Joám Evans Pim és coautor de l’informe d’Ecologistes en Acció El reciclaje de metales. La alternativa a la minería, un estudi que fa una anàlisi de la situació vigent del reciclatge de metalls a l’estat espanyol, conegut com la “mineria urbana”.
El document exposa conclusions contundents, com el fet que si es reciclés el coure i l’or de l’estoc nacional de bateries i aparells elèctrics i electrònics, se’n podria cobrir la demanda en un 5.814% i un 137,5%, respectivament. L’informe proposa, a més, una extensa llista de mesures sobre com la mineria urbana pot ser una eina estratègica per avançar envers a una transició energètica més justa. A l'última part hem volgut també recollir l'opinió de Victòria Ferrer, directora del Gremi de Recuperació de Catalunya.
Quina és la situació actual del reciclatge de minerals que us va portar a plantejar la necessitat d’aquest informe ?
La idea vigent de la transició energètica consisteix en canviar la dependència de les energies fòssils, i es vol canviar de la nit al dia per un sistema alternatiu. El problema és que aquest sistema està basat en el consum de minerals, un consum molt més intens del que hem conegut fins ara. La major part de països que es consideren avançats en aquesta transició energètica estan externalitzant els costos ambientals dels minerals que estan utilitzant.
"La major part de països que es consideren avançats en aquesta transició energètica estan externalitzant els costos ambientals dels minerals que estan utilitzant"
Per exemple?
Noruega es posa com a exemple de país amb molts vehicles elèctrics i d’energia renovable; però s’abasteix de minerals que provenen de l’altra punta del món i que tenen uns impactes ambientals i socials enormes. Ens trobem en aquesta disjuntiva; augmentant el nostre consum d’aquests metalls, però malbaratant al mateix temps una quantitat de metalls com mai abans hem fet.
"Minerals crítics s’estan dissipant en el medi ambient per falta de polítiques o directives que ho impedeixin, i s’utilitzen per justificar l’obertura de noves mines i avançar en la destrucció de zones que fins ara no s’havien tocat"
L’informe posa de relleu una manca de dades en la recuperació dels metalls, tant a nivell europeu com de l’estat espanyol. S’està incomplint alguna normativa?
No, el que passa és que les directives europees vigents són molt astutes a l’hora d’establir el seu contingut sobre reciclatge i residus. Estableixen una sèrie d’obligacions de valorització i recuperació dels residus, però acaben portant, a la pràctica, a l’infrareciclatge. Sovint es reciclen els minerals que es troben en major proporció en els residus, però es desaprofiten minerals anomenats “crítics” que es troben en una quantitat menor o són més difícils de separar en termes d’inversió tecnològica o càrrega laboral, tot i que existeix la tecnologia per fer-ho. Aquests minerals s’estan dissipant en el medi ambient per falta de polítiques o directives que ho impedeixin, i s’utilitzen per justificar l’obertura de noves mines i avançar en la destrucció de zones que fins ara no s’havien tocat.
Un exemple que tenim a prop és el de l’or.
A l’estat espanyol s’estan promovent diversos projectes miners d’or, com el de Salave (Cantàbria) o el de Boinàs (Astúries) – actualment amb una multa de la Fiscalia per contaminació. Són projectes nefastos, i tanmateix se’n justifica la viabilitat econòmica, ambiental i fins i tot social en lloc de recuperar l’or dels residus elèctrics i electrònics. Aquests residus, en canvi, s’estan enviant a plantes de la Xina o d’altres països asiàtics; o en el millor dels casos a Bèlgica, on hi ha una planta de reciclatge de l’empresa Umicore. Aquesta planta processa fins a 100 tones d’or anuals de residus elèctrics i electrònics.
“ S’estima que a la UE tan sols el 0,1% del liti que es va utilitzar l’any 2019 provenia del reciclatge. Actualment hi ha un discurs al voltant de la circularitat, un sentit vocacional en moltes polítiques, però no hi ha mesures que ho traslladin a la pràctica”
Per què no s’implanten plantes com les d’Umicore a Bèlgica, aquí?
Un exemple molt il·lustratiu és la batalla que hi va haver l’any passat per qui s’enduria la fàbrica de bateries de liti per a vehicles elèctrics entre Barcelona, Madrid i Extremadura. És molt significatiu que els governs s’hagin estat barallant en la lluita per adquirir la fàbrica, i en canvi no existeixi ni un sol projecte per instal·lar aquí la fàbrica per recuperar el liti d’aquestes bateries que es construiran. Tal com apareix a l’informe, s’estima que a la UE tan sols el 0,1% del liti que es va utilitzar l’any 2019 provenia del reciclatge. Això ha de ser una aposta industrial i legislativa. Actualment hi ha un discurs al voltant de la circularitat, un sentit vocacional en moltes polítiques, però no hi ha mesures que ho traslladin a la pràctica.
"Es proposa de fer un centre estatal de recuperació i emmagatzematge de materials crítics que actualment acaben en abocadors o incinerats i s’estan dissipant en el medi, per tal que puguin ser recuperats"
A l’informe proposeu una bateria de propostes per fomentar el reciclatge de metalls. Quines consideres que són les més factibles?
Crec que totes tenen molt recorregut, perquè avui dia hi ha molt poques mesures per afavorir el reciclatge de metalls. Les propostes fiscals de l’informe són rellevants, tant si es deixa marge a la iniciativa privada com si no; i també hi ha espai per a la intervenció pública. D’altra banda, igual que existeix un centre estatal d’emmagatzematge de petroli i gas, es proposa de fer un centre estatal de recuperació i emmagatzematge de materials crítics que actualment acaben en abocadors o incinerats i s’estan dissipant en el medi, per tal que puguin ser recuperats.
Estem a la prehistòria de la recuperació de metalls, tant en termes del que demanen els mercats i la societat; com el decalatge entre el que diuen els documents i el que passa a la realitat.
Quina és la posició de les empreses del sector?
L’informe no va agradar en el lobby miner, sobretot per les xifres de la quantitat de coure que es podria treure de fonts secundàries. En aquest cas es fa molt evident la falta de reciclatge, i del que significaria reciclar-lo: faria supèrflua la necessitat d’obrir mines de coure a la península Ibèrica, que són les més perilloses i contaminants. Però les empreses i les associacions de recuperadors, com el Gremi de Recuperació de Catalunya, ja fa temps que ho diuen, que hi ha molt poques mesures per afavorir el reciclatge. No és comú que l’ecologisme i la indústria estiguem d’acord, però tenim molta sintonia amb aquesta indústria. Ells s’adonen que estem a la prehistòria de la recuperació de metalls, tant en termes del que demanen els mercats i la societat; com el decalatge entre el que diuen els documents i el que passa a la realitat. Hi ha un enorme malbaratament de metalls per no tenir polítiques adequades.
”Ens fan falta indústries de reciclatge de bateries aquí”
“A Catalunya ja fa anys que existeixen mecanismes de mineria urbana”, explica Victòria Ferrer, directora del Gremi de Recuperació de Catalunya. Però l’escassa recuperació de minerals crítics presents en els aparells elèctrics i electrònics, com el coure, l’or o el pal·ladi, es duu a terme principalment en grans plantes de reciclatge, com la d’Umicore a Bèlgica, a Polònia, o a països asiàtics “on les normatives ambientals no són tan estrictes”, destaca Ferrer. La directora del Gremi de Recuperació – l’entitat privada que aplega nombroses empreses i plantes gestores de residus de Catalunya – veu la situació actual com una gran oportunitat per obrir plantes d’aquest tipus a Europa, aprofitant l’augment de la demanda d’aquests minerals i l’acumulació dels residus a les plantes que ja estan en funcionament. I especialment, el fet que la Xina va tancar les portes a la importació de residus d’Europa l’any 2018.
L’obstacle principal, però, és l’elevada inversió que requereix la maquinària. Un obstacle que a Espanya l’exacerben les traves de l’administració: “primer cal fer la inversió, i esperar una mitjana de tres o quatre anys per obtenir la llicència d’activitat”, descriu Ferrer. “Fa almenys cinc anys que estic sentint que hi ha projectes de plantes de reciclatge de bateries, però la realitat és que no n’hi ha cap”, afegeix.
