Potser la més acabada expressió de la urbanitat, és a dir de la civilitat, és l’educació. L’accés al coneixement i a la formació personal és un valor indissociable de l’esperit de la civitas. El desenvolupament de la cultura, en efecte, va històricament molt lligat als beneficis de la vida urbana. La pròpia urbs, com artefacte, és un ens educador, perquè encarrila la vida de la ciutadania i en prefigura les pautes. A la ciutat, doncs, es desenvolupa el saber i, alhora, es configura un espai existencial que condiciona la manera de viure, la qual cosa té, doncs, capitals efectes culturals.
Aquest és el principi que va donar lloc al moviment de les ciutats educadores. L’any 1990 se celebrà a Barcelona el I Congrés Internacional de Ciutats Educadores. Un grup de ciutats representades pels seus governs locals va plantejar-hi l’objectiu comú de treballar conjuntament en projectes i activitats per millorar la qualitat de vida dels habitants a partir de la seva implicació activa en l’ús i l’evolució de la pròpia ciutat. L’any 1994, el moviment es formalitzà com a associació internacional en ocasió del III Congrés, que tingué lloc a Bolonya. Aquest moviment arrenca de les reflexions fetes en l’àmbit de la sociologia urbana i deu molt a l’obra del geògraf Jordi Borja. Tanmateix, però, va néixer com un objectiu de gestió, adoptat i promocionat per l’Ajuntament de Barcelona, que ha anat aglutinant una xarxa internacional de ciutats adherides.
"El concepte de ciutat educadora parteix de l’evidència que l’espai no és neutre, sinó que genera, difon i reforça imatges i valors de manera explícita i implícita. Aquest caràcter comunicatiu és més intens com més complex, divers i ric és l’espai de referència"
El concepte de ciutat educadora parteix de l’evidència que l’espai no és neutre, sinó que genera, difon i reforça imatges i valors de manera explícita i implícita. Aquest caràcter comunicatiu és més intens com més complex, divers i ric és l’espai de referència. Així, la ciutat es comporta com un formidable artefacte comunicatiu en què se superposen i encreuen missatges comprensibles per a la pràctica totalitat del ciutadans amb d’altres de només accessibles a col·lectius específics. Prenem per exemple l’espai públic de gra fi, distribuït en la trama urbana a la manera de les ciutats europees i mediterrànies. La seva sola existència, reforçada per les pautes en el disseny de funcions i equipaments, comporta una determinada manera d’entendre la convivència i la interrelació entre allò públic i allò privat. La distribució d’àrees per a vianants, el traçat i la jerarquització de la xarxa de circulació, la distribució i caràcter dels espai verds, posem per cas, proporcionen certament un servei, però alhora envien un permanent missatge educatiu a la ciutadania.
Pot el paisatge contenir o emetre missatges educadors tal com fan les ciutats? Probablement sí. No es tracta de sobrecarregar-lo de missatges artificials o significats artificiosos, com fa la propaganda turística. Es tracta d’aprendre i d’atrevir-se a llegir el paisatge, d’escoltar-lo i d’actuar en conseqüència. De la mateixa manera que cal aprendre a moure’s en la ciutat, a interpretar els signes que ens diuen com i per on circular i detectar els indicis d’inseguretat o de degradació, hem d’aprendre a actuar en i amb el paisatge. Un diàleg franc amb els paisatges que hem generat seria capaç, no solament d’informar-nos, sinó de reeducar-nos.
Des de fa alguns decennis, els temes relacionats amb la conservació de la natura, la gestió correcta dels residus i l’estalvi dels recursos es van fent presents en els diversos nivells de l’educació formal. Són matèria de diverses campanyes de sensibilització ciutadana, des del nivell local fins a l’internacional, i s’han obert un lloc en la producció audiovisual de reportatges i documentals. Tot plegat col·labora, en major o menor mesura i amb més o menys encert, al que s’ha convingut a anomenar educació ambiental. El Conveni Europeu del Paisatge, en el seu article 6, va establir que els països adherits havien de prendre mesures per garantir la incorporació a la formació, des de l’escola fins la universitat, dels valors relatius al paisatge i a la seva gestió. En el mateix sentit s’ha pronunciat, en diverses ocasions, el Comitè de Ministres del Consell d’Europa.
"Creiem que l’educació ambiental hauria de fer un esforç per integrar el territori i el paisatge, no com un tema més, sinó com la dimensió en què es concreten i manifesten la gran majoria de les variables que considera"
Tanmateix, el geògraf Joan Nogué assenyala que "l’absència d’una cultura territorial amb majúscules i d’una consciència de paisatge estesa a la ciutadania és una de les mancances més notables que patim com a país". Hi estem d’acord. Si més no entre nosaltres, l’anomenada educació ambiental ha desatès la dimensió territorial i paisatgística. Ha reincidit una vegada més en les dificultats d’encaix entre una visió ambiental, en bona mesura marcada per una aproximació separativa de l’entorn, i la necessària visió complexa i interdisciplinària que requereix el tractament del territori i del paisatge. Creiem que l’educació ambiental hauria de fer un esforç per integrar el territori i el paisatge, no com un tema més, sinó com la dimensió en què es concreten i manifesten la gran majoria de les variables que considera.
Extret del llibre “Ambient, territori i paisatge. Valors i valoracions” (Fundació Carulla & ESADE, Editorial Barcino, Barcelona 2017 [2ª ed.]).
