Quina influència té la nostra mirada en la percepció de l’entorn? Li hem atorgat sempre els mateixos valors al paisatge al llarg de la història? Hi ha alguna relació entre la insostenibilitat ambiental i la insostenibilitat social, econòmica i política que sembla caracteritzar aquesta època i amenaça la futura? Són algunes de les preguntes que intenta respondre el llibre Ambient, territori i paisatge. Valors i valoracions, escrit pel doctor en Biologia i socioecòleg Ramon Folch i la doctora en Geografia i experta en anàlisi sociocultural de temes ambientals Josepa Bru, editat per la Fundació Carulla i presentat recentment a l’auditori La Pedrera de Barcelona amb una taula rodona moderada pel periodista Josep Puigbó.
L’acte va servir per fer un tast del temes que constitueixen l’eix central del llibre i per desgranar un assaig absolutament necessari per entendre com ens relacionem amb les tres cares d’una mateixa realitat: l’ambient, el territori i el paisatge.
Perquè la primera qüestió que aborda la publicació, i de la qual es va parlar a la seva presentació, és la de la terminologia. Així, es pretén aclarir, per exemple, que l’ambient, tot i ser un concepte “segrestat pels naturalistes”, segons Folch, en realitat és l’escenari on passen totes les coses. “I les coses passen d’una determinada manera precisament perquè estan en un determinat context, és a dir, en un determinat ambient”, va afegir. En el cas del territori, el llibre ressalta la relació que juga amb la identitat personal o col·lectiva perquè sobre ell es projecten sentiments de pertinença.
"A Catalunya hi ha molts conflictes territorials que tenen més a veure amb la identitat que amb el risc ambiental"
En aquest sentit, el director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, Joan Nogué, autor de la introducció del llibre i present a la taula rodona, va assegurar que a Catalunya hi ha molts conflictes territorials que tenen més a veure amb la identitat que amb el risc ambiental: “Aquest pot ser real o no però el que sempre hi ha és la por a la pèrdua del territori que un sent i amb el qual un s’identifica”.
“El paisatge és la nostra manera de veure el territori”
Però, i què passa amb el paisatge? Les reflexions que s’inclouen en el llibre deixen palès que aquest terme sembla ser, contra tot pronòstic, el gran desconegut. “Per a molts, paisatge és la Vall d’Aran”, va exemplificar Ramon Folch posant en evidència com hi ha una tendència a associar aquest concepte amb la part que roman intacta de l’entorn que ens rodeja. Els autors de la publicació, però, defensen un altra concepció: “El paisatge és la nostra manera de veure el territori”, va apuntar Josepa Bru. Paisatge és, per tant, la suma d’una objectivitat, la de l’espai, amb la d’una subjectivitat, la de la percepció, sempre personal. No obstant això, hi ha també una mirada col·lectiva cap al paisatge, tal com va posar de manifest Josep Nogué, que està en l’arrel, per exemple, de les polítiques ambientals.
De la mirada històrica a l’educació
"El paisatge és un llibre on es llegeixen moltes coses, des de processos socials a relacions de poder i iniquitats. Per això, hem de perdre la innocència davant d’un paisatge i saber llegir-lo”
Tant aquestes mirades col·lectives cap al paisatge, encarnades en les legislacions, com les individuals, han anat canviant amb el temps. És la prova irrefutable de la seva subjectivitat i de com aquestes percepcions −o aquestes valoracions, si ens ajustem al subtítol del llibre−, estan influenciades pels valors que predominen en una determinada època. Així, els autors fan un interessant repàs a la genealogia del concepte de paisatge. Segons va explicar Josepa Bru, podem començar a parlar d’ell a partir d’un determinat moment: el Renaixement. “És aleshores quan l’ésser humà se situa davant del món sol, sense l’ajut de déu, i objectiva la natura amb les pintures paisatgístiques quatrecentistes”. D’aquí, al paisatge ordenat de la Il·lustració i a la sublimitat del Romanticisme. Per això, i més enllà del punt de vista estètic, Josepa defensa que el paisatge “és un llibre on es llegeixen moltes coses, des de processos socials a relacions de poder i iniquitats. Per això, hem de perdre la innocència davant d’un paisatge i saber llegir-lo”, va defensar.
Però, per aconseguir-ho, cal educació, un concepte al qual tots els membres de la taula rodona s’hi van referir. Aquesta no soles permetria saber interpretar el territori, sinó també estimar-lo, com va defensar el Síndic i professor de Filosofia de la Universitat de Girona, Joan Manuel del Pozo. “I l’estima ens du a valorar el paisatge i a defensar polítiques que asseguren la seva protecció”, va afegir. I, ara com ara, ens estimem el paisatge?, va ser la pregunta que va sorgir immediatament. “Ho fem moderadament, però hi ha hagut èpoques en què aquesta estima ha estat sota zero”, va contestar el director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya. La referència amb la qual comparar-se, va afegir Nogué, és Europa: “Es nota molt clarament quan un país té una conscienciació social i un nivell cultural que du a la seva gent a entendre que el paisatge forma part de la seva identitat i, per tant, no li calen massa lleis per a protegir-lo. Aquí, això, depèn d’on vagis, no ho tens”.
“Es nota molt clarament quan un país té una conscienciació social i un nivell cultural que du a la seva gent a entendre que el paisatge forma part de la seva identitat i, per tant, no li calen massa lleis per a protegir-lo. Aquí, això, depèn d’on vagis, no ho tens”.
L’educació que es requereix per aprendre a estimar el paisatge, el territori i l’ambient, no ha de provenir, no almenys únicament, de l’escola, segons es va destacar a l’acte. Els mitjans de comunicació, per exemple, també hi juguen un paper molt important en aquest sentit, tot i que Ramon Folch es va sincerar i va afirmar, amb rotunditat, que no estan complint-lo. “Sols hem de veure l’espectacle que es fa sobre la informació meteorològica. L’onada de fred d’aquests dies es planteja com una cosa extraordinària quan ara, a l’hivern, fa molt menys fred que fa uns anys per culpa del canvi climàtic. La notícia hauria de ser el canvi climàtic, no el fred”.
Feina, per tant, hi ha. I el llibre de Ramon Folch i Josepa Bru, conjuminant ciència i filosofia i aproximant-se a l’espai que ens envolta des de múltiples perspectives, pretén ajudar a percebre, primer, per poder valorar després. Tot amb l’objectiu final d’actuar sobre el que els autors del llibre consideren “únic patrimoni per al futur”: aquesta trinitat formada per l’ambient, el territori i el paisatge.
