Som ecodependents, necessitem la natura per sobreviure. I també interdependents: la vida necessita ser sostinguda, les persones necessitem d’altres persones per progressar en el camí de l’existència, un suport que, en molts trams de la vida i arreu del món, mantenen bàsicament les dones. Així ho explicava al Foro de la Cultura que va tenir lloc a Burgos el novembre passat l’antropòloga i enginyera Yayo Herrero. Dedicada a profunditzar en la crisis ecològica i civilitzatòria en que vivim, Herrero va compartir taula rodona i conversa amb l’escriptor Javier Reverte i l’explorador polar noruec Erling Kagge per debatre la relació que els éssers humans hem establert amb la Terra. Lluny de gestionar els recursos amb l’habilitat i intel·ligència que ens atribuïm, portem segles actuant com a cacics, com si fóssim els amos i propietaris del planeta. Sotmetent l’ecologia a l’economia, com si no sabéssim que són conceptes indissolubles.
«Hem creat un mur entre nosaltres i la resta d’éssers vius. Com si la resta del món fos una exterioritat, un instrument al servei del sistema econòmic»
Fent números a quatre dies vista enlluernats pel nostre esperit depredador. «Hem creat un mur entre nosaltres i la resta d’éssers vius. Com si la resta del món fos una exterioritat, un instrument al servei del sistema econòmic», va dir Herrero. Ens trobem en una situació de límits ecològics sobrepassats i en ple procés de canvi climàtic, que imposa a la biosfera a nivells d’estrès cada cop més greus. Les matèries primeres que asseguren el nostre model econòmic de creixement non stop minven i la distribució de recursos és clarament disfuncional. Aquesta confluència de fets interrelacionats provoca que «cada cop més persones i molts altres éssers vius siguin expulsats als marges de la vida». «Necessitem un rearmament filosòfic», va apuntar Javier Reverte, qui va vincular aquesta situació de crisi civilitzatòria amb l’actual descrèdit de la democràcia. «Deixar de ser considerats recursos per centrar-nos en ser éssers humans —afegí Kagge— i recordar que salvaguardar la nostra connexió amb la natura no és una idea romàntica sinó una necessitat».
"No podem seguir promovent una educació neoliberal. Cal promoure una cultura de la bona austeritat, fer un ús prudent d’un recursos finits i acabar amb els estils de vida obscens"
Curiosament (o no tant, donada la nostra tendència al negacionisme) Herrero va ser etiquetada de pessimista, tan per la moderadora com per el públic. Ella va insistir en que no ho és en absolut. Donar dades contrastades no és ser pessimista, el fets són els que són, digué, i aquests ens porten a replantejaments ineludibles. Hem d’adoptar els comportaments morals necessaris per anticipar les conseqüències dels nostres actes. No podem seguir promovent una educació neoliberal. Cal promoure una cultura de la bona austeritat, fer un ús prudent d’un recursos finits i acabar amb els estils de vida obscens.
Reverte va recordar quan, l’any 2008, va viatjar a bord d’un buc oceanogràfic rus que va creuar el pas del Nord-oest a l’àrtic canadenc, un periple que va inspirar el seu llibre En mares salvajes: un viaje al Ártico. A més de la tripulació, hi havia científics i també, digué l’autor, un bon grapat de gent adinerada que volien veure amb els seus propis ulls la situació d’aquest fràgil ecosistema tan amenaçat per l’escalfament global. Gairebé mai hi havia cobertura però, en algun moment que es van poder connectar, van assabentar-se de «la notícia que més va sacsejar als passatgers en tot el viatge»: l’ enfonsament de Lehman Brothers. Allò va impactar més a tothom que totes les dades científiques que els experts digueren durant tota la travessia.
"Com va dir el filòsof i poeta nord-americà Ralph Waldo Emerson, els diners de vegades surten massa cars. Sobre tot quan es gestionen amb una mentalitat que planifica a nivell global i a curt termini, donant per fet que el món està conformat per compartiments estancs"
Com va dir el filòsof i poeta nord-americà Ralph Waldo Emerson, els diners de vegades surten massa cars. Sobre tot quan es gestionen amb una mentalitat que planifica a nivell global i a curt termini, donant per fet que el món està conformat per compartiments estancs. «Volem un món on pagui la pena viure», va afirmar Herrero. On les persones siguin la prioritat. Quan l’huracà Sandy va assotar Nova York el 2012, explicà Herrero, pràcticament tot Manhattan va quedar a les fosques. Pràcticament, però no tot. Un gran edifici va mantenir el seu enllumenat, la seu de Goldman Sachs. En canvi, l’ hospital de la ciutat de Nova York, (entre molts altres edificis de serveis per la ciutadania), va haver de ser evacuat. El motiu és clar, diu amb sorna Stephen Moss a The Guardian. «Goldman Sachs es una financera que inverteix a tot el món i una companyia de valors, i un hospital és, en última instància, només un hospital».
"Avui, gràcies a la tecnologia, el nostre potencial devastador és descomunal i s’executa gairebé sense esforç i des de la distància, el que fa que no siguem del tot conscients de les conseqüències del que fem"
Un altre inconvenient dels temps moderns, va concloure Herrero, és que, a diferència del que passava no tants anys enrere, quan la capacitat destructiva humana comportava un esforç enorme, avui, gràcies a la tecnologia, el nostre potencial devastador és descomunal i s’executa gairebé sense esforç i des de la distància, el que fa que no siguem del tot conscients de les conseqüències del que fem. Gunther Anders, filòsof i marit de Hannah Arendt, va anomenar aquest fenomen desnivell prometeic, pel mite d’aquell tità que va robar el foc i la tècnica als déus per donar als éssers humans el control sobre la seva existència. Anders va reflexionar sobre aquest concepte després de que al 1945 les tropes aliades llencessin les bombes atòmiques sobre Nagasaki i Hiroshima. Amb un acte súper senzill, prémer un botó, aquell pilot provocà la immediata mort de milers i milers de persones. ¿Va ser aquell home, tan distant física i emocionalment del lloc dels fets, capaç d’assimilar emocionalment les conseqüències de la seva acció? No, deia Anders. Quan més gran la destrossa, menys capacitat d’assimilació demostrem. Desgraciadament tenim una capacitat tecnològica que va molt més enllà del nostre humanisme. Som analfabets emocionals in crescendo a mesura que la destrucció que provoquem és més i més gran. ¿Potser Prometeu ens va sobrevalorar?
