El discurs ambiental és ple de trampes. Amb algunes frases ben emmarcades podem acabar pensant que la culpa del canvi climàtic la tenen les vaques. I el fet que neixen massa nens. I que la culpa de l’augment dels plàstics al mar la tenen les compreses. I ja se sap. Les dones són més capaces de fer-se veganes, elles poden deixar de tenir fills i, per descomptat, han d’abandonar les compreses i passar-se a la copa menstrual si volem acabar amb els problemes ambientals del món d’una vegada per totes.
El discurs ho pot mostrar i amagar tot. El feminisme és un dels àmbits que més ha analitzat allò que conté el discurs per tal de desemmascarar comportaments. Per exemple, existeix un discurs progressista que condemna el masclisme “tradicional” però que, de fet, nega la dominació patriarcal quan afirma que “tots som iguals" i deslegitima la lluita feminista. En el discurs progressista també es pot donar la culpa de les emissions de CO2 al consum de carn. Es tracta d’argumentaris inqüestionables perquè és cert que tots som iguals i que seria fantàstic viure en harmonia entre sexes, com també és cert que el consum de carn te impactes ambientals, socials i ètics importants. Però aquest argumentari amaga les relacions de poder del sistema patriarcal i capitalista. O més que amagar-les les assumeix com a bones i plenament interioritzades.
"Les dades mostren clarament quins àmbits produirien un gir clar en el rumb de les coses. En el cas del CO2 el repte està en el sistema productiu capitalista, com en el cas del masclisme el problema és el model patriarcal"
Les dades sobre emissions de CO2 de l’informe IPPC 2014 no amaguen res, per sort. El 67,8% de les gasos amb efecte hivernacle provenen de la generació d’energia, el transport i la indústria. Un 11,3% prové de l’agricultura i un 11,5 % del sector comercial i residencial. No és que ramaders, botiguers i consumidors siguem completament innocents, però és exagerat (per no dir ingenu) pensar que els nostres canvis i comportaments seran els que donaran el tomb al problema del canvi climàtic. Amb les dades al davant, resulta francament grotesc escoltar en entorns cultes i intel·lectuals que la biomassa també emet CO2, que els pets de les vaques són un autèntic problema mundial o que cal acabar amb els congressos internacionals per evitar emissions. L’aviació internacional suposa un 3% de les emissions segons l’informe IPCC 2014. Vaja, que no es pot menystenir cap sector ni cap emissor, però les dades mostren clarament quins àmbits produirien un gir clar en el rumb de les coses. En el cas del CO2 el repte està en el sistema productiu capitalista, com en el cas del masclisme el problema és el model patriarcal.
Però tornem al discurs que titlla de feminazi a qui posa les relacions de poder i dominació en el centre i qui considera cavernícola la sola idea de modificar el capitalisme del carboni. Per combatre aquest discurs, el feminisme s’ha hagut de reinventar contínuament. Un dels seus grans reptes actuals, en especial per la importància de les xarxes socials, és reflexionar sobre les representacions de les dones en les narratives d’aquestes xarxes i, eventualment, transformar-les. Això intenten els moviments #metoo i moltes altres iniciatives que sorgeixen en diferents entorns culturals i en diferents regions del món.
"Un estudi britànic de la Marine Conservation Society va determinar que només el 9% dels plàstics de les platges britàniques eren compreses i coberts de plàstic. Més del 45% eren ampolles de plàstic i el 18% eren utensilis de pesca recreativa!"
Combatre el discurs ambiental negacionista també és tot un repte. Als EUA el discurs està molt polaritzat: estan els que afirmen que la ciència ja ha provat que el canvi climàtic és cosa humana i els que ho neguen obertament i sense complexes. Fan ben poc, Trump demanava una mica “d’aquest canvi climàtic” en plena crisi de fred pel vòrtex polar. A Europa, en canvi, el discurs negacionista és més subtil. Cal estar molt alerta per poder desemmascarar-lo, però hi és. En els darrers mesos, per exemple, s’ha parlat força del problema dels plàstics. En certs debats gairebé es pot arribar a pensar que la culpa la tenen les palletes de les festes infantils i les compreses. En primer lloc, cal tenir present que la producció de plàstics (polímers sintètics) a nivell mundial està dominada pel polietilè i el polipropilè, ambdós a partir del petroli i el gas natural. Però només un 5% del petroli o del gas natural que es produeix cada any es converteix en plàstics. El 87% continua anant a energia i transport, bases del capitalisme del carboni. I del 5% de combustible fòssil convertit en polímer pràcticament el 90% se’n va a la indústria (Science Advances,2017). Poc més del 10% es converteix en plàstics per al consumidor i en productes institucionals. Doncs bé, per fer-nos una idea, un estudi britànic de la Marine Conservation Society va determinar que només el 9% dels plàstics de les platges britàniques eren compreses i coberts de plàstic. Més del 45% eren ampolles de plàstic i el 18% eren utensilis de pesca recreativa!
Però de tot això, el que més visibilitat pública ha agafat són les compreses i tampons, ja que suposen un greu problema per a les depuradores, i les palletes dels nens, ja que generen una enorme illa flotant de plàstics a l’Atlàntic. Un discurs ben convenient per no haver de qüestionar el model capitalista industrial i del transport. Sobretot perquè dones, nens i vaques queden marcats en darrera instància com els principals responsables i aquells sobre els quals recauen les accions i comportaments més urgents.
