Al setembre de 2016 va néixer la primera superilla en trama eixample al barri del Poblenou, en un àmbit en plena transformació urbanística, amb tan sols 1.500 habitants en 9 illes (l’equivalent a la població resident en una illa típica de l’Eixample).
Però… què és això d’una ‘superilla’? Dos anys més tard encara sentim converses que indiquen que el concepte no ha estat prou ben explicat / entès: una superilla és un espai de la ciutat on el trànsit motoritzat no és el mode de transport prioritari ni compta amb la major part d’espai urbà; una superilla implica canvis de sentit per evitar el trànsit de pas en uns carrers, de forma que s’allibera espai públic per als usos ciutadans; una superilla permet que les ambulàncies, bombers, equips de neteja i absolutament tothom pugui arribar a la seva destinació en vehicle a motor, però redueix l’espai de circulació a un carril i elimina algunes places d’aparcament per guanyar més espai per a les persones. Una superilla, en definitiva, implica tornar a recuperar la ciutat de fa 100 anys, quan els cotxes encara no havien envaït tot l’espai públic, no havien expulsat els vianants als laterals dels carrers, no s’havien hagut de construir les voreres per protegir els vianants i no s’havia omplert la ciutat amb semàfors per evitar els xocs entre cotxes i amb els vianants.
Sensacions dels primers dies a la Superilla del Poblenou? Recordeu la pel·lícula ‘Abre los ojos’ de Amenábar? La intersecció entre els carrers, el xamfrà sencer, alliberat. No hi ha cotxes aparcats, i els carrils per als vehicles se situen on abans estaven els cotxes aparcats. Tota la zona central de la intersecció està alliberada. Ens convida a entrar-hi a peu, encara que la primera vegada ens sentim ‘desangelats’.
Quant d’espai hem reservat per als cotxes! I generalment no el percebem perquè és la nostra realitat del dia a dia. Només ho notem quan aquests cotxes ja no hi són: de sobte la superfície equivalent a mig camp de futbol està allà llesta per… per a qualsevol cosa, o per a res, simplement. Espai públic per al públic: nosaltres, les persones.
Circulant en bicicleta per la Superilla del Poblenou de sobte un se sorprèn per l’absència de semàfors. Perquè… què és un semàfor? A ciutat ens obliguem a regular el pas dels vianants perquè sense semàfors no es podria travessar el 80% dels carrers de Barcelona. A la superilla simplement no hi són. Així, les persones que es troben a l’espai públic de la superilla han de tenir contacte visual per determinar qui hi passa en cada moment. Sobretot perquè a tots els que van en vehicle a motor els hi costa cedir el pas a un vianant si travessa per on no hi ha un pas zebra. Però TOTA la superilla és un pas de vianants, o almenys així hauria de ser tractada. I una vegada t’has adaptat a la superilla de sobte sembla absurd que a la resta de la ciutat milers de vianants estiguin esperant a que passin centenars de cotxes. Sembla que, automàticament, deixem passar els cotxes: perquè són més ràpids, perquè són més grans, perquè pesen més, perquè ens poden matar fàcilment. Però és molt estrany trobar a Barcelona o qualsevol altra ciutat un espai a la ciutat amb més automobilistes que vianants.
A la superilla els vianants tenen la prioritat. Després els ciclistes. No hi ha d’haver necessitat per a semàfors. A la superilla un vianant no ha de justificar ni demanar permís per estar en un moment determinat a qualsevol lloc de l’espai públic. A la superilla podem ESTAR com a persones, no només com a vianants circulant d’un lloc a un altre.
Després de tres mesos des de l’inici de la Superilla del Poblenou l’Ajuntament va col·locar bancs i arbres al mig del carrer, d’acord amb les peticions veïnals. I a partir d’aquell moment ens vam adonar que a la resta de la ciutat els llocs més centrals, més importants, els punts de trobada instintius entre persones, estan ocupats pel trànsit. A les cruïlles alliberades els infants anaven immediatament cap al centre per jugar junts, ocupaven l’espai. Els adults, en canvi, teníem tan interioritzat que les interseccions entre carrers són un espai perillós, on cal anar amb molt de compte, que ens costava situar-nos al mig. Però una vegada t’has situat al centre de la cruïlla és quan prens consciència que aquest és el centre d’un Espai que és Públic. El lloc ideal per a la trobada. A la resta de la ciutat ens trobem a les cantonades, arrambats als edificis. A la superilla les trobades entre les persones tenen lloc al bell mig del carrer. Al centre i de forma visible, invitant a qui passa a participar de la conversa. A les cruïlles de la superilla no hi ha cotxes aparcats: aquí ens podem VEURE.
Els vehicles a motor tenen accés a tots els llocs de la superilla, però només hi entren si hi tenen la seva destinació. Passa un cotxe, ho notem. Per un moment deixem de conversar, fins que el cotxe ha passat, per no obligar-nos a aixecar la veu per poder sentir-nos. I en aquell mateix instant ens n’adonem: a la resta de la ciutat no estem parlant. Als carrers de la ciutat costa entendre què ens intenta dir l’altra persona, hi ha un soroll de fons constant. Per tal d’entendre’ns bé… ens estem cridant! La manca del soroll constant del trànsit és un altre aspecte del que només prens consciència després d’un temps a la superilla. Te n’adones quan finalitzes una conversa: com és que estàs tan a gust i relaxat? Perquè podem parlar sense cridar, podem entendre què diu l’altra persona sense esforç. A la superilla podem PARLAR i ens podem SENTIR.
A ciutat els vehicles a motor s’imposen. Ocupen l’espai, els ritmes. Si en un espai com la superilla obligues els cotxes a ser submisos, súbdits al rei vianant i la reina bicicleta, te n’adones de com tenim d’assumit, internalitzat i acceptat que els cotxes dominen l’espai públic en tots els seus aspectes, dimensions i sentits. No deixen espai, dicten sense preguntar quan i on ens podem moure, no ens deixen parlar, i obliguen a regular fins el darrer cm2. Ens obliguen perquè no comuniquen de forma interactiva. Comuniquen amb la seva massa, pes, velocitat, soroll i fums. Són una dictadura. Però ho tenim massa assumit, sembla un fet inqüestionable perquè és quelcom ‘lògic’, gairebé ‘natural’. Fins que es crea un espai on se’ls obliga a ser submisos, a ser els nostres servidors. I és llavors quan prens consciència de la dictadura del vehicle de motor a l’espai públic.
Però… d’on surt la voluntat política de fer una superilla, una xarxa de superilles, a tota la ciutat? I amb el suport del 98% del consistori en l’aprovació del Pla de Mobilitat Urbana 2013 – 2018? Més del 60% de l’espai públic es troba ocupat per cotxes d’una o altra forma. Però menys del 25% dels desplaçaments s’efectuen en cotxe. A Barcelona cada any els vehicles a motor maten i deixen ferits: 12 persones mortes, 241 ferides greus i 9.430 accidents amb víctimes a la ciutat l’any 2017. D’altra banda, a aquests accidents cal sumar-hi, tal i com concreten les recerques d’ISGLobal i CSIC, unes 3.500 morts prematures a l’àrea metropolitana de Barcelona cada any com a conseqüència de la contaminació de l’aire que provoquen els vehicles motoritzats (no només del fum del motor de combustió, sinó també de les partícules de neumàtics i frens).
Donat que la contaminació té efectes directes sobre la salut, les administracions tenen una responsabilitat imputable. Sobretot perquè existeixen mesures concretes i realitzades, ja aplicades a altres ciutats europees, que sí que garanteixen una mínima qualitat de l’aire que no perjudiqui la salut. I, en existir aquestes mesures, no aplicar-les és denunciable, sancionable i finalment pot ser causa d’indemnitzacions. Però els diners d’una indemnització no són l’element interessant. La salut sí que ho és, però no la valorem fins que la deixem de tenir. El més impactant de tot el procés de les superilles és a nivell de qualitat de vida. Qualitat de vida a l’espai públic. A la superilla aquest espai que és públic pertany realment a les persones, i serveix per tal que puguem ESTAR, VEURE, SENTIR, PARLAR. Però la superilla permet especialment que l’espai públic sigui un espai on puguem SER humans.
Amb la col·laboració de Patrick Kappert.
*Article cedit per La Conca 5.1
*Article cedit per La Conca 5.1
