El temps probablement sigui el jutge més sever sobre la qualitat i el valor de qualsevol obra. El 2021 fa 60 anys de la publicació d’un assaig que ha superat totes les modes i tendències d’aquest llarg període i encara marca, amb una frescor inusual, l’agenda de la renovació urbana. Un gran mèrit tenint en compte que l’autora d’aquest llibre ni tan sols era urbanista.
L’assaig en qüestió és The Death and Life of Great American Cities, escrit per la periodista Jane Jacobs. Per què segueix sent tan rellevant una obra com aquesta tenint en compte el gran desenvolupament experimentat per la planificació urbana d’aleshores ençà? Per contestar aquesta pregunta cal situar-nos en context.
Després de la Segona Guerra Mundial, els EUA van experimentar un creixement urbà sense precedents, que es va fer atorgant prioritat absoluta a l’automòbil i sacrificant barris sencers a favor de nous desenvolupaments. Es va trencar l’antic model de ciutat amb un centre dens, mixt i complex, substituint-lo per una ciutat extensíssima de casetes amb jardí, amb una separació absoluta de zones per funcions: residencial, comercial i productiva.
Aquesta tendència tenia una altra característica definitòria: l’odi al passat. Això va deixar ferides molt grans a ciutats amb un cert sentit de la història, com Nova York, que va haver de patir, entre altres agressions, l’enderroc de Pennsylvania Station, una obra mestra de l’estil Beaux-Arts, que va ser substituïda pel conegut Madison Square Garden. Aquest trist esdeveniment va ser recollit en un episodi de la sèrie Mad men.
"Jane Jacobs fa una esmena a la totalitat d’un urbanisme que veu allunyat de les necessitats concretes de les persones i que no mostra cap interès en saber què és i com funciona una ciutat real"
The Death and Life of Great American Cities és rellevant perquè és una obra de denúncia de tot aquest corrent que, en nom de la modernitat, va arruïnar tantes urbs dels EUA. Jane Jacobs fa una esmena a la totalitat d’un urbanisme que veu allunyat de les necessitats concretes de les persones i que no mostra cap interès en saber què és i com funciona una ciutat real.
Jane Jacobs sí que observava quotidianament les dinàmiques de la seva ciutat, Nova York, i es va oposar públicament a tots aquells projectes que pretenien arrasar barris sencers, com per exemple el de l’urbanista Robert Moses, que tenia en ment construir una autopista al cor de de Manhattan.
En el seu cèlebre assaig, Jacobs dedica desenes de pàgines a explicar el paper i la utilitat de les voreres. També estudia quines són les condicions que fan que una ciutat sigui diversa i defensa el valor de la convivència d’edificis d’èpoques diferents. I no oblida temes com l’habitatge social, la gestió política, així com les condicions que afavoreixen el declivi urbà i les que ajuden a la regeneració.
No hi ha prou espai per esmentar tots els temes que Jane Jacobs va posar damunt la taula. Però no voldria deixar aquesta revisió selectiva de continguts sense posar en relleu el que crec que va ser una de les seves reflexions més profundes. Jacobs va intuir que, al darrera d’aquella obsessió per fer-ho tot nou, racional i funcional, s’amagava una defensa de l’ordre davant la barreja i la diversitat, considerades sinònims del caos, la lletjor i la degeneració. Si fem un petit esforç per traslladar aquesta visió dual a l’esfera ideològica hi podrem entreveure una contraposició entre autoritarisme i democràcia.
"No pot ser que un entorn que pertany a tothom pugui ser modificat per una minoria que s’atribueix tot el saber, sobretot quan aquesta minoria pot estar profundament equivocada"
De la publicació de The Death and Life of Great American Cities se’n poden extreure diverses lliçons. La primera és la necessitat de la valentia. Jane Jacobs va posar en qüestió una ortodòxia que ningú s’atrevia a criticar. I ho va fer com a periodista, no com a urbanista. Amb aquesta actitud va transmetre indirectament el següent missatge: no pot ser que un entorn que pertany a tothom pugui ser modificat per una minoria que s’atribueix tot el saber, sobretot quan aquesta minoria pot estar profundament equivocada.
La capacitat per dissenyar un avió s’ha de restringir a aquells experts amb competència tècnica per fer-ho. Però una ciutat no és un avió i tot aquell que demostri criteri i sentit comú té dret, com a ciutadà, a dir-hi la seva.
La segona lliçó és el perill de la indolència intel·lectual. Aquest perill estava molt estès el 1961 i, malauradament, la situació no ha variat gaire el 2021. Ens empassem els discursos hegemònics. Així acceptem la intrusió de la hipervigilància, els suposats beneficis de l’hipercàlcul (smart cities), o el fals confort de la hiperconnectivitat.
"Ens empassem els discursos hegemònics. Així acceptem la intrusió de la hipervigilància, els suposats beneficis de l’hipercàlcul (smart cities), o el fals confort de la hiperconnectivitat"
Jane Jacobs va aconseguir influir anys després en la planificació urbanística, que va corregir molts dels excessos de la filosofia dominant en aquest àmbit a partir de 1945. Però el mal ja estava fet i ja havia deixat tocades de mort algunes ciutats. El declivi de Detroit seria un dels resultats, i alhora un cas paradigmàtic, d’aquest cúmul de despropòsits en la planificació. Si molts més haguessin despertat a temps, com va fer Jane Jacobs, potser les coses haurien estat diferents.
L’última lliçó és una mica més lluminosa: si una idea té un fonament sòlid s’acaba obrint camí. Com deia fa un moment, la influència de Jane Jacobs en l’urbanisme contemporani és notòria. Quan avui es parla de ciutats d’escala humana i es generen espais complexos i integradors, hem de recordar que a mitjan segle XX una periodista va saber descobrir a Greenwich Village tot un seguit de dinàmiques que passaven desapercebudes. Jane Jacobs va entendre que una ciutat no podia ser tractada com una màquina amb unes peces que fan funcions precises, sinó que és un entramat de relacions, intercanvis, interessos, i sentiments. La clau per desxifrar el misteri de la ciutat es trobava en allò que feien els individus.
"Jane Jacobs va entendre que una ciutat no podia ser tractada com una màquina amb unes peces que fan funcions precises, sinó que és un entramat de relacions, intercanvis, interessos, i sentiments. La clau per desxifrar el misteri de la ciutat es trobava en allò que feien els individus"
Quan The Death and Life of Great American Cities va sortir al mercat, Robert Moses no va fer cap comentari al respecte, almenys en públic. Sí que consta que, quan va rebre un exemplar de l’editor, el va retornar amb una nota que acabava dient: “veneu-li aquesta merda a algú altre”. Jane Jacobs acabava de vèncer moralment a l’establishment i assaboriria el seu èxit fins el 2006 quan va marxar definitivament d’aquest món.
