Andreu Escrivà es defineix com a ambientòleg preocupat. Llicenciat en Ciències Ambientals per la Universitat de València, i doctor en Biodiversitat, fa uns anys que va decidir dur els resultats de la recerca més enllà dels murs de la universitat. Ara treballa a la Fundació Observatori del Canvi Climàtic de l’Ajuntament de València i, a banda, és un dels divulgadors més actius al País Valencià, tant a diversos mitjans de comunicació com amb una atapeïda agenda de xerrades i presentacions, també a algunes ciutats catalanes, que s’han multiplicat amb la publicació del llibre ‘Encara no és tard’. Aquest assaig, guardonat amb el XXII Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General a finals de l’any passat, és una anàlisi global del canvi climàtic, que va més enllà de la vessant purament científica i incorpora factors psicològics, sociològics i fins i tot el paper que hi juguen les arts en la nostra concepció de l’escalfament del planeta. I tot això amb una visió esperançadora, perquè Andreu Escrivà està convençut que estem a temps de mitigar el procés si aconseguim una implicació més gran de tota la gent.
Ell, d’entrada, mira de ser conseqüent amb el que promulga i proposa per l’entrevista un punt de trobada que permeta a les dues parts arribar a peu o en bici, “perquè el que explique al llibre no només ho dic, sinó que intente aplicar-ho sempre que puc”.
Presenteu el volum com “el llibre que Trump no et deixaria llegiria mai”. Per què?
La frase és de l’editorial, jo de màrqueting no en sé. Citar a Trump és molt mediàtic, però és cert que ell no te’l deixaria llegir perquè és un llibre perillós des del moment en què dóna esperances. Quan un pensa que tot està perdut, dóna igual intentar canviar les coses, deixa de tindre sentit. Però si dius que hi ha esperança, que les coses haurien de canviar i a més a més expliques com es podria fer, pots dur a la reflexió, a què la gent canvie coses de manera efectiva. Si parles del canvi climàtic en positiu deixes de ser un d’aquells ambientalistes “bojos” que són molt fàcils d’atacar per part de Trump i companyia, contraposant la suposada pèrdua de llocs de treball, per exemple. Si dius que la lluita contra el canvi climàtic no només no destrueix sinó que a més a més pot crear molts llocs de treball, a aquest tipus de gent els resultes molt incòmode.
"El que intenta fer aquest llibre és explicar el canvi climàtic d’una forma entenedora i integral, molt més enllà de les temperatures i les línies del mar"
D’on sorgeix la idea de fer aquest llibre?
Vaig escriure aquest llibre perquè, després de molts anys parlant sobre canvi climàtic, m’hi faltava un factor en el plantejament. Jo podia explicar les bases físiques del canvi climàtic i les possibles solucions, però faltava explicar el nexe entre les dues coses: per què no posem en marxa aquestes mesures, si ja sabem quines són. Aleshores vaig començar a llegir sobre psicologia i sociologia del canvi climàtic, periodisme i comunicació sobre el tema i altres àmbits que s’havien menyspreat en el debat climàtic, i vaig arribar a la conclusió que ens calia un enfocament molt més global. I això és el que intenta fer aquest llibre, explicar el canvi climàtic d’una forma entenedora i integral, molt més enllà de les temperatures i les línies del mar. Sona molt pretensiós, en sóc conscient, però he escrit el llibre sobre el canvi climàtic que a mi m’haguera agradat trobar abans.
A més, la gran majoria de literatura sobre el tema és en anglés o francés i en català o castellà s’edita poc. Aquest llibre l’hem editat primer en català i més endavant apareixerà també en castellà.
"Si no entens el problema, la premsa no ho explica bé, ens falta alfabetització climàtica en l’àmbit educatiu i a més ens costa processar riscos a llarg termini, el resultat és un ‘ja veurem què fem més endavant’"
Per què, amb tot el que sabem que es pot fer per aturar el canvi climàtic, en realitat es fa tan poc? On falla el mecanisme per posar-hi solució?
El mecanisme comença a fallar en el nostre cervell, perquè no podem preocupar-nos per tot i a tothora. També tenim problemes per avaluar riscos incerts en el futur: sabem reaccionar bé davant amenaces concretes i imminents, però no amb riscos a llarg termini. Això es barreja, a més, amb un cert tecno-optimisme: si l’esperança de vida s’ha triplicat en unes dècades, tenim dret a pensar que trobarem solucions a altres problemes com els causants i els que es deriven del canvi climàtic.
Per altra banda, les grans empreses energètiques han invertit molts recursos en finançar centres de recerca i estudis interessats o falsos directament, que han permès dotar d’arguments els negacionistes. L’exemple més clar és el del Heartland Institute dels germans Koch, de la indústria petroliera. I els mitjans de comunicació s’han fet molt ressò d’aquests estudis: si la premsa presenta un estudi que demostra el canvi climàtic i un que el nega, la gent es pensa que no està clar.
I, per últim, el problema no s’ha explicat bé. Els estudis sociològics diuen que, a Espanya, tres de cada quatre persones pensen que el canvi climàtic i el forat a la capa d’ozó estan relacionats, quan no tenen res a veure. Si no entens el problema, la premsa no ho explica bé, ens falta alfabetització climàtica en l’àmbit educatiu i a més ens costa processar riscos a llarg termini, el resultat és un ‘ja veurem què fem més endavant’. A tot això cal sumar que els qui governen tampoc tenen massa incentius per prendre decisions valentes, els efectes de les quals només es veuran d’ací uns anys però amb costos immediats.
"Els humans hem fet canvis globals molt més grans que els que es necessiten per frenar el canvi climàtic"
Amb tot això, semblaria una conseqüència lògica arribar a conclusions catastrofistes, però la teva visió és molt esperançadora.
La visió del llibre és esperançadora, perquè les dades em fan ser optimista. És cert que cada vegada estem pitjor, però també és cert que cada vegada tenim més possibilitats de revertir-ho. El canvi climàtic és un problema que està sota el nostre control. L’impacte d’un meteorit, per exemple, no seria evitable. Però amb el canvi climàtic podem actuar. Els humans hem fet canvis globals molt més grans que els que es necessiten per frenar el canvi climàtic. És tan “senzill” com canviar la manera com produïm les coses. I això ja ho hem fet en diversos moments de la història: amb l’agricultura, amb la revolució industrial, amb la revolució digital… Ara es tracta de fer un nou canvi, i a més a més per tal de viure millor. És difícil, sí, però és factible. I això és el que cal explicar a la gent, que no està tot perdut. Tenim el coneixement científic i tecnològic per activar els interruptors socials necessaris.
El problema és que el canvi climàtic s’està accelerant. I pot arribar un punt en què deixem de tindre opció de controlar-lo, que és el que passarà si comença el desgel de Sibèria i Groenlàndia. Però ara mateix hi ha esperança perquè encara estem a temps d’aturar-ho.
A què et refereixes amb interruptors socials?
Els humans som animals socials i tendim a fer com fan, a copiar actituds i comportaments. I hi ha una sèrie de valors socials que es poden estendre molt més ràpidament del que pensem. Mirem, per exemple, el canvi d’actitud cap a l’homosexualitat en Espanya en només unes dècades. O l’actitud cap al tabac: costa de creure que fa només uns anys es permetia fumar en espais tancats.
Amb el canvi climàtic pot passar el mateix. El canvi d’hàbits o de normes es pot activar si s’entenen com a actes de civisme, com a respecte cap als nostres conciutadans. I com més gent ho faça, més gent s’hi sumarà. De fet, ja veiem canvis: abans la publicitat de cotxes competia en la potència, ara fins i tot les marques més esportives destaquen el baix consum dels nous models. La norma està canviant: ja no es mira quin corre més sinó quin gasta menys.
Un altre exemple és la desinversió en combustibles fòssils: el que fins fa només uns anys semblava una idea boja de quatre hippies en campus nord-americans ja s’ha traduït en què diverses entitats o fins i tot un país sencer, com és el cas d’Irlanda, hagen decidit dur-ho a terme. És un salt enorme. L’acceleració és molt gran i pot tindre efectes que no sabem ni preveure. Ningú preveia, per exemple, que el rendiment de l’energia solar anara a arribar a les xifres que té ja en alguns països. Jo estic esperançat. I com més en parlem, més lluny arribarem. Ens cal una reflexió col·lectiva, però ens hi anem acostant.
"El primer entrebanc torna a ser el nostre propi cervell, que es resisteix a canviar d’hàbits"
Quins són els principals entrebancs per poder activar aquests interruptors socials?
El primer entrebanc torna a ser el nostre propi cervell, que es resisteix a canviar d’hàbits. El primer que ens cal és vèncer aquesta resistència inicial, i això costa tot i saber que es resultats seran positius. Per descomptat, les grans empreses energètiques multinacionals segueixen usant tots els mecanismes al seu abast per evitar canvis, incloent-hi frenar o revertir legislació, com està passant ara als Estats Units. I per una altra banda, els polítics no ens estan impedint activar aquests interruptors, però els estan tocant tan fluixet que quasi ni es nota.
Com bé dius, fa l’efecte que els governs estan fent poc per lluitar contra el canvi climàtic, però electoralment tampoc no sembla que els afecti massa. Per què haurien de fer més?
Perquè qualsevol acció de lluita contra el canvi climàtic és una acció per un món millor. Lluitar contra el canvi climàtic és millorar la situació i la qualitat de vida dels seus ciutadans, la resiliència i la prosperitat del seu territori. Evidentment, el canvi climàtic és un problema global: si nosaltres canviem les nostres estructures productives i altres països no ho fan, seguirà afectant-nos l’escalfament. Però com que en algun moment tots els països del món faran aquest canvi, siga amb antelació, siga perquè ja no hi ha més remei, qui abans ho faça abans se’n beneficiarà. Per això, per exemple, Xina està apostant ja per les energies renovables.
"Ha d’haver més art sobre el canvi climàtic, encara que siga incòmode"
A més de psicologia, sociologia i comunicació, al llibre també destaques la influència de l’art a l’hora de pensar el canvi climàtic. Quin paper juguen les disciplines artístiques en la nostra visió del canvi climàtic?
Vivim en el món de la postveritat: les dades, els fets, ja no són suficients. El que funciona és l’storytelling, explicar històries, emmarcar el relat i apel·lar a les emocions. I en això l’art té molt a dir, és una eina molt potent. I no m’estic referint només a les imatges, a les arts visuals: parle també d’escultura, de performances, de teatre i de cançons. Fa uns mesos la BBC es preguntava on són les cançons sobre el canvi climàtic. Comença a haver-ne algunes, sobretot de grups i cantants que mostren molt la seua ideologia, com ara Anohni (abans Anthony and the Johnsons), o grups molt arrelats a la terra, com La Gossa Sorda. Però en són molt poques.
Crec que l’art és una via per captar l’atenció de les persones. Després, evidentment, caldrà explicar els fets, però és la manera d’apropar el tema. Ha d’haver més art sobre el canvi climàtic, encara que siga incòmode. Perquè ha de ser incòmode. Sí que comença a haver alguna literatura sobre canvi climàtic, distòpies o ciència ficció que l’incorporen com a factor. I també algunes pel·lícules i sèries, com ara la noruega ‘Occupied’, que planteja una suposada victòria dels verds i l’aturada de l’explotació de petroli del país, el que desencadena una ocupació de Rússia amb el beneplàcit de Unió Europea per a reprendre l’extracció. I la pròpia capçalera, amb glaceres que es fonen, està totalment centrada en el canvi climàtic.
"Al País Basc hi ha un estudi que calcula que, a causa del canvi climàtic perdrem quatre anys d’esperança de vida. Això és una barbaritat"
Què podem fer? Què fas tu personalment per lluitar contra el canvi climàtic?
Podem fer molt, i molt més que els petits gestos que estem cansats d’escoltar. Crec que la ciutadania està cansada d’aquests llistats de petites coses, volen saber si de veritat es pot fer alguna cosa significativa i com fer-ho, més enllà d’apagar l’stand-by dels electrodomèstics i separar els residus. I conèixer les conseqüències reals del que fem o deixem de fer. Al País Basc hi ha un estudi que calcula que, a causa del canvi climàtic perdrem quatre anys d’esperança de vida. Això és una barbaritat. I s’ha d’explicar. Perquè això posarà en la balança les incomoditats que pot suposar canviar alguns hàbits i el fet de morir abans.
Hem d’assumir que el model actual és insostenible. I hem de canviar, sobretot, pel que fa al consum, l’energia, la mobilitat i la gestió dels residus. Però més que un llistat de coses que fer, crec que el més important és oferir una visió de conjunt i que cadascú ho adapte a la seua circumstància particular. Jo no faig tot el que voldria, però faig el màxim que puc. I crec que això també s’ha de dir clar, perquè durant molt de temps l‘activisme incloïa un to de certa superioritat moral, de “nosaltres ho fem tot bé i vosaltres no” que en lloc d’aconseguir empatia, generava rebuig.
Per posar alguns exemples, jo he estat cinc anys sense agafar cap avió. L’oferta turística actual permet passar qualsevol cap de setmana a alguna ciutat europea amb vols de baix cost, però això ho podem canviar per altres opcions de turisme, com ara desconnectar a qualsevol poble de l’interior, o anar amb tren a algun lloc més proper. Hem mitificat un fals model de turista que en realitat no és més que un consumidor de ciutats i que ens hem de replantejar. He contractat el subministrament elèctric amb una distribuïdora d’energia verda. Intente menjar molt poca carn roja i mirant que siga de ramaderia respectuosa i no de producció càrnica industrial. He modificat la meua dieta i he incorporat molts més llegums, productes de temporada i maneres més lentes de cuinar, amb menys consum energètic. Només tenim una petita estufa i anem més abrigats per dins de casa. Mire d’anar a peu a tot arreu, en part perquè València ho permet. I si no, transport públic. Faig consum de proximitat, no només pel que fa al menjar sinó amb tot tipus de productes –quin sentit té comprar avocats ecològics de l’altra banda de l’Atlàntic? –, i evite els embalatges innecessaris. Per exemple, per comprar un bolígraf no vaig a una botiga gran on cada unitat ve dins un paquet de plàstic sinó que trie la papereria de barri on me’l venen solt.
"Hem de tindre clar, en qualsevol cas, que abans que consumidors som ciutadans"
Al mateix temps, per contra, també gaste aigua embotellada, tot i saber la petjada que això suposa, perquè és un hàbit que tinc des de menut, i perquè a València l’aigua de l’aixeta és molt dura i té un sabor molt marcat. Estic intentant fer el canvi, però no em resulta fàcil. Cadascú té alguns hàbits que els resulta més complicat modificar. Ningú som perfectes, però sempre és millor fer el màxim que podem que no fer res.
Hem de tindre clar, en qualsevol cas, que abans que consumidors som ciutadans. I cal assumir també una part del lideratge, involucrar-se en l’associacionisme, implicar-nos més a les associacions de veïns i crear comunitat. Una ciutadania crítica no pot formar-se només amb individualismes crítics, cal compartir i aconseguir una reflexió col·lectiva. Per això sobretot el que més faig és parlar sobre canvi climàtic. A les xerrades i presentacions, però també amb els veïns, amb l’entorn immediat. Tota pedra fa paret. Només amb què cadascú que m’escolta canvie un poquet del que fa, la suma de tots plegats serà molt gran.
Altres llibres sobre canvi climàtic editats en català:
"Suarem. El clima que ens espera" (Editorial Mina) Ramon Folch.
"El canvi climàtic a casa nostra" (Bromera, 2010) Maria Josep Picó.
"La meva primera guia sobre el canvi climàtic" (La Galera, 2008), José Luis Gallego.
"Això ho canvia tot. El capitalisme vs. el clima" (Empúries, 2015), Naomi Klein.
"Cortina de fum sobre el canvi climàtic" (Librooks, 2015), James Hoggan i Richard Littlemore.
