L’any 2015 l’Assemblea General de l’ONU va adoptar l’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible que té com a finalitat la pau i la justícia arreu del món, parant especial atenció a les persones més pobres i vulnerables, una finalitat l’assoliment de la qual es planteja mitjançant 17 Objectius relatius a les esferes econòmiques, socials i ecològiques. Els Estats membres de l’ONU que van negociar aquests Objectius del Desenvolupament Sostenible (ODS) són els principals responsables en el seu compliment, però la societat civil, a través de les seves institucions, també té la seva part de responsabilitat. Una d’aquestes institucions és l’escola, potser la més rellevant en els processos de canvi de mentalitat i de transformació social.
Per què educar en la sostenibilitat?
Hi ha un gran consens entre els experts en el fet que ens trobem davant d’un possible col·lapse del model de civilització dominant en la mesura que el desenvolupament i la reproducció de l’actual sistema capitalista ha topat amb els seus límits ecològics, socials i econòmics, la qual cosa es tradueix en fenòmens com la reducció de la biodiversitat, l’augment de les desigualtats socials i l’esgotament dels recursos del planeta. Aquest fet porta a una crisi de legitimitat d’aquest model de civilització vigent i a plantejar un de nou postcapitalista fonamentat en el paradigma de la sostenibilitat i el concepte de desenvolupament sostenible.
L’educació ha de servir per donar sentit a la nostra existència i per fer un bon ús de la nostra llibertat. I perquè això sigui possible, ha d’ajudar-nos a prendre i triar les decisions més adequades que no posin en perill les nostres vides i que ens permetin augmentar el benestar humà. I la sostenibilitat és el mitjà més adequat per assolir aquestes fites. En aquest sentit, l’educació en la sostenibilitat no l’hauríem de concebre tant com una nova finalitat educativa, sinó més aviat com a una seqüència d’accions basades en la viabilitat econòmica, en l’equitat social i en la sustentabilitat ecològica per assolir la finalitat del benestar individual i col·lectiu de les generacions presents i futures.
A les escoles no hauríem d’assolir objectius tècnics o econòmics, com si els serveis educatius fossin un simple negoci, sinó ètics i estètics. La nostra prioritat en l’educació dels infants i joves hauria de ser la promoció de la qualitat de vida de les generacions presents i futures, així com la de l’art de viure bé. I tot just la sostenibilitat representa aquests dos objectius.
La sostenibilitat, en la mesura que representa un procés d’«autoorganització participativa», tal com ens fan veure autors com Andri W. Stahel i Jaume Cendra Garreta, fomenta tant l’autonomia com la responsabilitat personal i social, la qual cosa ens porta a poder plantejar un nou pacte social, la base per a la convivència en termes de reciprocitat i equitat, i per tant poder implementar polítiques de la cooperació que reforcin el sentiment de pertinença a una comunitat per damunt de l’individualisme. Així doncs, en la pràctica de la sostenibilitat trobem tot un seguit de valors ètics que reforcen les accions educatives –que fomenten aquells mateixos valors– que es fan des de l’escola.
Com eduquem en la sostenibilitat?
El nostre sistema educatiu es basa, tal com ens adverteix el neurocientífic Elkhonon Goldberg, en ensenyar la presa de «decisions verídiques» centrades en les propietats de situacions deterministes amb solucions intrínsecament correctes, tal com es dóna en àmbits tècnics i científics. Però la vida real de la major part de les persones passa en situacions ambigües, en absència d’algoritmes computables, amb solucions intrínsecament subjectives, tal com es dóna en àmbits quotidians, que demanen interpretar la realitat. Aquesta paradoxa permet explicar perquè un alumne pot analitzar la nostra petjada ecològica i assolir de manera excel·lent una determinada competència acadèmica i alhora pot consumir de manera inconscient aliments que li emmalalteixen.
No obstant això, a les escoles no ensenyem prou la presa de «decisions adaptatives» centrades en les propietats de les persones, és a dir, les nostres necessitats. I quan això ho fem, tenim més cura del que ofereix i imposa la societat que no pas el que demana cada individu i li cal. Molt sovint, els alumnes ho aprenen, com diu el mateix Goldberg, de manera idiosincràtica, mitjançant assaig i error. Per això és important ensenyar la presa de decisions adaptatives, per garantir que els alumnes aprenguin a adoptar diferents perspectives sobre la mateixa situació en diferents moments, interioritzant així una flexibilitat mental i un sentit crític en la seva anàlisi de la realitat. Si això no ho fem, la mateixa praxi educativa no és sostenible, ja que la teoria i la pràctica prendran camins oposats en perjudici del benestar dels alumnes.
Per altra banda, la presa de decisions, com a activitat intencional que és, s’origina en la «iniciativa personal» i comprèn els elements modificables de la personalitat, la qual cosa, tal com ens recorda Rafael Bisquerra, augmenta la nostra percepció subjectiva de la felicitat. La iniciativa personal consisteix en la cerca de finalitats rellevants i significatives. I quan aquestes finalitats estan relacionades amb les necessitats d’un mateix i amb les de les altres persones, s’incrementa tant el benestar personal com el social. En aquest sentit, un repte cabdal de l’educació és formar persones amb iniciativa personal orientada no només a la satisfacció de les necessitats individuals (corporals, psicològiques i espirituals), sinó també a les col·lectives (socials, econòmiques i ecològiques), contribuint d’aquesta manera a la sostenibilitat. I mitjançant una relació d’ensenyament-aprenentatge hàbilment dirigida en la presa de decisions adaptatives i en la seva tria, permetre que els alumnes siguin persones felices.
Què podem fer des de l’escola pels ODS?
Per començar cal ser honestos en les propostes pedagògiques que plantegem. Hi ha escoles amb megaprojectes força mediàtics i amb pretensions d’incidència política que malgrat ser benintencionats contrasten amb les pràctiques de la seva organització i gestió escolar, ja que ometen que l’escola també incideix en fenòmens relatius a la sostenibilitat, com ara els menús escolars, la precarietat laboral, la llibertat de càtedra o els dèficits democràtics en les eleccions al Consell Escolar, no fent pràcticament res pel compliment d’aquells Objectius del Desenvolupament Sostenible que estan al seu abast.
En segon lloc, com a membres d’una comunitat educativa podem demanar informació sobre la petjada ecològica de l’escola, especialment palpable en la utilització d’energies renovables, en el consum responsable de la vestimenta i el material escolar, en la gestió dels residus i en el proveïment i processament dels aliments del menjador escolar. Seria desitjable una transparència informativa al respecte en el cas d’haver fet una auditoria interna o externa mediambiental.
En tercer lloc, cal analitzar i avaluar la presència del coneixement actual sobre ecologia i desenvolupament sostenible en les assignatures que s’imparteixen, en els treballs per projectes, en els crèdits de síntesi a l’ESO i en els treballs de recerca al Batxillerat. Concentrar en un curs, una matèria, un projecte, un crèdit o un treball l’educació en la sostenibilitat, quan aquesta idea hauria de tractar-se com a un valor transversal en tot el currículum, no és avançar en la bona direcció per la fragmentació i limitació de la visió global que la caracteritza.
I per acabar, el procediment més efectiu per modificar el comportament dels diversos agents econòmics i socials vers la sostenibilitat és amb l’establiment de clàusules de sostenibilitat social, econòmica i ecològica en la contractació de serveis i en la compra de béns amb els proveïdors. És poc creïble que l’escola de portes endins pugui funcionar de manera sostenible, per moltes accions que demani fer als alumnes, quan els seus proveïdors no ho fan.
*Fèlix Pardo, Docent. Cooperador a la XES-Terrassa
Font: Malarrassa.cat
