El gener de 1976 es va publicar per primera vegada The Ecological Transition de John W. Bennett. Aquest llibre no va tenir l’impacte d’altres obres, com Silent Spring (1962) o The Population Bomb (1968), en l’imaginari ecologista-sostenibilista contemporani. Malgrat tot és un llibre interessant perquè insereix l’evolució cap a un món d’interrelacions entre els humans i la natura dins un marc antropològic i cultural. Una de les seves tesis és que aspectes com la relació amb el medi i les formes en què utilitzem l’energia estan vinculades amb components socials i psicològics en un sistema únic. L’ecologia, com a mirada humana que és, no es pot comprendre sense identificar les necessitats, els valors i els objectius de fons d’una societat. Pel que fa a la definició de transició ecològica, Bennett en proposa una que és tan simple o tan profunda com es vulgui: “la progressiva incorporació de la natura en els marcs de sentit i d’acció humans”.
Transició és una paraula que agrada per dues raons. La primera perquè indica que s’ha pres consciència d’una situació anòmala i problemàtica i que s’ha iniciat al camí per arribar a una nova situació de millora, un moviment positiu en definitiva. La segona raó és que suggereix que aquest moviment és lent, no com el d’una revolució que vol fer tabula rasa en molt poc temps amb el gran risc de perdre bous i esquelles en el procés.
Hi ha transicions conegudes, com la demogràfica, que té lloc en el canvi d'una societat preindustrial (amb unes taxes de natalitat i de mortalitat altes) cap a una societat postindustrial (amb unes taxes de natalitat i de mortalitat baixes). Altres, com la transició energètica (substitució a gran escala dels combustibles fòssils per altres de renovables) tot just han començat. Etimològicament, transició ve del llatí transitio que en el seu significat principal vol dir pas. Aquest pas es contempla moltes vegades com a irreversible, sobretot per part aquells que creuen que la història es mou en una única direcció: la del progrés.
"Una transició no és garantia de cap resultat a no ser que realment aboqui a una nova situació on els elements dominants en el punt de partida siguin definitivament substituïts per uns de nous"
Malauradament, les transicions polítiques desmenteixen aquesta creença, com es veu en el cas del règim espanyol del 1978, per posar un exemple triat a l’atzar. Mai es pot descartar la irrupció d’un gran backlash en un moviment històric. Per tant, una transició no és garantia de cap resultat a no ser que realment aboqui a una nova situació on els elements dominants en el punt de partida siguin definitivament substituïts per uns de nous. Per elements es poden entendre: creences, costums, patrons de comportament, mètodes de treball, formes d’explotació de la natura, models econòmics, etc.
"Ribera vol enfocar l’acció (compromís amb la lluita contra el canvi climàtic, desbloqueig de les renovables) dins una visió més àmplia que és el convenciment d’una societat"
M’han vingut aquests pensaments arrel de la recent creació del Ministeri de Transició Ecològica per part de l’il·lustrat nou govern espanyol. Em veig obligat, però, a abandonar immediatament la ironia per parlar de la seva titular, Teresa Ribera, a qui vaig tenir la sort d’entrevistar per a Sostenible. D’ella, atenent al seu discurs i tarannà, només es poden dir coses bones. Culta, reflexiva i determinada podrien ser tres adjectius escaients. El títol d’aquella entrevista parlava de municipis i economia circular, però vaig estar temptat de posar-ne un altre a partir d’unes paraules que va dir: “És molt difícil fer grans canvis si els ciutadans no entenen el sentit que hi ha el darrera. Les raons matemàtiques o físiques no porten al canvi per elles mateixes”. És curiós que aquestes manifestacions coincideixin amb el que va escriure Bennet fa 42 anys quan deia allò de “la progressiva incorporació de la natura en els marcs de sentit i d’acció humans”. Ribera vol enfocar l’acció (compromís amb la lluita contra el canvi climàtic, desbloqueig de les renovables) dins una visió més àmplia que és el convenciment d’una societat.
La pregunta que cal fer-se és com ha de ser realment el marc polític que ha de fer possible la transició ecològica. Ignoro la resposta, però si sé que hi ha un indicador molt clar que ens assenyala que el convenciment dins aquest marc és feble. És el fet que l’altre bloc amb possibilitats de governar -que ara és a l’oposició- no defensa la mateixa política ecològica. Com tampoc defensa el mateix model per a l’educació.
"Un moviment d’aquest tipus només es pot consolidar si tots els elements del passat són substituïts"
La falta de consens en tot l’espectre de partits en una gran qüestió com aquesta és el fre més important per a qualsevol transició. Cal insistir en que un moviment d’aquest tipus només es pot consolidar si tots els elements del passat són substituïts. I la situació que nosaltres tenim -ens agradi o no- és que els elements del passat poden ser restaurats. Només fa falta una nova majoria parlamentària de dreta, més que possible a curt o a mitjà termini, perquè això passi. Si algun lector té dubtes sobre la falta de consens que acabo d’exposar, si us plau que llegeixi ara mateix les conclusions d’aquesta anàlisi de la Universitat Complutense de Madrid sobre el discurs ambiental dels quatre principals partits espanyols.
Addicionalment, com succeeix amb tots els termes que fan referència a la necessitat de redefinir la relació dels humans amb la natura, la polisèmia i l’ambigüitat van en detriment de l’avenç. Sostenibilitat, transició ecològica, economia circular i altres expressions tenen la virtut d’acollir moltes sensibilitats i el defecte de que hi arriben tantes, i tan diverses, que algunes es fan seva una versió totalment desdibuixada dels significats dels conceptes. Si amb una base de consens aquest factor suposa sempre un element dilatori, que pot passar quan el consens no hi és?
I mentrestant, desenes de lleis aprovades amb àmplies majories pel Parlament de Catalunya continuen total o parcialment anul·lades, o bé suspeses. Moltes d’elles suposaven un pas ferm cap a la transició ecològica, per no parlar del progrés social.
