Article originalment publicat per Fundació CONAMA en castellà i traduït al català per part de Sostenible.cat amb el seu permís i de l'autora.
Aquest col·lapse de sistema global ha mostrat la vulnerabilitat de les nostres institucions, ciutats i formes de vida. Hem viscut ignorant la facilitat amb què els riscos latents s'actualitzen, s'expandeixen i multipliquen.
Ara, dins d'un panorama complex, cal albirar i posar en valor els aprenentatges que estem desenvolupant. Perquè així és com ha prosperat històricament l'espècie humana: sobreposant-se a les crisis mitjançant l'aprenentatge col·lectiu i la cooperació creativa.
Necessitem sortir d'aquesta situació i tenim en principi dues opcions:
a) Tractar de tornar a la realitat anterior, a aquesta 'normalitat' que enyoren alguns i que mai havia estat normal (no ho és viure en un planeta ecològicament espremut i tan socialment desigual ...).
b) Canviar de paradigma a l'hora de repensar les nostres institucions i les nostres formes de vida. Canviar és ja un imperatiu estratègic, no només ètic, que ja tenim an la ment de governants i ciutadania.
"En només tres setmanes, la consciència sobre el canvi s'ha generalitzat."
En el cas que acceptem aquest segon escenari, la pregunta immediata és quina persona o quines persones ens han de marcar aquest viratge en el nostre rumb. És evident que cap canvi que es proposi o es disseny des de dalt prosperarà si no s'arrela a la ment i al cor de la gent. Sabem que no poden fer-ho els governs sols i els responsables de l'economia, que és fonamental que la societat inspiri i recolzi aquest canvi. Que flueixin l'esperança i la creativitat. Que creguem en les nostres forces per reinventar-nos.
Sembla, doncs, que tenim dades per a aquesta esperança. En només tres setmanes, la consciència sobre el canvi s'ha generalitzat. Hem après, forçats per les circumstàncies, a viure millor amb menys, a ser feliços amb els petits plaers, a compartir recursos amb veïns i veïnes que no coneixíem ... Hem après on són els veritables valors que no són, evidentment, els que cotitzen a borsa.
Les condicions per a una transformació personal i col·lectiva mai han estat millors, però, els objectius i les vies d'acció estan difusos. Entre nosaltres hi ha una mena de consens sobre la inviabilitat de les anteriors formes de vida. Però, s'ha arribat a establir de forma generalitzada un vincle fort entre aquesta crisi i l'estat del nostre entorn?
Aquí apareix un tercer escenari possible:
c) Acceptar que no podem aturar el salt cap a un altre model de vida i que la societat que emergeixi d'aquesta crisi serà diferent. Per tot seguit preguntar: Quina ha de ser la direcció del canvi?
"La receptivitat està a flor de pell, però cal que estenguem la consciència que som éssers ecodependents i interdependents. És el moment de dir la veritat a la gent."
Aquí rau, sens dubte, la clau. I la idea / brúixola que pot assenyalar-nos aquesta direcció és reconnectar de nou amb la natura i prendre com a criteri essencial el respecte als límits del planeta.
En la línia de participació de la ciutadania que estic exposant, això planteja la necessitat de generalitzar la consciència ambiental a l'imaginari col·lectiu. Abordar una campanya intensiva, mobilitzat els mitjans de comunicació i les institucions educatives (universitats, escoles, centres de formació permanent de majors ...).
La receptivitat està a flor de pell, però cal que estenguem la consciència que som éssers ecodependents i interdependents, que altres col·lapses poden seguir a aquest si no afrontem de forma urgent problemes ecològics com l'emergència climàtica, la pèrdua de biodiversitat i tants altres. És el moment de dir la veritat a la gent.
Crec que, si adoptem aquest tercer escenari, estarem reforçant la capacitat de decisió i col·laboració de la ciutadania a un veritable canvi d'enfocaments i conductes en el qual, a la fi, el manteniment de la vida recuperi el centre de les nostres societats i tota la resta, inclosa l'economia, giri en funció d'ella, la vida.
La gran difusió massiva d'informació i formació que això implica requereix aportar criteris i valors que, breument, podrien girar al voltant de dos eixos bàsics.
"Necessitem tornar a reconèixer-nos com ho hem fet aquestes setmanes: compartint, col·laborant amb els més febles, sense deixar ningú enrere."
En primer lloc, preguntar-nos en veu alta i de forma clau què pot servir de catalitzador dels canvis: quant és suficient? Aquesta pregunta afecta la quantitat i qualitat de tot el que existeix a la nostra societat. Cal que aquesta pregunta se la facin els polítics amb els seus salaris, els empresaris amb els seus beneficis, la ciutadania amb les seves demandes... Afecta els models de producció i consum, als viatges que fem amb avió i en cotxe privat, a allò que mengem, a la manera en què organitzem l'oci i el treball ... i, per tant, toca de ple als usos de el temps, a les hores que fem servir a produir i consumir i les que dediquem a viure i conviure.
I en segon lloc, estendre el concepte de la societat com a família humana. Necessitem tornar a reconèixer-nos com ho hem fet aquestes setmanes: compartint, col·laborant amb els més febles, sense deixar ningú enrere.
Feliçment, aquestes actituds, tot i que de manera difosa i de vegades inconscient, han deixat de ser una teoria. Ja estan presents i / o latents en algunes pràctiques generalitzades. Perdríem una ocasió magnífica si no encertem a reorientar-les cap al nostre comportament socioecològic, a la reducció dels nostres impactes sobre el planeta, al bé comú.
Podria semblar que parlo d'un escenari impossible. Però no. Crec que parlo de fer alguna cosa oportuna en el moment oportú. Difícil de dur a terme, sense cap mena de dubte, però una opció que pot contribuir a evitar futures catàstrofes i a fer viable la nostra espècie sobre el planeta.
Com ens va ensenyar Viktor Frankl, quan no podem canviar la situació, el repte és canviar-nos a nosaltres mateixos.
