Autora: Anna Parisi. Font: Xarxa de Voluntariat Ambiental
24/04/2019 - 14:54
L'Andreu és fill del Vallès, va néixer a Ripollet el 1977. Es va estar debatent entre les ciències, les lletres i les ganes de viatjar, en el moment en què havia de decidir quins estudis realitzar: finalment va trobar que les ganes de viatjar i d'estar en contacte amb la natura les podia saciar amb l'enginyeria agrícola i forestal. Primer a l'Escola d'Agricultura (ESAB) i després a Lleida, i amb experiències d'Erasmus, que li van permetre estar al camp, a l'aire lliure, i conèixer gent, fer viatges i també festes.
Precisament durant un Erasmus a Göttingen, a Alemanya, va conèixer la connexió entre el sector ambiental i el forestal, i un company li va explicar l'existència de Bergwaldproject, la iniciativa que portava ciutadania als boscos. Un cop de tornada, va treballar al Departament de Planificació de la Generalitat, amb Salvador Grau, i, per compensar la feina de despatx, va començar a fer voluntariat amb Acciónatura, amb Francesc Giró. Allà va iniciar un projecte de restauració de boscos de ribera i a fer càlculs de CO₂ aplicats a boscos. Des d'Acciónatura va formar part del consell de membres de la XCT, als anys 2004-05, amb els que va poder viatjar a Massachusetts.
L'ànsia de fer treball de camp encara durava i va recordar aquella entitat de la qual el seu amic Johannes li havia parlat: Bergwaldprojekt. Després d'explorar algunes iniciatives a la Sierra de las Nieves, a Andalusia, va agafar la bici i se'n va anar a Suïssa, a viure l'experiència Bergwaldprojekt. Va resultar transformadora, el va colpir i contagiar, i va decidir que el que volia fer era que més persones poguessin viure-la. Es va posar d'acord amb Renato Ruf, un dels fundadors del projecte, per iniciar-lo a Catalunya.
En tornar va fer els deures: l'Associació Hàbitats, el Parc Natural de l'Alt Pirineu i el bosc de Montenartró van acollir la iniciativa. El 2007 es posava en marxa el Projecte Boscos de Muntanya a Catalunya, i 2 anys després naixia com a associació. Viure a la muntanya, treballar amb la natura i els boscos, va ser un somni fet realitat.
Després de 12 anys estan contents i satisfets. Sense amagar una part de frustració, derivada dels grans esforços que els hi ha suposat esdevenir una entitat professionalitzada, i del sentiment que l'administració no està prou a l'altura amb el seu suport. Passar de ser una colla d'amics a una entitat professionalitzada, és un procés bonic, dolç, però també dolorós. Projecte Boscos de Muntanya ho ha viscut en paral·lel amb altres entitats, que, juntes i com a sector, creu que han de començar a reivindicar-se i fer-se valer, com a generadores d'economia verda i participació social.
Precisament durant un Erasmus a Göttingen, a Alemanya, va conèixer la connexió entre el sector ambiental i el forestal, i un company li va explicar l'existència de Bergwaldproject, la iniciativa que portava ciutadania als boscos. Un cop de tornada, va treballar al Departament de Planificació de la Generalitat, amb Salvador Grau, i, per compensar la feina de despatx, va començar a fer voluntariat amb Acciónatura, amb Francesc Giró. Allà va iniciar un projecte de restauració de boscos de ribera i a fer càlculs de CO₂ aplicats a boscos. Des d'Acciónatura va formar part del consell de membres de la XCT, als anys 2004-05, amb els que va poder viatjar a Massachusetts.
L'ànsia de fer treball de camp encara durava i va recordar aquella entitat de la qual el seu amic Johannes li havia parlat: Bergwaldprojekt. Després d'explorar algunes iniciatives a la Sierra de las Nieves, a Andalusia, va agafar la bici i se'n va anar a Suïssa, a viure l'experiència Bergwaldprojekt. Va resultar transformadora, el va colpir i contagiar, i va decidir que el que volia fer era que més persones poguessin viure-la. Es va posar d'acord amb Renato Ruf, un dels fundadors del projecte, per iniciar-lo a Catalunya.
En tornar va fer els deures: l'Associació Hàbitats, el Parc Natural de l'Alt Pirineu i el bosc de Montenartró van acollir la iniciativa. El 2007 es posava en marxa el Projecte Boscos de Muntanya a Catalunya, i 2 anys després naixia com a associació. Viure a la muntanya, treballar amb la natura i els boscos, va ser un somni fet realitat.
Després de 12 anys estan contents i satisfets. Sense amagar una part de frustració, derivada dels grans esforços que els hi ha suposat esdevenir una entitat professionalitzada, i del sentiment que l'administració no està prou a l'altura amb el seu suport. Passar de ser una colla d'amics a una entitat professionalitzada, és un procés bonic, dolç, però també dolorós. Projecte Boscos de Muntanya ho ha viscut en paral·lel amb altres entitats, que, juntes i com a sector, creu que han de començar a reivindicar-se i fer-se valer, com a generadores d'economia verda i participació social.
Com vas conèixer la custòdia del territori?
En tornar d'Alemanya volia conèixer el sector i un professor de la universitat em va passar informació que s'estava creant alguna cosa, i que em podria interessar. Vaig coincidir amb Eduard Plana, que estava al consell de la XCT i que més tard va ser president del Projecte Boscos de Muntanya. Crec que vaig escriure a Jordi Pietx per dir-li que era important tenir en compte món rural, els sindicats agraris i els propietaris, i defensant la visió integral, que no exclogués ni la natura, els ocells, ni la producció d'aliments, els espais d'oci, en definitiva la societat, les persones i els recursos naturals. No vaig estar a Montesquiu però si a una de les primeres presentacions de la XCT, i també a la primera reunió anual a Tremp.
Val a dir que la custòdia no és exactament el model de Bergwaldprojekt a Alemanya i Suïssa, on els boscos són municipals, comunals o públics, la figura del forestal és molt potent i les entitats gestionen terrenys públics. Crec que a Catalunya ha estat positiva la creació de la custòdia, però també he sigut crític, perquè crec pot arribar a ser un concepte pompós.
I als teus amics, com els hi expliques què és la custòdia?
No els hi explico. Ara nosaltres hem fet un acord a 15 anys amb Esterri de Cardos pel seus comunals, i expliquem que és un acord amb el municipi que ens dóna molta estabilitat per treballar junts, per anar de la mà entre propietat i entitat a l'hora de gestionar els espais. La custòdia té una capacitat molt inclusiva; recull el fet que els terrenys no són només objecte de conservació sinó que són l'expressió d'una tradició del món rural mil·lenària, europea i mediterrània, que ens ha portat a la diversitat que tenim. Crec que hem de fugir d'una interpretació maniquea de qui són els bons i els dolents en la conservació de la natura, i com a entitats ser humils i escrupolosos i sobretot professionals amb tots els aspectes socials.
Quina creus que és la visibilitat de la custòdia entre la gent?
Jo crec que a la gent li sona bé, com alguna cosa sexy i fins i tot de moda, però també em diuen que no ho acaben d'entendre. I trobo que és normal perquè en el fons és una eina tècnica, equivalent a parlar d'arrendaments de parceria o l'emfiteusi. La societat no té perquè conèixer-la. Si bé ha resultat un nom seductor cap a fora i segurament clau de l'èxit de la XCT, pel que fa a ciutadania crec que cal fer servir paraules més senzilles. La nostra experiència és que primer cal conèixer-se, fer coses junts, i quan hi hagi una confiança i unes dinàmiques creades, plantejar fer un contracte. Igual que a una relació de parella, no?
Quins projectes de custòdia té la vostra Associació?
Fa 12 anys que treballem amb el Massís de l'Orri, i fa uns 8 o 9 que ho fem amb ajuntament de Rialp, tot i que sense acord formal.
Amb Esterri de Cardós tenim un acord a 15 anys i 1.300 hectàrees, que inclou pobles, explotacions ramaderes...fem feines amb l'ajuntament, jornades de voluntariat amb els veïns i veïnes, amb les escoles, treballant la pedra seca amb els paletes de la zona...
Cuidem molt la part social, amb les persones cuidem camins i pastures, i alhora tenim una gran superfície de bosc de pi negre on hi ha picot, ós bru, gall fer... És un projecte de custòdia espectacular que recull el mosaic agroforestal de la vall, i la biodiversitat riquíssima i mil·lenària. La veritat és que ens ha costat anys d'experiència lligar-lo tot, i ara que ho tenim ens trobem que no surten els ajuts de custòdia!
En general encara s'han de superar certes desconfiances de la propietat, que dificulten també, per exemple, l'accés a la terra de joves agricultors. Crec que cal crear incentius i desgravacions fiscals, que també puguin ajudar els petits ajuntaments rurals que no tenen grans recursos a fer conservació i adonar-se que a la custòdia poden trobar com fer-ho. Per això cal la implicació de la Generalitat.
El nostre projecte significa que la gent viu de forma global a una zona del bosc, i es relaciona tant amb la pedra seca, amb el poble, amb el bosc, amb els ramats, o amb l'ós bru... En general tenim acords amb municipis per grans extensions, i alguns acords privat amb finques en enclavaments. Alguns propietaris ens han vingut a buscar: al Ripollès, a Vallfogona, una propietària ens va oferir una finca per fer formacions, i nosaltres hi vam endreçar camins i pastures....
En què consisteix la tasca d'un tècnic de custòdia?
Primer de tot hi ha una part molt gran de la feina que és aconseguir finançament; és molt inestable i cal posar-hi molt esforç per estabilitzar-ho. Hi ha molta part administrativa, molts tràmits que de vegades com a entitats infravalorem, però si no tenim tot això abans, no és possible mirar la part tècnica i planificar feines i actuacions. Primer cal passar per la paperassa i els tràmits que assegurin el finançament i després començar a plantejar les feines tècniques.
Per nosaltres també és molt important la captació de voluntaris, el diàleg constant amb les persones i amb la societat perquè s'impliqui. Apliquem la mateixa idea: tenim una visió integral del territori, múltiple, a la que el territori és natura i conservació però també és cultura, paisatge social, món rural, recursos naturals i aprofitaments: perquè funcioni hi han de participar tots i aquesta és la visió integral que creiem que han de tenir els tècnics i tècniques de custòdia.
Quin paper juga el voluntariat en la vostra entitat?
El voluntariat és el centre, però no és la finalitat. Per nosaltres tot gira al voltant del voluntariat, però la nostra finalitat són els boscos de muntanya: la seva conservació i millora.
Han passat al voltant de 2.000 voluntaris pels nostres boscos al llarg d'aquests anys. La custòdia i el voluntariat són instruments claus però l'objectiu són els boscos i la muntanya.
Quin aspecte us ha influït o condicionat més a l'hora de desenvolupar els projecte de custòdia de la vostra entitat?
D'una banda el finançament. I de l'altra la manca de tècnics, que serien els nostres interlocutors naturals. En general falta gestió al territori, i per tant falten moltes persones tècniques dedicades. Aquesta és una de les principals diferències quan parlem amb els companys de Suïssa i Alemanya: allà hi ha molts gestors, aproximadament 1 persona tècnica cada 1.000 hectàrees, i aquí 1 cada 70.000. Actualment al Parc Natural de l'Alt Pirineu i al de Capçaleres del Ter i del Freser hi ha persones molt motivades que es mouen i es mullen, però estan molt sols i amb poc suport, i a la majoria del territori la realitat és que manquen persones tècniques. Hi ha una manca de recursos molt gran pels boscos, no se li dóna ni als boscos ni a l'agricultura la importància social que hauria de tenir.
També ens influeix molt positivament la gran resposta ciutadana: la gent té moltes ganes!! La ciutadania té unes ganes boges d'implicar-se en el territori, hi ha un potencial brutal de gent amb ganes de tenir un país com cal... Creixem pel que fa a socis i donacions... Crec que com a entitats tenim el repte de ser capaços de donar resposta a una necessitat social.
Sóc optimista i crític, crec que les entitats ambientals hem d'explicar-nos i visibilitzar-nos molt bé, mostrar el necessari que som per la societat, crec que és una tasca a fer entitat per entitat. Com a sector no podem acceptar plans de suport que no tinguin dotació pressupostària mínima i que després no s'acompleixin.
Quins reptes té la XCN custòdia en els anys vinents?
Un molt gran és l'autoestima i el respecte. Valorar-nos, reconèixer-nos, fer-nos valer i reivindicar-nos com a professionals i com a sector. Hem d'exigir més i mirar de tu a tu a les empreses i a les administracions... Crec que cal fer un pas endavant, i que l'estem començant a fer ara. Tenim el repte d'acabar de tancar la professionalització, i posar-nos a la mateixa alçada que el sector social i cultural. Som un sector més clau pel país. És un valor pel país tenir entitats ambientals professionalitzades que poden parlar de forma lliure a la societat. Això no existia fa 20 anys a Catalunya i no existeix a molts racons de l'estat i d'Europa,
Quin ha estat per a tu un moment especial fent custòdia?
Aquest cap de setmana vam fer una trobada anual d'hivern de socis. Vam fer una excursió amb raquetes a un bosc madur d'avets, amb el Marc Garriga, el director del Parc Natural de l'Alt Pirineu. A la tornada al refugi ens esperava una sorpresa: un espectacle de dansa amb la natura amb l'Anna Rubio i música d'acordions. Vam emocionar-nos. El bosc emociona, emociona la música...emociona la natura. Vam explorar el camí dels sentiments i de les emocions pures amb la natura. Crec que hem de lluitar per fer tot senzill. Recordar que fem coses a la natura perquè ens agrada i ens fa estar més sans, mes en forma, més guapos, ens fa estar junts...
En tornar d'Alemanya volia conèixer el sector i un professor de la universitat em va passar informació que s'estava creant alguna cosa, i que em podria interessar. Vaig coincidir amb Eduard Plana, que estava al consell de la XCT i que més tard va ser president del Projecte Boscos de Muntanya. Crec que vaig escriure a Jordi Pietx per dir-li que era important tenir en compte món rural, els sindicats agraris i els propietaris, i defensant la visió integral, que no exclogués ni la natura, els ocells, ni la producció d'aliments, els espais d'oci, en definitiva la societat, les persones i els recursos naturals. No vaig estar a Montesquiu però si a una de les primeres presentacions de la XCT, i també a la primera reunió anual a Tremp.
Val a dir que la custòdia no és exactament el model de Bergwaldprojekt a Alemanya i Suïssa, on els boscos són municipals, comunals o públics, la figura del forestal és molt potent i les entitats gestionen terrenys públics. Crec que a Catalunya ha estat positiva la creació de la custòdia, però també he sigut crític, perquè crec pot arribar a ser un concepte pompós.
I als teus amics, com els hi expliques què és la custòdia?
No els hi explico. Ara nosaltres hem fet un acord a 15 anys amb Esterri de Cardos pel seus comunals, i expliquem que és un acord amb el municipi que ens dóna molta estabilitat per treballar junts, per anar de la mà entre propietat i entitat a l'hora de gestionar els espais. La custòdia té una capacitat molt inclusiva; recull el fet que els terrenys no són només objecte de conservació sinó que són l'expressió d'una tradició del món rural mil·lenària, europea i mediterrània, que ens ha portat a la diversitat que tenim. Crec que hem de fugir d'una interpretació maniquea de qui són els bons i els dolents en la conservació de la natura, i com a entitats ser humils i escrupolosos i sobretot professionals amb tots els aspectes socials.
Quina creus que és la visibilitat de la custòdia entre la gent?
Jo crec que a la gent li sona bé, com alguna cosa sexy i fins i tot de moda, però també em diuen que no ho acaben d'entendre. I trobo que és normal perquè en el fons és una eina tècnica, equivalent a parlar d'arrendaments de parceria o l'emfiteusi. La societat no té perquè conèixer-la. Si bé ha resultat un nom seductor cap a fora i segurament clau de l'èxit de la XCT, pel que fa a ciutadania crec que cal fer servir paraules més senzilles. La nostra experiència és que primer cal conèixer-se, fer coses junts, i quan hi hagi una confiança i unes dinàmiques creades, plantejar fer un contracte. Igual que a una relació de parella, no?
Quins projectes de custòdia té la vostra Associació?
Fa 12 anys que treballem amb el Massís de l'Orri, i fa uns 8 o 9 que ho fem amb ajuntament de Rialp, tot i que sense acord formal.
Amb Esterri de Cardós tenim un acord a 15 anys i 1.300 hectàrees, que inclou pobles, explotacions ramaderes...fem feines amb l'ajuntament, jornades de voluntariat amb els veïns i veïnes, amb les escoles, treballant la pedra seca amb els paletes de la zona...
Cuidem molt la part social, amb les persones cuidem camins i pastures, i alhora tenim una gran superfície de bosc de pi negre on hi ha picot, ós bru, gall fer... És un projecte de custòdia espectacular que recull el mosaic agroforestal de la vall, i la biodiversitat riquíssima i mil·lenària. La veritat és que ens ha costat anys d'experiència lligar-lo tot, i ara que ho tenim ens trobem que no surten els ajuts de custòdia!
En general encara s'han de superar certes desconfiances de la propietat, que dificulten també, per exemple, l'accés a la terra de joves agricultors. Crec que cal crear incentius i desgravacions fiscals, que també puguin ajudar els petits ajuntaments rurals que no tenen grans recursos a fer conservació i adonar-se que a la custòdia poden trobar com fer-ho. Per això cal la implicació de la Generalitat.
El nostre projecte significa que la gent viu de forma global a una zona del bosc, i es relaciona tant amb la pedra seca, amb el poble, amb el bosc, amb els ramats, o amb l'ós bru... En general tenim acords amb municipis per grans extensions, i alguns acords privat amb finques en enclavaments. Alguns propietaris ens han vingut a buscar: al Ripollès, a Vallfogona, una propietària ens va oferir una finca per fer formacions, i nosaltres hi vam endreçar camins i pastures....
En què consisteix la tasca d'un tècnic de custòdia?
Primer de tot hi ha una part molt gran de la feina que és aconseguir finançament; és molt inestable i cal posar-hi molt esforç per estabilitzar-ho. Hi ha molta part administrativa, molts tràmits que de vegades com a entitats infravalorem, però si no tenim tot això abans, no és possible mirar la part tècnica i planificar feines i actuacions. Primer cal passar per la paperassa i els tràmits que assegurin el finançament i després començar a plantejar les feines tècniques.
Per nosaltres també és molt important la captació de voluntaris, el diàleg constant amb les persones i amb la societat perquè s'impliqui. Apliquem la mateixa idea: tenim una visió integral del territori, múltiple, a la que el territori és natura i conservació però també és cultura, paisatge social, món rural, recursos naturals i aprofitaments: perquè funcioni hi han de participar tots i aquesta és la visió integral que creiem que han de tenir els tècnics i tècniques de custòdia.
Quin paper juga el voluntariat en la vostra entitat?
El voluntariat és el centre, però no és la finalitat. Per nosaltres tot gira al voltant del voluntariat, però la nostra finalitat són els boscos de muntanya: la seva conservació i millora.
Han passat al voltant de 2.000 voluntaris pels nostres boscos al llarg d'aquests anys. La custòdia i el voluntariat són instruments claus però l'objectiu són els boscos i la muntanya.
Quin aspecte us ha influït o condicionat més a l'hora de desenvolupar els projecte de custòdia de la vostra entitat?
D'una banda el finançament. I de l'altra la manca de tècnics, que serien els nostres interlocutors naturals. En general falta gestió al territori, i per tant falten moltes persones tècniques dedicades. Aquesta és una de les principals diferències quan parlem amb els companys de Suïssa i Alemanya: allà hi ha molts gestors, aproximadament 1 persona tècnica cada 1.000 hectàrees, i aquí 1 cada 70.000. Actualment al Parc Natural de l'Alt Pirineu i al de Capçaleres del Ter i del Freser hi ha persones molt motivades que es mouen i es mullen, però estan molt sols i amb poc suport, i a la majoria del territori la realitat és que manquen persones tècniques. Hi ha una manca de recursos molt gran pels boscos, no se li dóna ni als boscos ni a l'agricultura la importància social que hauria de tenir.
També ens influeix molt positivament la gran resposta ciutadana: la gent té moltes ganes!! La ciutadania té unes ganes boges d'implicar-se en el territori, hi ha un potencial brutal de gent amb ganes de tenir un país com cal... Creixem pel que fa a socis i donacions... Crec que com a entitats tenim el repte de ser capaços de donar resposta a una necessitat social.
Sóc optimista i crític, crec que les entitats ambientals hem d'explicar-nos i visibilitzar-nos molt bé, mostrar el necessari que som per la societat, crec que és una tasca a fer entitat per entitat. Com a sector no podem acceptar plans de suport que no tinguin dotació pressupostària mínima i que després no s'acompleixin.
Quins reptes té la XCN custòdia en els anys vinents?
Un molt gran és l'autoestima i el respecte. Valorar-nos, reconèixer-nos, fer-nos valer i reivindicar-nos com a professionals i com a sector. Hem d'exigir més i mirar de tu a tu a les empreses i a les administracions... Crec que cal fer un pas endavant, i que l'estem començant a fer ara. Tenim el repte d'acabar de tancar la professionalització, i posar-nos a la mateixa alçada que el sector social i cultural. Som un sector més clau pel país. És un valor pel país tenir entitats ambientals professionalitzades que poden parlar de forma lliure a la societat. Això no existia fa 20 anys a Catalunya i no existeix a molts racons de l'estat i d'Europa,
Quin ha estat per a tu un moment especial fent custòdia?
Aquest cap de setmana vam fer una trobada anual d'hivern de socis. Vam fer una excursió amb raquetes a un bosc madur d'avets, amb el Marc Garriga, el director del Parc Natural de l'Alt Pirineu. A la tornada al refugi ens esperava una sorpresa: un espectacle de dansa amb la natura amb l'Anna Rubio i música d'acordions. Vam emocionar-nos. El bosc emociona, emociona la música...emociona la natura. Vam explorar el camí dels sentiments i de les emocions pures amb la natura. Crec que hem de lluitar per fer tot senzill. Recordar que fem coses a la natura perquè ens agrada i ens fa estar més sans, mes en forma, més guapos, ens fa estar junts...
