Ja s’ha acabat la cimera del clima a Katowice. La COP24 s’ha saldat amb un balanç pobre, esquifit, amb un text malgirbat però això sí, parit amb els malucs eixarrancats i coberts de confeti petulant. Ho lamente, però no puc -ni dec, crec- ser especialment benèvol amb els resultats (?) de la darrera, de l’enèsima cimera climàtica.
I sí, jo sóc dels qui defensava els acords adoptats a París el 2015. Sóc dels qui criticava amb duresa aquells qui menyspreaven l’acord, aquells qui volien subestimar-lo indissimuladament amb la seua puresa climàtica, als qui volien persistir a l’anunci de l’apocalipsi, als qui se’n fotien de la proesa de posar d’acord al personal en un assumpte tan complicat. Els criticava perquè els mancava perspectiva històrica, perquè calia contraposar París (amb llindars clars d’augment de temperatura que cal evitar i la fita de la descarbonització de l’economia mundial) amb Kyoto (que proposava disminucions cosmètiques d’emissions) o el fracàs de Copenhaguen. París era, a la fi!, aquella cimera que marcava el camí. Sí, tal i com apuntaven alguns estudis científics posteriors, les ferramentes de l’acord eren insuficients per tal d’assolir els objectius, però aquests, no perdem la perspectiva, eren els que tocava. Els que havíem esperat.
"En comptes d’una cartografia acurada amb indicacions precises i estimacions de cost i temps realistes ens hem trobat, en el millor dels casos, amb un embull inintel·ligible i boirós"
L’objectiu de Katowice era doncs distint. No era tornar a posar-se d’acord sobre la realitat de l’augment de temperatures, el ritme de l’escalfament o la urgència d’abordar el canvi climàtic, sinó de fixar amb claredat suficient el full de ruta per a implementar tot allò ja prèviament acordat. Era dir: “Ep! Missatge entès. Ens heu manat arribar fins allà, i ho farem d’aquesta forma”. I en comptes d’una cartografia acurada amb indicacions precises i estimacions de cost i temps realistes ens hem trobat, en el millor dels casos, amb un embull inintel·ligible i boirós. Com aquells urbanites que es perden al camp i pregunten estorats, en vore que no saben on estan. “Sí, per allà, quan canvia de color la terra giren a la dreta, i després voran una muntanya, ni molt gran ni molt petita, i d’allà tot recte i en una estona estan a l’ermita. No té pèrdua!”.
"Fer tard no és només una qüestió de temps: és supervivència, qualitat de vida, increment de les tensions i esfondrament dels plans i projectes"
Estem congratulant-nos per haver obtingut l’equivalent d’unes indicacions d’home assegut a la vora de la carretera, quan tenim un GPS al cotxe i un telèfon intel·ligent a la mà. Sí, és clar, l’ermita és allà, fins i tot la podem albirar, i de fet segur que el camí que traça aquell bon home al seu cap és directe i no té pèrdua alguna, però ens podem perdre. Podem discutir amb els qui ens acompanyen al cotxe: “Ves per ací!”; “No, és per allà”; “Fes marxa enrere que te n’has passat!”; “Tinc fam, parem ja?”. Podem tardar més d’allò esperat i arribar sense llum, i cansats, i sense queviures, i haver de passar la nit al ras sense equipament. Fer tard no és només una qüestió de temps: és supervivència, qualitat de vida, increment de les tensions i esfondrament dels plans i projectes.
"És també molt significatiu que el discurs més potent i profund de la cimera l’haja donat una adolescent de quinze anys. Diu molt de la inanitat d’uns dirigents internacionals més disposats a fer el baina i posar ufans a les fotografies grupals que no a oferir propostes il·lusionants"
És també molt significatiu que el discurs més potent i profund de la cimera l’haja donat una adolescent de quinze anys. Diu molt de la inanitat d’uns dirigents internacionals més disposats a fer el baina i posar ufans a les fotografies grupals que no a oferir propostes il·lusionants. El discurs de Greta Thunberg s’ha convertit, a més, en una arma llancívola -ja ho veuen vostès en aquest mateix article- i en un desagradable dejà vu del que va pronunciar Severn Suzuki a la Cimera de la Terra, a Rio de Janeiro. Ella tenia tretze anys i d’això ja en fa vint-i-sis anys, i no hi ha res que haja dit Thunberg que siga novedós, o distint. Vint-i-sis anys després, el món, ara amb l’ajuda inestimable de les xarxes socials, continua fascinant-se amb el missatge valent però completament inofensiu d’una adolescent que sembla que despertarà consciències, però que al remat acabarà perdent-se al ciberespai per a que algú el recupere, qui sap, d’ací tres dècades.
"El motor de la lluita contra el canvi climàtic batega a escala regional i local, on els engranatges funcionen millor i les decisions tenen resultats visibles i avaluables. Cal apostar per fòrums líquids i menys rígids, per compromisos flexibles i ambiciosos. És a dir: per un marc potent i realista que permeta anar més lluny però no frene a ningú."
I amb açò podem embastar un futur? Podem empeltar l’acord de París amb ferramentes que el facen útil, potent, actiu, vigent? Està tot perdut? No, no ho està. Però si m’ho permeten, l’esperança està fora de les cimeres del clima de l’ONU. Per mi, que tanquen el xiringuito de les COP, que facen una cloenda -el més discreta i austera possible- i ens faran un favor a tots. Per a començar, s’estalviarien milers de tones d’emissions de gasos d’efecte hivernacle (pensen vostès en quantíssima energia s’haurà gastat a Polònia aquests dies, i quants milers de viatges en avió hauran estat necessaris per a congregar a tots els delegats, treballadors i periodistes!). Però després, plantegem-nos seriosament: què s’aconsegueix? Poca cosa. El motor de la lluita contra el canvi climàtic batega a escala regional i local, on els engranatges funcionen millor i les decisions tenen resultats visibles i avaluables. Cal apostar per fòrums líquids i menys rígids, per compromisos flexibles i ambiciosos. És a dir: per un marc potent i realista que permeta anar més lluny però no frene a ningú. De fet, el fracàs de les cimeres del clima s’ha usat moltes vegades com a excusa per a no avançar més ràpid per part d’alguns països. Però si cada estat pot arribar fins allà on vullga! Que a Katowice l’acord haja estat de mínims no implica que a Espanya o Austràlia no es puga apostar per anar a màxims. El problema, doncs, és que les cimeres han actuat més de fre que d’impuls, com quan fa una miqueta de mal temps i decidim no eixir a fer esport, no siga que ens refredem -en comptes d’anar-hi a mantenir-nos en forma i així estar en un millor estat físic i mental-. Si són un llast, hem de desfer-nos-en d’ell.
"El repte és descomunal. El negacionisme sobre què podem fer (moltíssim!) és molt més perillós que el que rebutja l’escalfament"
I dit tot això, sí: el repte és descomunal. Queden menys de deu anys, començant des de ja mateix, per a canviar el rumb a un ritme sense precedents. Si bé és tècnicament factible, el fet de que siga realitzable és només cosa nostra. El negacionisme sobre què podem fer (moltíssim!) és molt més perillós que el que rebutja l’escalfament. Perquè la major incertesa del canvi climàtic no és si és real o en som els causants, o si ens afectarà (sí, sí i sí, respectivament), sinó quina quantitat de gasos d’efecte hivernacle decidirem abocar a l’atmosfera en el que queda de segle, i més concretament en els propers quinze anys. I ja posats, durant quant de temps continuarem perllongant l’agonia d’unes cimeres que generen més debat sobre la pròpia cimera que sobre el canvi climàtic. Tant de bo Katowice en siga l’última.
