Quan encara no hem vençut la pandèmia, ja estem parlant del món post-pandèmia. No té res d’estrany, des d’un punt de vista emocional, perquè volem veure el final d’aquesta etapa el més aviat possible. Però tampoc des d’una perspectiva intel·lectual perquè, quan tot acabi, està clar que algunes coses hauran de canviar en les nostres formes de vida.
De fet, ara mateix el món bull en idees sobre com caldrà modificar els nostres entorns quotidians. Un exemple el trobem en la sempre interessant Citylab que ens parla de 10 conceptes per reinventar la vida urbana que la ciutat de Baltimore ha proposat després de fer una crida oberta a suggeriments. Un altre, absolutament remarcable pel seu aprofundiment en els detalls, és la proposta d’uns experts en espais d’oficines novaiorquesos. A aquests exemples se’n podrien sumar d’altres. A Catalunya, molts municipis, a banda de les intervencions immediates en l’espai públic, han promogut debats per a la ciutat “del dia després”.
"La malaltia, el foc o els moviments sísmics han contribuït a la construcció de les ciutats contemporànies, com a mínim, tant com els polítics, els enginyers o els arquitectes"
La malaltia, el foc o els moviments sísmics han contribuït a la construcció de les ciutats contemporànies, com a mínim, tant com els polítics, els enginyers o els arquitectes. Quan Cerdà pensa en el futur Eixample té en ment tres conceptes: higiene, comoditat i bellesa. L’ordre no és pas causal. En la primera meitat del segle XIX la febre groga, i sobretot el còlera, havien fet estralls a Barcelona causant prop de 20.000 morts, en una ciutat que cap al 1850 tenia uns 200.000 habitants.
Després de l’incendi que va destruir totalment Londres el segle XVII es va abandonar l’edificació en fusta. El mateix va passar en el cas de Chicago amb el gran foc del 1871 que va reduir la ciutat a cendres. El terratrèmol que el 1923 que va devastar el que avui és el sud de l’àrea metropolitana de Tòquio, capital inclosa, amb 150.000 morts, va propiciar una arquitectura més resistent, de manera que avui seria difícil esperar aquest nombre de víctimes amb un sisme de la mateixa magnitud.
La qüestió és la Covid-19 pot assimilar-se a aquests exemples del passat i, per tant, justificaria una modificació més o menys radical dels nostres entorns de vida. No tinc una resposta clara per aquesta qüestió, però algunes observacions recents em fan posar en dubte aquesta necessitat imperiosa de reinventar els escenaris urbans i el món del treball a partir del que estem vivint.
"Algunes observacions recents em fan posar en dubte aquesta necessitat imperiosa de reinventar els escenaris urbans i el món del treball a partir del que estem vivint"
La primera observació té a veure amb el món sanitari. Els experts que gestionen clíniques i hospitals s’han adonat que, amb la Covid, cal aprofundir en algunes tendències de disseny d’espais, ja iniciades molt abans de la pandèmia, i que tenen a veure amb facilitar els moviments de persones i materials en els centres, i apostar per la modularitat en la construcció, de manera que es puguin habilitar serveis addicionals de manera ràpida davant de qualsevol eventualitat o catàstrofe.
El que els experts solen rebutjar, tant per ara mateix com de cara al futur, és l’ampliació dels centres sanitaris o la construcció d’hospitals especialitzats “pel que pugui passar”. I ho fan per ser propostes maximalistes, antieconòmiques, i menys eficients del que podrien semblar a priori. En l’àmbit sanitari no es vol reinventar res, sinó seguir un camí de millores que no seran per un cas concret, sinó per a una multiplicitat de situacions. El problema de les solucions ad hoc és que acaben com l’ aparell de cuina que vam comprar per fer aquell plat un dia: a la capsa de l’oblit.
Aquesta idea es podria traslladar al context urbà. D’un temps ençà els municipis d’arreu del món estan compromesos en fer millors ciutats per les persones: més netes, més verdes, més accessibles, en definitiva més saludables. El 3er objectiu de desenvolupament sostenible en l’Agenda 2030 és la salut i el benestar i l’Organització Mundial de la Salut disposa d’una xarxa de ciutats saludables. Per tant, la segona observació és que disposem d’un marc prou robust i flexible per aprofundir en aquest aspecte de les agendes urbanes, i això inclou la Covid-19 i les seves possibles mutacions, com una part més d’un conjunt.
Una tercera observació està lligada a la ciència. A l’inici de la pandèmia, es va fer molt èmfasi en la persistència del virus de la Covid-19 a les superfícies i amb el pas del temps ha anat guanyant terreny el paper dels aerosols en la transmissió de la malaltia. Però, hi ha més descobriments sobre aquest punt. Segons un article publicat el passat mes d’octubre a la revista Science, els aerosols poden viatjar més de dos metres i acumular-se en un aire interior poc ventilat. En breu, la separació en l’espai que hem pres com a segura podria no ser suficient, i la tecnologia de ventilació i filtració podria guanyar més protagonisme.
Aquesta dinàmica de modificació constant, intrínseca al coneixement, reforça l’argument exposat abans contra les solucions específiques. Si l’article de Science l’encerta, s’hauran de moure moltes taules de lloc i arrencar molts adhesius enganxats al terra. Això potser sigui un fet anecdòtic. Tanmateix, té el valor de ser una advertència contra la temptació de prendre mesures definitives que ho capgirin tot a una escala més gran.
