmic de l'assumpte és obvi, però ja no és tan gran l'interès biològic (existència potencial o real de vida en aquests exoplanetes) o l'interès en termes de la colonització que proposa Hawking. La vida només és compatible amb una amplitud tèrmica molt constant i concreta, amb l'absència de certes radiacions letals i amb la presència d'aigua. Dels milions d'exoplanetes possibles, només alguns centenars són candidats potencials a albergar-la. La majoria es troben a una distància enorme de la Terra. Com arribar-hi per comprovar l'existència d'aquesta vida o, encara més difícil, per traslladar-nos-hi nosaltres mateixos...?
La nau espacial més ràpida construïda fins ara és la sonda "New Horizons". Llançada per la NASA el gener de 2006, va arribar a Plutó nou anys després, el juliol de 2015. Es va desplaçar a una velocitat mitjana d'uns 60.000 kmh. No gran cosa, perquè la sonda era un irrisori estri de només mitja tona i Plutó pertany al nostre mateix sistema solar. Per arribar al sistema estel·lar més proper al nostre, les tres estrelles d'Alfa de Centaure, que són a només uns 4,3 anys llum, "New Horizons" hauria necessitat 78.000 anys. Tot i ser molt, no resulta astronòmicament gaire, perquè la majoria dels altres sistemes estel·lars són a milers, fins i tot a milions, d'anys llum...
D'aquí l'interès de la recent descoberta d'un planeta semblant a la Terra que orbita al voltant de Pròxima Centauri, una estrella del sistema Alfa de Centaure. L'han anomenat Pròxima B. Potser seria un bon candidat per a la colonització suggerida per Hawking. Però com que trigaríem més de 70.000 anys a arribar-hi a la velocitat de la "New Horizons", Hawking proposa fer exploracions amb centenars de nanonaus de la mida d'un xip dotades de veles fotòniques que serien impulsades des de la Terra mitjançant làsers gegantins (projecte "Breakthrough Starshot", que significa 'progressar disparant a les estrelles'). Les nanonaus arribarien a Alfa en només 20 o 30 anys. "Starshot" ja té espònsors: el nord-americà Mark Zuckerberg, un dels creadors de Facebook, i el rus Yuri Milner, físic de formació i magnat de les telecomunicacions.
"Hem de dirigir els nostres esforços a marxar de la Terra o a canviar les nostres estratègies econòmiques i socioambientals per poder continuar vivint-hi?"
Es fa difícil saber si som davant d'un projecte científic transcendental, d'un pas determinant en la història de la humanitat o d'una volada de coloms pròxima a la ciència-ficció. En tot cas, el procés planteja una qüestió epistemològicament rellevant: hem de dirigir els nostres esforços a marxar de la Terra o a poder continuar-hi vivint? L'estratègia de la cultura industrial tal com fins ara l'hem entès s'ha basat sempre en l'habilitat externalitzadora. Hem sabut trobar la manera d'allunyar, en l'espai o en els temps, els problemes que no sabíem o no volíem resoldre. Més ben dit: els que no podíem resoldre aplicant el model imperant. Tots els conflictes socioambientals que patim vénen d'aquí. Com més mundialitzem l'activitat econòmica, més això es posa de manifest, perquè més es redueix l'espai exterior: cada problema que transferim al nostre exterior cau a l'interior d'algú o altre, car ja hem esgotat els espais de ningú.
Hauríem de preguntar-nos si pensem prou i com cal. Fa l'efecte que no qüestionem ni l'ortodòxia socioeconòmica vigent, tot i que ens ha portat a una palmària ineficiència productiva i a una vergonyosa inequitat redistributiva, ni l'ortodòxia tecnocientífica imperant, malgrat que vulnera clarament el mateix mètode científic. Bufar nanonaus fotòniques amb un macrolàser mentre no arribem ni a tancar el cicle de l'aigua reutilitzat els efluents de les depuradores o a implementar la mobilitat elèctrica és com a mínim paradoxal...
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
