La transició energètica, efectivament, son cent reptes en un, si no més. Comencis per on comencis, ja sigui per la vessant tecnològica, ambiental, social, laboral o financera; les preguntes es multipliquen al primer pas. Si, a més, li afegim el seu caràcter d’urgència, la transició energètica esdevè un repte majúscul que tensiona els ritmes necessaris perquè sigui justa per a totes.
Partint d’aquesta realitat, el present article vol exposar algunes de les dimensions que estan menys visibles en el debat públic sobre la transició energètica però que determinen per quin tipus de transició estem apostant.
"Si parlem de transició justa, ho podem dir en un sentit més ampli: que ho sigui amb les treballadores, amb les comunitats de tercers països, amb les dones, amb les afectades per la pobresa energètica, amb les generacions futures, amb el territori..."
Què voldria dir una transició justa a Catalunya?
Malauradament, la paraula transició s’ha convertit en una paraula plàstica: cadascuna, segons els seus interessos, li dona un significat diferent. Per això cal acompanyar-la d’una altra paraula que ajudi a interpretar de què estem parlant exactament. D’aquí que l’Organització Internacional del Treball va impulsar el concepte de transició justa amb la intenció de posar l’accent en que els canvis estructurals de l’economia que necessiten les transicions socioecològiques siguin justos amb les treballadores. Tanmateix, si parlem de transició justa, ho podem dir en un sentit més ampli: que ho sigui amb les treballadores, amb les comunitats de tercers països, amb les dones, amb les afectades per la pobresa energètica, amb les generacions futures, amb el territori i un llarg etcètera.
"Hem d’esmerçar esforços per no passar d’un model de dependència fòssil a un altre que reprodueixi el mateix patró i sigui depenent de materials crítics com el liti, el cobalt, el coure o les terres rares"
Què hauríem de tenir en compte? La dimensió exterior
El model energètic de Catalunya es caracteritza per una doble dependència: és depenent dels recursos no renovables (fòssils i nuclears) i de la seva importació perquè l’extracció al territori català és pràcticament nul·la. L’any 2014, aquestes tres fonts d’energia van suposar el 92% del total. Entre les no renovables, el petroli proporcionava el 50% de l’energia primària, utilitzat en més d’un 90% pel transport. L’energia nuclear dominava més del 50% del mix elèctric. L’eòlica, en canvi, contribuïa amb un 1,9% i la fotovoltaica amb un 0,3%.
Primera cosa a tenir en compte, doncs: el model energètic de Catalunya té una forta dimensió exterior i es nodreix del gas d’Algèria, Nigèria i Qatar, del petroli d’Aràbia Saudita, Angola, Líbia i Kazakhstan i de l’urani del Níger, Namíbia i Rússia. L’extracció d’aquests preats combustibles genera forts impactes en poblacions i comunitats que pateixen el mal de l’abundància: viuen en territoris rics però no se’n beneficïen, ans al contrari. Les elits nacionals i transnacionals son les que capturen gran part del negoci. Per tant, hem d’esmerçar esforços per no passar d’un model de dependència fòssil a un altre que reprodueixi el mateix patró i sigui depenent de materials crítics com el liti, el cobalt, el coure o les terres rares. Si es requereix d’una certa capacitat extractiva de matèries primeres per la producció de tecnologia renovable, hem d’assumir que la seva disponibilitat és limitada i hem d’assegurar que es minimitzin els impactes i s’afavoreixi als grups vulnerables.
Lluita contra la megamineria de liti a Argentina
"L’imminent fi de la vida útil de les nuclears, la nacionalització-municipalització de les hidroelèctriques amb concessions caducades, el tancament dels cicles combinats i la (re)municipalització de la distribució elèctrica; combinat amb mesures valentes de reducció del consum, gestió de la demanda, impuls de les instal·lacions renovables domèstiques, comunitàries i municipals, l’electrificació del transport combinat amb la mobilitat pública i/o compartida, serien mesures que aprimarien el pes específic de les grans empreses"
Qui domina el sector
Segona cosa a tenir en compte: Catalunya no disposa de competències i no pot desenvolupar legislació bàsica, ni polítiques, ni regular el sector energètic. Malgrat el marc institucional d’actuació és molt restringit, es poden fer diferents accions perquè el control estigui més aprop de la ciutadania.
A Catalunya operen empreses que tenen una gran centralitat en el sector energètic. Repsol té el complex petroquímic de Tarragona, CLH controla la xarxa d’oleoductes, Enagas les regafisicadores i la xarxa de transport de gas, Naturgy (antiga Gas Natural Fenosa), la distribució i comercialització de gas, ENUSA fabrica el combustible per les nuclears i ENRESA s’encarrega dels residus. Però l’autèntic hegemon energètic és ENDESA, amb més d’un 70% de la potència elèctrica instal·lada, liderant la generació de cicle combinat, nuclear i hidràulica. A més, és la distribuïdora de zona i realitza l’activitat de distribució pràcticament en tot el territori català.
Una transició justa ha d’enfrontar el poder corporatiu i proporcionar alternatives al quasi centenari regne de les grans empreses. L’imminent fi de la vida útil de les nuclears (Asco I, l’any 2023, Asco II el 2025 i Vandellòs II el 2027), la nacionalització-municipalització de les hidroelèctriques amb concessions caducades, el tancament dels cicles combinats i la (re)municipalització de la distribució elèctrica; combinat amb mesures valentes de reducció del consum, gestió de la demanda, impuls de les instal·lacions renovables domèstiques, comunitàries i municipals, l’electrificació del transport combinat amb la mobilitat pública i/o compartida, serien mesures que aprimarien el pes específic de les grans empreses.
"Si les mesures, per molt necessàries que siguin, es perceben com a imposades, perpetuaran conflictes i en generaran de nous. La transició justa doncs, ha de tenir, primerament, una part de reconeixement i de reparació amb els territoris afectats. A partir d’aquí, es podrà establir un diàleg entre iguals."
Un nou pacte territorial de l’energia
Això ens porta a un tercer punt, el nou model energètic necessitarà un nou pacte territorial de l’energia perquè el metabolisme de les grans ciutats fa pràcticament impossible que aconsegueixin autoabastir-se de fonts renovables. Pensem que una ciutat com Barcelona necessita, per ser un dels hubs del capitalisme global, els kWh de les hidroelèctriques de Torre Capdella i de les nuclears d’Ascó i Vandellòs, les xarxes d’alta tensió que creuen el país i el derivats del petroli produïts a Tarragona, entre molts altres recursos.
Aquesta relació es vista pels territoris fora de l’àrea metropolitana com una subordinació, un servei mal pagat a l’insaciable metabolisme de les grans ciutats. Si repassem les lluites energètiques que han sorgit a Catalunya, des de les històriques campanyes antinuclears, a la mobilització contra la MAT a Girona, passant per l’Aturem el Fracking, les denúncies de Cel Net contra les emissions del complex petroquímic de Repsol, l’oposició al Castor de la Plataforma Ciutadana en Defensa de les Terres del Sènia, el conflicte per la intensificació eòlica al Priorat i la Terra Alta, la campanya contra l’exploració d’hidrocarburs a la Costa Brava o la Resposta al gasoducte MidCat, entre les seves reivindicacions també emergia el reclam d’una major justícia territorial. En conseqüència, cal reconèixer aquestes asimetries i tractar-les amb molta cura. Si les mesures, per molt necessàries que siguin, es perceben com a imposades, perpetuaran conflictes i en generaran de nous. La transició justa doncs, ha de tenir, primerament, una part de reconeixement i de reparació amb els territoris afectats. A partir d’aquí, es podrà establir un diàleg entre iguals.
"Ens hem de treure de sobre les etiquetes fabricades pel Mercat (en majúscula): consumidor al centre, consumidor actiu, prosumidor, etc... perquè ens perimetra l’espai d’incidència, i reivindicar-nos com a subjectes polítiques que volen participar i decidir en el món de l’energia"
Les persones treballadores i consumidores
Per últim, i en relació a tots els punts anteriors, parlem del nostre paper. Per una banda, som treballadores i molts dels nostres llocs de treball estan relacionats amb el model energètic fòssil i nuclear. La seva reconversió ecològica és un repte majúscul, però no enfrontar-lo amb urgència pot fer-lo encara més gran i inassumible. Es tracta d’aconseguir un futur laboral sostenible, en totes les seves dimensions, assegurant que les classes populars, però també, i especialment, les dones, les migrants, les joves, etc... no siguin les perdedores.
Foto: Viure de l'aire del cel
Tanmateix, el canvi climàtic i l’esgotament dels recursos ens aboquen a un reducció dràstica del consum, una reinterpretació i redistribució del treball (treballar menys hores, en treballs menys contaminants, menys emissors i menys intensius en el consum material i energètic), i un replantejament de la manera que tenim per satisfer les nostres necessitats.
A la vegada que fem aquesta dieta de kWh i de tones equivalents de petroli, hem de formar part activa del canvi que volem. Ens hem de treure de sobre les etiquetes fabricades pel Mercat (en majúscula): consumidor al centre, consumidor actiu, prosumidor, etc... perquè ens perimetra l’espai d’incidència, i reivindicar-nos com a subjectes polítiques que volen participar i decidir en el món de l’energia.
"La idea és avançar amb unes ulleres que duguin multiplicitat de filtres, que permetin una mirada amb múltiples sensibilitats, sense jerarquies imposades d’unes dimensions sobre altres i mantenint un esperit crític, sense autocomplaença i sense veritats absolutes"
Cent reptes en un
Potser algunes penseu que si posem tots aquests reptes a sobre de la taula, no podrem avançar. Ni de bon tros. A Catalunya s’han fet avenços que demostren que sí es pot. Per exemple, gràcies a la pressió de diferents entitats, hi ha una major sensibilitat a les institucions vers les transicions ecològiques. Tant el Pacte Nacional per a la Transició Energètica com la Llei de Canvi Climàtic, malgrat podrien ser molt més ambicioses, son un pas diferencial en el camp institucional. El mateix per les propostes de grans ajuntaments com el de Barcelona que en aquest mandat ha d’impulsar el Pla Clima, determinar el paper de la comercialitzadora Barcelona Energia perquè contribueixi efectivament a la sobirania energètica i el establir el calendari pel tancament de la incineradora pública. Però també cal fer visible la tasca de l’Associació de Micropobles per la transició energètica, el potencial dels projectes de generació d'ocupació de la Xarxa d’Ateneus Cooperatius en el camp de l’energia i el pla “Avià per un bon clima”que ha estat reconegut a nivell europeu. I per últim, les cooperatives Som Energia i Som Mobilitat, i l’incansable treball dels seus grups locals, el generador eòlic Viure de l’Aire del Cel i l’Aliança contra la Pobresa Energètica, projectes col·lectius de democratització del sector i d’autotutela de drets energètics.
No, no son propostes perfectes. Cap experiència ho és. Encara menys si les mirem amb la complexitat que hem exposat anteriorment. Tanmateix, la idea és avançar amb unes ulleres que duguin multiplicitat de filtres, que permetin una mirada amb múltiples sensibilitats, sense jerarquies imposades d’unes dimensions sobre altres i mantenint un esperit crític, sense autocomplaença i sense veritats absolutes. Aquesta podria ser, doncs, una proposta de transició energètica justa per Catalunya.
