La música rebota en les branques dels arbres, en els troncs, es percola entre les pedres del terra. Calma pausada, contemplativa, moment màgic a la posta de sol, a l’escenari ‘El vaixell’ del Festival Vida 2017. Tot és màgic. Música i natura, pop i bosc, rock i sorra, folk i pedres. Un festival de ‘famílies’, on els menuts són benvinguts, tot i que passin més de la meitat del temps amb uns auriculars de colors que els protegeixen dels decibels. Estem en un festival de música!
En aquest entorn tan bucòlic, on segur que et trobes algun/a conegut/da entre concert i concert, de camí al següent escenari, sembla que el temps s’atura i t’ofereix qualitat musical (segons els gustos) entre pins, murs de pedra i espais decorats per fer volar la imaginació (pops gegants de cartró que sobresurten del terra, espines de peixos flotant, meduses de colors, cubs de mirall, plataformes de fusta on descansar de la pols i les pedres torça turmells, etc). Tot això és un engranatge, un ‘atrezzo’ pensat al mil·límetre per fer-te sentir que et trobes en un espai especial, que aquells dies no se t’oblidaran. Furgonetes de menjars diversos, molts d’ells anunciats com ecològics, sense gluten, km0, etc. Dóna gust!
Un mar de plàstic
Però, entre tota aquesta atmosfera creada per fer-te sentir ‘un fullet en un bosc popero ecològic’, el plàstic és un element més. El plàstic? Sí, el plàstic, d’un sol ús! Gots de plàstic s’omplen de cervesa, sobretot, i acaben al terra barrejats entre la sorra, les burilles de les cigarretes (tema en el que no entro) i altres restes plàstics (plats, per exemple, tema en el que tampoc entro) que han estat trepitjats en els concerts i que ja no se sap si eren de la marca ‘Estrella Damm’ o ‘Coca Cola’. El festival ha passat a ser una ‘plastic party’ on llençar aquest material al terra es converteix en ‘l’única’ opció.
Pocs contenidors en les instal·lacions podria ser una primera estratègia a millorar. Costava trobar papereres on llençar els gots o plats de plàstic. Per tant, davant d’un concert dels bons, on un cop s’ha acabat la cervesa del got venen ganes de sentir llibertat en les mans i braços per aplaudir, i fer totes les ‘performances’ possibles amb les mans, abraçar-te als teus col·legues i parella, etc. En aquell moment d’eufòria col·lectiva, què fas amb un got de plàstic, sense cap valor afegit, tou i que si te’l fiques a la butxaca o motxilla es trencarà i t’ho pringarà tot? Doncs la resposta majoritària: llençar-lo al terra! I així va acabar el festival Vida. Amb terres de sorra envaïts de gots de plàstic esmicolats. La màgia així es trenca. La connexió amb la natura ha estat interrompuda per una aportació poc agraïda per part dels assistents: un mar de plàstic.
Sí, les persones responsables de la neteja els recolliran i els llençaran, però, no hi ha alternatives a aquest dispendi de plàstic d’un sol ús? I més en un festival on se suposa que la natura ens acull per passar uns dies bucòlics? Què li donem a canvi? Plàstic mastegat? Jo crec en els canvis, en la possibilitat de fer les coses de manera diferent sense que això hagi de suposar renunciar a passar-ho bé, a gaudir dels concerts, però sense crear un volum de residus tan gran.
Alternatives als gots d’un sol ús (i altres mesures més conservadores)
En primer lloc, com ja he dit, una acció conservadora, seria continuar amb la mateixa política de gots d’un sol ús, però facilitar més espais on llençar-los i incorporar al màrqueting del festival missatges relacionats, com: ‘La pineda ens acull per escoltar música, agraïm-li mantenint-la neta’. Per exemple. S’hauria de pensar més, és clar. També podries dir: ‘Si llences un got de plàstic al terra, no seràs cool!’. Està clar que els patrocinadors d’aquests festivals són marques que gairebé o segurament regalen aquests gots sense pensar-hi més. I els resulta més econòmic.
En segon lloc, es pot pensar en gots de plàstic però més durs. Estaríem a un pas dels gots reutilitzables, perquè aquests que dic encara són massa tous però sí permeten esser guardats a la motxilla i utilitzar-los més temps en el festival. Això ja passava en aquest darrer festival Vida. Alguns gots de Coca Cola, si en demanaves una perquè tenies una baixada de sucre, eren més durs i permetien el seu segon ús… però guardar-los tampoc feia especial il·lusió.
L’alternativa que ja s’ha aplicat en altres festivals és oferir gots reutilitzables, amb una imatge que reflecteixi el festival i que pugui esdevenir un element de record a emportar-te a casa cada any. Aquesta opció no és cap novetat. Encara recordo les festes de l’Autònoma (UAB) on ja feiem això i no hi havia cap problema. Però comencem a pensar com algú a qui no li preocupen els temes ambientals… Pensem com algú que vulgui passar del got d’un sol ús al got reutilitzable perquè realment li agrada més, li resulta còmode i a més, al final, li fa sentir part d’un moviment, d’una manera de fer, d’una tribu urbana, en aquest cas, conscient i respectuosa amb l’entorn. En aquest cas el Festival Vida es podria posar d’acord amb els seus patrocinadors per oferir gots reutilitzables (ja ho fa, tot i que es van acabar ràpid), de manera obligatòria. És a dir, si no tens got reutilitzable no pots beure (i no val portar galledes). Massa radical? Potser sí, però en aquest cas el Festival s’ha de posicionar i decidir per què aposta. I si aposta per ser coherent amb el missatge de ‘música i natura’ hauria d’incorporar una visió més sostenible en la generació de residus.
Si aquest got té un disseny maco, diferent cada any, també pot afegir un element de ‘col·leccionable’, amb il·lustracions de professionals coneguts que li aportin una distinció respecte d’altres. Però comencem a fer-nos preguntes ‘destructives-constructives’: ‘I què faig amb el got quan m’acabo la cervesa o el ‘cubata’ si no tinc motxilla? L’he de tenir tota l’estona a la mà?’. Una resposta possible és sí… tampoc és cap disbarat. Una segona resposta és buscar alternatives per poder penjar-te el got buit al coll o bé a la cibella del cinguró o als pantalons… Això existeix i ho fa la gent d’Ecofestes. Són els primers que he trobat buscant per la xarxa. La idea és bona i alguns festivals ja l’han aplicat, però el sucre de l’alcohol acabarà embrutant el got, que quedarà enganxós. Aquesta va ser la reacció d’un amic dissenyador i festivalero a aquesta alternativa de penjar-se el got. I si pensem com ho faria el 80% de la gent, doncs seria possible que aquest disseny no funcionés. Jo el faria servir encantada, però si hem de pensar alternatives que la majoria rebés amb bons ulls… la veritat és que no sé quina hauria de ser.
No tinc la solució. Tu?
Així doncs, acabo aquest post amb una pregunta oberta. I de fet, obrint només la ‘caixa de pandora’ dels gots de plàstic. Però els plats també són un tema. Si vens carn ecològica i km0 i sense gluten, etc. potser que també sigui sense plàstic, no?
En fi, que la reflexió aquí queda, el repte està obert (i si algú el té resolt, que m’ho digui o que directament li enviï un correu a la gent de màrqueting del festival Vida). I si l’any que ve, quan torni, que ho faré, trobo que això ha millorat… gaudiré encara més dels concerts i enlloc de trepitjar plàstic, només trepitjaré sorra, pedres i fulles seques (espero).
Fotografia 1: Festival Vida per Ana Villagordo
Fotografia 3: Carn de vedella ecològica i gots de plàstic acumulats. Contrastos del Festival Vida per Ana Villagordo
Il·lustració: Plastic Party per Julià Furió
Article publicat al blog Quincalla, a la web d'Ana Villagordo
