Article originalment publicat per Fundació CONAMA en castellà i traduït al català per part de Sostenible.cat amb el seu permís i de l'autor.
Des que estem tancats a casa s'ha aguditzat la sensació d'estar a la intempèrie. Enric Casasses
Aquest article s'escriu quan portem ja un mes confinats a casa. Per una vegada, es l'hora de cuidar i cuidar-se per sobre de la voràgine de producció i consum. Mantenir-nos vius ens ha obligat a replegar-nos a casa i a recuperar i valorar el que realment importa, el que no ens podem permetre oblidar. La tragèdia de les vides perdudes ha despullat la nostra realitat i ha gravat amb aiguafort allò que hem de conservar i enfortir. Perquè quan remeti el contagi, hem de sortir a construir una nova realitat quotidiana que recuperi el pols productiu de la societat. Una construcció que ha d'enfrontar una crisi econòmica anunciada, el detonador de la qual ha estat la pandèmia, però que es troba enfrontada a agudes crisis ambientals, globals i locals, causades pel nostre model de producció i consum.
La reconstrucció del nostre model productiu i de consum haurà de sustentar-se i desenvolupar-se sobre la conservació i potenciació del que hem descobert com a fonamental i, en molts casos, massa feble. Hem descobert que la natura agraeix la nostra absència: fet que és una evident acusació. I que no només el carrer i l'espai urbà han millorat: han baixat les emissions de gasos d'efecte hivernacle i s'ha reduït la generació de residus, el que denuncia la nostra incidència en els impactes globals i locals.
Hem descobert que la natura agraeix la nostra absència: fet que és una evident acusació.
Hem de dirigir ara les inversions públiques i privades, cap a activitats reconfigurades des de la nova mirada que hem adquirit aquests dies. I, com es fa això? Quins sectors, quines inversions van en aquesta direcció? Òbviament polítiques com l'European Green Deal, plantejades abans de la crisi, prenen ara una nova rellevància, però també precisen d'un nou sentit. I tenim opcions per a començar aquí, justament, des de casa.
Hem après molt de viure aquests dies a casa
Casa i salut, casa i cures, són ara un binomi renovat que posen de relleu el que és la veritable gran infraestructura bàsica de país: el seu parc d'habitatges. Un parc d'habitatges que pateix una progressiva inadequació als seus usuaris: nous formats de llars embotits en cases pensades per a famílies nuclears en fase de criança, quan tot just són ja un terç de les llars; una població envellida que requereix accessibilitat, equips i serveis diferents; edificis que encara mostren dèficits en els seus elements constructius i instal·lacions. I, per sort, el parc no ha estat desafiat per un confinament hivernal que ens hagués mostrat que les nostres cases porten vestits de primavera, i que hagués obligat a un elevat consum energètic i, a qui no pot pagar-ho, a descobrir que casa seva li fa mal, des d'un punt de vista sanitari i social, perquè no l'hagués protegit del fred.
Res sense les ciutats i els barris.
Però, a més, invertir en aquesta infraestructura és una proposta de reconstrucció econòmica. La rehabilitació d'habitatges és una de les activitats que indueix major generació d'ocupació. Una activitat que crea demanda induïda a la indústria pels materials que necessita. Una activitat que permet intervenir sobre el 20% del consum d'energia final d'aquest país, reduint-lo i fent viable el canvi cap a un model energètic renovable. Tot això són coses ja demostrades, i que només exigeixen voluntat política i algunes consideracions fonamentals que fa temps que es vénen reclamant des de GTR.
Com definir objectius estratègics per al nostre parc d'habitatges
Necessitem saber quines qualitats ha d'assolir cada edifici i definir un horitzó temporal en el qual assolir-les. Uns objectius que van en cascada: a escala estatal són uns; les CCAA tenen les competències en habitatge i els seus propis objectius; i els pobles, barris i ciutats tenen problemes diferents i capacitats diferents. L'escala d'intervenció és aquesta, la local, i necessitem una estratègia que sigui capaç d'aproximar des dels objectius europeus fins a l'escala municipal, que permeti integrar objectius i reconegui oportunitats locals. Res sense les ciutats i els barris.
Però des de casa, quan sortim el primer que trobem són els nostres veïns. De fet, cal construir des d'aquí, des de casa. I tenim ara un instrument nou, una oportunitat que no hem de desaprofitar. L'última Directiva Europea proposa el passaport de renovació de l'edifici, un document consensuat i aprovat pels veïns, que descriu i organitza en el temps les intervencions que van a fer-se a l'edifici per aconseguir les condicions que ha d'assolir, i el pla d'inversions per aconseguir-ho. Aquí poden reflectir-se -en un entorn col·laboratiu- els objectius a totes les escales i encaixar-i coordinar-se els impulsos de les diferents administracions. Una eina per construir des de baix un futur diferent.
El passaport de renovació de l'edifici ha de ser un document consensuat i aprovat pels veïns per determinar les condicions que ha d'assolir, i el pla d'inversions per fer-ho possible.
Diferent perquè l'ocupació que ha de generar ha de ser ocupació local, de qualitat i estable. Un fet que implica una estratègia construïda des de baix, que recuperi les habilitats de la gent i les empreses per fer coses, i que estigui integrada en altres estratègies de desenvolupament local. I que inclogui tècniques i materials: el ciment pòrtland -la base del nostre formigó armat, de la nostra edificació- genera el 8% de les emissions globals i no té una estratègia de descarbonització viable i creïble. Necessitem una revolució en el nostre sistema tècnic, i treballar amb materials que tinguin una estratègia de descarbonització i, de nou, en l'àmbit local trobem recursos que hem d'activar, com és la recuperació i actualització de la nostra arquitectura tradicional i, també, les estratègies bioclimàtiques com la base de la seva eficiència.
Però diferent, sobretot, perquè invertir en aquesta infraestructura bàsica ha d'assegurar el refugi enfront de la intempèrie, una qüestió que no és només física, sinó que requereix consolidar l'habitatge com a dret prioritari davant de qualsevol altre, assegurant l'estabilitat de l'usuari -propietari o llogater- davant aquells per als quals l'habitatge només és un negoci.
La inversió pública té l'obligació d'assegurar que aquests diners ja vagi sempre cap a l'assegurament de el dret a un habitatge digne i adequat.
Font: Fundació CONAMA
