Un col·lectiu que està contribuint ara mateix al creixement incontrolat de l’apicultura urbana, és el format per companyies que instal·len ruscos en els seus terrats només per guanyar punts en el seu vernís verd. O, per dir-ho en la llengua internacional, en el seu greenwashing. Tot i que, gràcies a la versatilitat d’aquesta mateixa llengua, s’anomena bee-washing.
Fa gairebé 10 anys, la revista Time cridava l’atenció sobre l’ alarmant descens de les poblacions d’abelles productores de mel a Europa i Amèrica del Nord. D’aleshores ençà han anat apareixent nombrosos articles i vídeos sobre aquesta qüestió, alguns dels quals marcadament apocalíptics.
En aquest temps hi ha hagut controvèrsia al voltant del que està passant amb les abelles. I com que vivim una època en la qual cada vegada es fa més difícil trobar informacions fiables en un escenari de soroll comunicatiu, potser una bona opció és parar atenció a allò que diuen les organitzacions internacionals, com és el cas de la FAO. No perquè siguin infal·libles, és clar, sinó perquè hi treballen un gran nombre d’experts i perquè solen estar guiades per la ponderació en les seves observacions.
Aquesta organització advertia el 2019 que “la disminució global de les poblacions d'abelles suposa una greu amenaça per a una gran varietat de plantes crítiques per al benestar humà i els mitjans de vida, i els països haurien de fer més per salvaguardar els nostres aliats clau en la lluita contra la fam i la desnutrició”. I afegia: " Les abelles estan molt amenaçades pels efectes combinats del canvi climàtic, l'agricultura intensiva, l'ús de pesticides, la pèrdua de biodiversitat i la contaminació”.
El missatge és clar: si les abelles estan en perill, ens hem de preocupar i reaccionar. I així s’ha fet. Les respostes positives a aquesta realitat estarien, d’una banda, en la recerca científica i, de l’altra, en les iniciatives de la ciutadania a diversos indrets del planeta. I en aquest darrer àmbit destaca el creixement de l’apicultura urbana, amb projectes en marxa a ciutats tan diferents com Nova York, Vancouver, Berlin, París, Barcelona o Detroit. Aquest fenomen ha adquirit dimensió global i, de fet, els seus beneficis han estat posats en relleu a bastament.
Però, com passa sovint, les bones intencions no són suficients. El passat mes de gener Bloomberg City Lab es feia ressò de les contradiccions que ha d’afrontar l’apicultura urbana a Suïssa. Concretament, esmentava que la publicació científica NPJ Urban Sustainability havia divulgat un estudi on es posava en relleu que, a 14 ciutats suïsses, el nombre de ruscos havia passat de 3.139 a 9.370 en només 6 anys.
"La naturalització de les ciutats, una tendència cada vegada més hegemònica i clarament profitosa pels seus habitants, demana una implementació extremadament acurada. I, en el cas de l’apicultura, tindríem un exemple concret de com és d’important aquella expressió, a voltes tan vaga, de ciutat del coneixement"
La qüestió és que en cap d’aquestes 14 ciutats hi ha suficient espai verd per acollir el creixent nombre d’abelles i que aquest desequilibri repercuteix negativament en la biodiversitat local. Un dels participants en l’estudi va manifestar que “estem introduint ruscos sense saber amb quins recursos comptem”.
Aquest estudi ha estat descrit com “un primer intent de quantificar la sostenibilitat de l’apicultura urbana”. El seu mètode és senzill. Els científics van establir un model segons el qual cada quilòmetre quadrat d’espai verd és capaç de sostenir 7,5 ruscos. Aplicat a les 14 ciutats van comprovar que cap d’elles complia amb aquest criteri.
La conclusió que es pot treure de tot plegat és que la naturalització de les ciutats, una tendència cada vegada més hegemònica i clarament profitosa pels seus habitants, demana una implementació extremadament acurada. I, en el cas de l’apicultura, tindríem un exemple concret de com és d’important aquella expressió, a voltes tan vaga, de ciutat del coneixement.
Malauradament, aquesta cura no és pròpia del pseudoecologisme del broc gros que practiquen algunes organitzacions. Segons Bloomberg Citylab, un col·lectiu que està contribuint ara mateix al creixement incontrolat de l’apicultura urbana, és el format per companyies que instal·len ruscos en els seus terrats només per guanyar punts en el seu vernís verd. O, per dir-ho en la llengua internacional, en el seu greenwashing. Tot i que, gràcies a la versatilitat d’aquesta mateixa llengua, s’anomena bee-washing.
El terme no és cap ocurrència improvisada. Existeix des del 2015 quan va ser introduït per aquest article científic canadenc on també s’aprofundia en els efectes de la proliferació de ruscos en les ciutats.
Els promotors del bee-washing no només conviden a un cafè als visitants de la seu corporativa. Un cop han vist les oficines i s’han empassat un PowerPoint de qualitat, la següent etapa del tour és un passeig per la coberta verda amb el descobriment anunciat del rusc. Bloomberg Citylab també ha abordat específicament aquesta qüestió.
Evidentment no tot és bee-washing. Però quan està emergint un autèntic sector dedicat al rusc corporatiu (a Nord-Amèrica hi ha companyies especialitzades en la instal·lació de ruscos amb centenars de clients als quals cobren 2.000 dòlars anuals per rusc) cal contraposar amb urgència un bee-thinking.
