L’establiment dels Objectius de Desenvolupament Sostenible el 2015 representa la confluència de dues agendes paral·leles que era indispensable que es trobessin: la del desenvolupament i la de la sostenibilitat. Una fita llargament esperada, perquè em penso que per a tothom era clar que l’eradicació de la pobresa i el manteniment dels ecosistemes de suport a la vida són una doble prioritat, dos objectius que cal assolir conjuntament i a totes les escales.
Atès que la meitat de la població mundial viu en àrees urbanes (amb tendència que la proporció creixi fins al 85% en l’horitzó 2050) i que aquestes concentren el 70 % de l’activitat econòmica mundial i de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, és clar que l’assoliment dels ODS dependrà sobretot del que passi a les ciutats. Si en algun moment s’ha vist el desenvolupament sostenible com una qüestió dels estats i de les organitzacions internacionals, cal subratllar inequívocament el necessari protagonisme de les ciutats.
L’ODS 11 és aconseguir que les ciutats i els assentaments humans siguin inclusius, segurs, resilients i sostenibles. Inclou temes capitals com l’habitatge i els serveis bàsics, els sistemes de transport públic, la prevenció de desastres, la protecció de les persones vulnerables o l’accés a zones verdes, així com la planificació participada, la protecció del patrimoni i la reducció de l’impacte ambiental de les ciutats. Una llista llarga de deures i un esforç colossal per a les comunitats i governs locals, si tenim en compte les greus problemàtiques que pateixen els habitants de les ciutats per urbanització inadequada, manca d’infraestructures, contaminació atmosfèrica, soroll... i les que les ciutats generen sobre l’entorn, des de la destrucció d’hàbitats naturals a les emissions amb efecte d’hivernacle.
Certament, les ciutats són gran part del problema i també part important de la solució. Sovint domina la visió de la ciutat com un entorn problematitzat i indesitjable, per contraposició als paisatges naturals i rurals, d’altra banda sovint idealitzats. Però les ciutats no són només productores de contaminació, consumidores de recursos i font de conflictes. Concentren xacres, però també obren esperances, perquè són l’espai on neixen contínuament idees noves i on es genera més coneixement i riquesa.
Tenim la possibilitat de mirar-nos les ciutats com sistemes complexos en constant evolució i explorar noves maneres de viure i de gestionar l’entorn per construir el millor dels hàbitats humans amb el mínim impacte. Com seran les ciutats que mantinguin la integritat ecològica i produeixin benestar humà? Com les podem dissenyar i fer realitat? És clau adquirir perspectiva de futur i construir una visió de la ciutat que volem. Quan compartim visió, tenim un propòsit que ens mobilitza col·lectivament.
Milers de ciutats, organitzades en xarxes com ICLEI, han treballat conjuntament per construir visió i establir estratègies compartides de desenvolupament sostenible. Arreu del món governs i comunitats locals ja fa anys que aborden la majoria de temàtiques incloses en els ODS. A partir de la tradició de les Agendes 21 locals s’han produït progressos concrets i innombrables exemples de bones pràctiques. De fet, els governs locals han liderat la majoria de les iniciatives pioneres en desenvolupament sostenible, originades com a respostes a reptes complexos relacionats amb les necessitats dels seus ciutadans.
A nivell local, ens ofereix un bon exemple de visió estratègica el Compromís Ciutadà per la Sostenibilitat (CCS) adoptat per més de 1.000 organitzacions a Barcelona. Amb deu objectius i cent línies d’acció, el CCS dibuixa un horitzó compartit i un full de ruta en el que cadascú ha de fer la seva part, però també s’endeguen projectes col·lectius, en una xarxa d’actors que cooperen de manera coresponsable. Enguany, amb motiu de l’equador del període de vigència (2012-2022) s’ha fet una anàlisi del CCS a la llum dels ODS, com a part de l’exercici d’identificació de reptes pendents i prioritats per als propers anys. No és sorprenent que gairebé tots els ODS estan incorporats en el CCS, ja que amb caràcter general el concepte de sostenibilitat ha integrat el de desenvolupament des dels seus inicis. Tanmateix, la revisió ha posat en evidència que la perspectiva de gènere no havia quedat explicitada en el CCS, i ajudarà a enfortir aquesta dimensió.
Tant a nivell local com global, la força dels ODS és justament el rotund caràcter transversal, que consolida una única agenda per al ple desenvolupament humà amb sostenibilitat.
Article publicat a la revista .ambiental, la revista del COAMB
