Avui he anat per primera vegada en bici des de la Sagrera a la feina. Diferenciaria el meu trajecte en tres trams… el primer seria entre Meridiana i Cartagena via Pare Claret… el definiria com un tram infernal, on he estat plenament conscient, a cada inspiració, del sutge que estava entrant en els meus pulmons, amb els alvèols tots oberts; i algun encreuament que m’he resistit a fer en un primer moment pel respecte que m’ha fet la velocitat a la que els cotxes passaven pel meu costat.
El segon tram entre Cartagena i Joanic, via travessera de gracia… menys trànsit (jo anava a contrasentit dels seus tubs d’escapament i de la seva ona verda de semàfors), menys soroll i menys fums. Molt més agradable! El tercer tram, pels carrers de la superilla de gracia… tot tranquil·litat, això sí… una mica atenta als carrers ciclables per si la meva velocitat serà adequada… però tudo bom… i en arribar a lloc he trobat aparcament al Bicing. I la satisfacció de començar així el dia… pedalant… que sempre m’ha transportat a moments més d’infantesa, m’ha agradat.
Per altra banda, avui he entès perquè pràcticament tota la majoria ciclista estan a favor de totes les mesures que treuen cotxes i afavoreixen la mobilitat sostenible, concepte en el que trobem la bicicleta.
Quan els teus pulmons obren els seus alvèols i comences a respirar fum, et fas conscient de com de lluny estem de tenir una qualitat de l’aire satisfactòria i saludable al continu urbà de l’àrea metropolitana de Barcelona. És per aquest motiu que des de 2010 tenim un expedient obert per la superació dels nivells de NO2 recomanats per la Unió Europea. I sovint m’agradaria poder portar jo mateixa el cas al Tribunal de Justícia Europeu per la manca de mesures decidides per part de les administracions per disminuir aquest greu problema.
Sé que hi ha persones que pensen que necessitem millorar encara més l’accés al transport públic (segons l’Institut per a la Política de Transport i el Desenvolupament, Barcelona és la segona gran ciutat del món en termes d’accessibilitat del transport públic, 99% si tenim en compte Barcelona ciutat, i un 76% si tenim en compte la conurbació metropolitana) abans d’implantar mesures restrictives, però les 3.500 morts prematures a l’àrea metropolitana i la vinculació entre malalties respiratòries, atacs de cor i altres a la contaminació atmosfèrica no són un tema menor… així com els efectes de la contaminació acústica vinculats a malalties cardiovasculars i a l’estrès, entre d’altres.
Recentment vaig llegir que el Xavier Querol, investigador del CSIC, deia que la contaminació escurçava 9 mesos la vida d’un europeu. Potser semblen poc 9 mesos, però aquests 9 mesos són el resultat d’una mitjana, i m’agradaria plantejar l’exercici d’intentar decidir a quina de les persones que ens estimem li escurcem la vida 9 mesos. Mentre li dono voltes als comentaris que troben exagerades aquestes afirmacions dels científics, em ve a la ment el negacionisme que hi havia sobre el canvi climàtic… i em ve un somriure sarcàstic.
Deixo estar aquest pensament i miro el tuiter de la @massacriticabcn i el calendari mentre recordo la primera massa crítica a la que vaig assistir, “la pantumacona”, i comprovo si el proper primer divendres de mes tinc lliure i si em decidiré a pedalar una mica de nit, recorrent els carrers de la ciutat de Barcelona, i sobretot en grup… que sempre és més divertit.
I un moment abans de tancar l’ordinador em plantejo si la mascareta que vull comprar per anar en bici, me la posaré també per caminar per la ciutat… “que no lo veas no quiere decir que no esté”.
“Lo esencial es invisible a los ojos”.
Article publicat a: La Conca 5.1
