El silenci, diuen que deia el savi romà Ciceró, és una de les arts més grans de la conversació. Es el terreny necessari perquè floreixin els pensaments, afegeix el pianista Stephen Hough. Pel noruec Erling Kagge, explorador polar, a més d’advocat i editor, és una necessitat que tots hauríem de poder satisfer, una exigència de l’esperit. En parla al llibre «El silencio en la era del ruido» i en va parlar al Foro de la Cultura Burgos el passat mes de novembre, tot conversant amb la monja cistercenca Rosa Ana Izquierdo i l’escriptor Óscar Esquivas, tots tres especialistes en buscar refugis lliures de decibels, ja siguin racons, indrets o estats d’ ànim, on poder desconnectar en aquests temps de soroll extrem.
"El soroll perjudica el rendiment cognitiu, causa desmotivació i afecta la pressió arterial. El cervell processa l’excés de soroll com una senyal de perill, el que desencadena la secreció de catecolamina que, en certa mida, eleva la freqüència cardíaca i la quantitat de glucosa a la sang, incrementant el risc d’infart"
Avui dia a moltes ciutats la contaminació acústica supera sovint el límits màxims de decibels que l’OMS estableix com a segurs: 65 dB de dia i 55 dB nit. El soroll, diu la organització, és una amenaça infravalorada i un dels principals riscs per la salut mental i física i el benestar de les persones. Hi ha evidències científiques: perjudica el rendiment cognitiu, causa desmotivació i afecta la pressió arterial. També incideix en la secreció d’una hormona, la catecolamina, un neurotransmissor que ens ajuda a afrontar l’estrès. El cervell processa l’excés de soroll com una senyal de perill, el que desencadena la secreció d’aquesta hormona que, en certa mida, eleva la freqüència cardíaca i la quantitat de glucosa a la sang, incrementant el risc d’infart. A Barcelona, com a moltes altres ciutats, el límit saludable de dB es supera tot sovint, degut principalment al trànsit i també a les activitats d’oci nocturn. A barris com l’ Eixample, Gràcia o Ciutat Vella és usual sobrepassar els 70 dB en certs trams del dia. Evidentment, aquest fet no només afecta als éssers humans. Tal i com explica Kagge al seu llibre, hi ha estudis que estimen que els ocells de zones urbanes han modificat els seus cants degut al soroll. Desapareixen els tons més baixos, poc perceptibles, i els substitueixen per altres tons més alts, capaços no només de competir amb els sons sinó també de sortejar les estructures arquitectòniques generades pels humans.
Moltes vegades, el soroll que ens rodeja és, lamentablement, ineludible. A més de la fressa que es pot mesurar amb decibels, diu Kagge, també suportem un soroll mental impressionant, un desassossec espiritual conformat per la necessitat de la immediatesa, la constant presència a les xarxes socials, la híperconnectivitat, la pressa i la dèria per estar accessibles a totes hores. Una entestament que es considera una patologia psicològica i que ja té les seves pròpies sigles, FOMO: Fear Of Missing Out. És a dir, la por de perdre’s alguna cosa important, de no estar assabentats de tot. Això ens empeny a estar constantment desitjant, buscant i cobejant que ens dirà el proper correu electrònic, el proper tuït o quan rebrem el proper like. Aquesta insensatesa desferma un bucle de dopamina, un dopamine loop, explica Kagge, que ens torna addictes a seguir buscant enmig de la insatisfacció eterna: aquesta espiral no s’ acaba mai.
El present és només un mitjà. «El futur és sempre la nostre fi. Per això mai vivim realment, sinó que esperem viure. Al·lucinats constantment per aquesta esperança de ser feliços algun dia, és inevitable que no ho siguem mai», deia el filòsof francès Blaise Pascal ja al segle xvii.
"El silenci és enriquidor en ell mateix. És una qualitat, un luxe. Una clau que ens pot obrir a noves maneres de pensar i d’escoltar-nos a nosaltres mateixos"
Kagge proposa detenir aquesta urgència vital sense sentit «i trobar en el silenci els secrets del món». Aïllar-se, diu, no és donar l’esquena a l’ entorn, consisteix en veure el món amb una mica més de claredat, mantenir el rumb i intentar estimar la vida. «El silenci és enriquidor en ell mateix. És una qualitat, un luxe. Una clau que ens pot obrir a noves maneres de pensar i d’escoltar-nos a nosaltres mateixos», afirma. Ell sap trobar-ho fins i tot al bell mig de Nova York, però sempre que pot procura escapar a indrets ben remots on experimentar el goig del silenci i alliberar-se del brogit de la quotidianitat. El lloc on ha percebut el silenci més profund i absolut és l‘Antàrtida, a on el 1993 hi va caminar completament sol i sense cap tipus d’assistència durant 50 dies. Aïllat de tothom però absolutament connectat amb la natura i amb ell mateix. Aquell paratge infinitament blanc i insonor li va canviar la vida. Des d’aleshores no perd l’ocasió de promoure les bondats del que per ell és la via de poder gaudir de la vida plenament, de poder experimentar en pau cada segon de l’existència. «El temps es detura de sobte i estic present i lluny a l’hora. De cop un instant esdevé l’eternitat. En absència de soroll, en absència de paraules, la realitat i la veritat prenen una altre dimensió».
Per aquest home multifacètic que ha conquerit els dos pols i també el cim de l’Everest, aquests grans reptes físics no tenen gaire secret. El secret és tenir la determinació suficient posar un peu darrera l’altre el nombre suficient de vegades, diu. Però no ho considera cap heroïcitat. «La meva proesa més gran ha estat sens dubte saber trobar el silenci en la vida quotidiana».
