El terme "natura", com el terme "paisatge", tenen un llarg recorregut en el llenguatge comú. L’ecologia i altres ciències ambientals també els utilitzen, però circumscrivint-los a camps semàntics molt precisos i ajustats a les seves necessitats conceptuals. Així, un "paisatge" no és una postal per a un ecòleg, sinó un algorisme socioambiental, és a dir el conjunt de paràmetres que defineixen l’aspecte d’un territori.
Per a un ecòleg, tot el que hi ha a la vista és paisatge i cap paisatge no és bonic o lleig, perquè la bellesa o la lletjor no són conceptes ecològics (això no vol dir que els ecòlegs no siguin sensibles a la bellesa com qualsevol altra persona, naturalment). A son torn, aquest territori l’aspecte del qual és el paisatge, tal com hem comentat, resulta d’inscriure els artefactes construïts pels humans en la matriu ambiental, o sigui en el conjunt de vectors que constitueixen l’ambient. Aquesta matriu ambiental, estirant del fil, deriva de transformar la matriu biofísica de base (clima, sòl, flora, fauna, relleu i hidrografia), també ens hi tornarem a referir més endavant.
En un llenguatge menys precís, però potser d’ús més comú, tot plegat ve a significar que l’ambient és la natura un cop transformada pels humans. Però no exactament, perquè els humans també som natura, al capdavall. Som fauna, formem part de la biosfera i les transformacions que hi provoquem no són conceptualment diferents a les causades per altres elements faunístics ‑els castors o els tèrmits, per posar un parell d’exemples‑ que s’esmercen a fons, també, a transformar el seu entorn d’acord amb els seus interessos.
Però en el nostre actual moment de civilització, la natura primigènia, feréstega i amenaçadora, ha esdevingut una commodity, la qual cosa genera una seriosa dificultat perceptiva. A la vora d’un riu patagònic es pot llegir un cartell del serveis de parcs local que diu: "Peligro: aguas frías, profundas y torrentosas". I, quasi al costat, un altre que diu: "Animales silvestres sueltos". Fan notar als passejants que allò va de veres, que la natura no és l’espai bucòlic imaginat per massa ecologistes urbans. Quin és, doncs, l’ambient que ara tothom vol protegir...?
Més enllà de les dificultats derivades de la comprensió del llenguatge especialitzat de l’ecologia o de l’ús trivial i inexacte d’alguns dels seus conceptes, el que realment complica la qüestió ambiental és el fort antropocentrisme heretat de la tradició judeocristiana. Per poder entendre com funciona l’univers, primer va caldre abandonar el geocentrisme. I per comprendre el funcionament de la biosfera cal abandonar l’antropocentrisme. Ni la Terra és el centre de l’univers, ni els humans som la raó de ser de la biosfera, i encara menys del planeta.
Som només una de les seves parts. Lluny de considerar-nos el zeladors o usufructuaris de les altres parts, hem de reconèixer-nos com a simples components del sistema. Així que fins i tot en les actituds ecologistes hi ha massa arrogància antropocèntrica. No es tracta que "salvem" el planeta, que seria tasca tan desproporcionada com vana, sinó que ens hi inscrivim raonablement. Som part d’una natura que transformem per tal que esdevingui l’ambient més convenient a les nostres expectatives existencials. Es tracta que la transformació resulti funcionalment possible i de debò pertinent. Només això. I nogensmenys que això.
Extret del llibre “Ambient, territori i paisatge. Valors i Valoracions” (Fundació Carulla & ESADE, Editorial Barcino, Barcelona 2017 [2ª ed.]).
Autors: RAMON FOLCH & JOSEPA BRU
