És impactant i, segurament, la majoria de nosaltres no hi havia pensat mai. Sabíeu que la producció humana, és a dir, el conjunt de tot el que els humans hem fabricat, des de carreteres a gratacels, cotxes, roba, màquines, productes de plàstic o ponts, entre tantíssimes altres coses, ja pesa tant com tota la biomassa de la Terra?
Sembla difícil d’imaginar, sobre tot tenint en compte que els éssers humans representem tant sols el 0.01% de la vida planetària. La biodiversitat, segons es va mesurar en un estudi de 2017 dirigit per Ron Milo de l’Institut de Ciència Weizmann d’Israel, està composada en un 90% de plantes. Després, i en ordre descendent, venen els regnes dels bacteris, fongs, arqueus, protists i, en darrer terme, els animals. Dins d’aquests, els més nombrosos són, amb diferència, els artròpodes i, en segon lloc, els peixos. A força distància, els segueixen mol·luscs, anèl·lids, cnidaris, animals domèstics (ramaderia), nematodes, humans i, per últim, mamífers i ocells salvatges, als qui estem reduint dràsticament des de fa més d’un segle. En total, el pes de tota aquesta vida que, pel que sabem hores d’ara, és única a l’univers conegut, és d’uns 1.2 bilions de tones (un pes, puntualitzen els investigadors, que han calculat mesurant la massa seca, és a dir sense comptar l’aigua que conté). Els arbres són els ens que més pesen, malgrat avui n’hi ha la meitat que hi havia abans que comencéssim a deforestar el planeta.
"De mitja, per cada persona que hi ha al món es produeix setmanalment una massa antropogènica igual o superior al seu pes corporal"
Més recentment, el mateix Ron Milo, que és professor al Departament de Plantes i Ciències Ambientals de la citada institució israeliana, ha encapçalat una altra recerca en la que s’ha pogut estimar el pes de tot el que la humanitat ha construït (i que encara és vigent). L’any 2020, data en que es van publicar, ‘el pes de la civilització’ ja igualava el de la biosfera i en el present 2021 sembla que superarem la fita, doncs les dades indiquen que, de mitja, per cada persona que hi ha al món es produeix setmanalment una massa antropogènica igual o superior al seu pes corporal. Aquesta desmesura s’ha disparat especialment des de fa cent anys. A principis del segle XX, la massa antropogènica equivalia al 3% de la biomassa global, però des d’aleshores s’ha anat doblant cada vint anys. Tot això que hem construït ja té un nom, encunyat pel geofísic nord americà Peter K. Haff: la tecnosfera, que inclouria també els animals que criem pel nostre consum i les terres que cultivem, encara que Milo ha optat per comptabilitzar aquests dos ítems com a entitats biològiques naturals.
Però, de què està feta exactament, aquesta massa antropogènica? El geòleg britànic Jan Zalasiewicz analitza l’estudi de Milo a The Conversation i afirma que «parlem d'una varietat d'objectes extraordinària i creixent. El nombre de ‘tecnoespècies’ en aquest moment supera amb escreix el nombre d'espècies biològiques, que s'estimen en nou milions. El seu nombre exacte, de fet, excedeix les extraordinàries capacitats de càlcul d'aquest equip científic. Però tots aquests objectes es poden descompondre en els materials que els formen». Els més abundants, explica, són el formigó i els conglomerats. Després vindrien els maons, l'asfalt i els metalls. «En aquesta escala, els plàstics serien un component minoritari, encara que tota la seva massa ja és en aquest moment més gran que la de la suma de tots els animals de la planeta», diu Zalasiewicz.
Òbviament, tota aquesta ingent producció de ‘tecnoespècies’ es construeix consumint recursos naturals, el que ens ha erigit en l’agent erosiu més potent del planeta, característica important d’aquesta nova era anomenada Antropocè. Així ho afirma un altre estudi fet per científics britànics publicat a The Anthropocene review.
"Hem aixecat l’estàtua de la llibertat sense haver construït primer la de la responsabilitat». Potser aquest sigui el nostre problema més gros"
«La transformació de la superfície terrestre de la Terra deguda a la extracció de minerals i a la construcció ja és d’una escala superior als processos geològics terrestres erosius naturals». Una dada significativa: l’any 2015, la producció humana de sediments va ser, tirant pel baix, de 316 Gt (uns 150 km3), una xifra 24 vegades superior als sediments subministrats anualment pels principals rius del món als oceans.
«Déu es riu dels homes que es queixen de les conseqüències al mateix temps que trien alegrement les causes», va dir un clergue francès al segle XVII. La manera que tenim d’anar pel món sense mesurar les conseqüències fa pensar en una altra dita molt més recent, de Viktor Frankl: «hem aixecat l’estàtua de la llibertat sense haver construït primer la de la responsabilitat». Potser aquest sigui el nostre problema més gros.
