Kate Raworth: “L'econòmia del dònut és una brúixola per guiar a la humanitat cap a la prosperitat en el segle XXI"

"El Dònut ens crida a crear noves teories econòmiques, noves polítiques, nous models de negoci, i noves maneres de viure i treballar per solucionar el problema que milions de persones que no tenen cobertes les necessitats bàsiques"

Com descriuries, en poques paraules, la teoria del Dònut?

La idea de l'economia del Dònut és canviar el que considerem que és la idea de progrés. Hem heretat una mentalitat que ens diu que el progrés és el creixement infinit del PIB, però hem descobert a marxes forçades que aquesta no és la manera de mesurar l'èxit. L'economia global és més gran i més rica que mai en la història de la humanitat, i encara hi ha milers de milions de persones que no tenen cobertes les necessitats bàsiques. El Dònut ens crida a crear noves teories econòmiques, noves polítiques, nous models de negoci, i noves maneres de viure i treballar per solucionar aquest problema. En definitiva, és una brúixola per guiar a la humanitat cap a la prosperitat en el segle XXI. 

"És un concepte molt simple: no s'ha de deixar ningú dins del forat, per sota del llindar dels béns imprescindibles per a la vida, i no podem sobrepassar els límits ecològics del planeta. La vida s’ha de desenvolupar en aquest entremig"

A què es deu, la forma del dònut?

És un concepte molt simple: no s'ha de deixar ningú dins del forat, per sota del llindar dels béns imprescindibles per a la vida, i no podem sobrepassar els límits ecològics del planeta. La vida s’ha de desenvolupar en aquest entremig. És complex, però a la vegada és molt senzill. Per no estar dins del forat, l’economia ha de garantir a la població l’accés als béns imprescindibles per a la vida com la sanitat, l’educació, o l’habitatge; de fet és el que es desprèn dels Objectius del Desenvolupament Sostenible, i pràcticament tots els governs del món han admès que tothom té dret a tenir garantides aquestes necessitats vitals. A la part exterior del dònut hi ha els nou processos que sostenen la vida al nostre planeta, segons els científics dels sistemes terrestres. Per exemple, un clima estable, la presència de sòls fèrtils, oceans sans, biodiversitat abundant, una capa d’ozó protectora, un sistema d’aigua dolça que funcioni correctament… el nostre benestar depèn completament de l’estabilitat d'aquests sistemes. Les economies que hem heretat no estan dissenyades per gestionar aquest benestar, han destruït aquests processos en molts nivells. i han generat realitats increïblement desiguals.

Foto: Barcelona + Sostenible

"Estem al començament d’elaborar les mètriques que guiaran les regles de l’economia del segle XXI. A poc a poc se n’utilitzaran més, deixant de banda el PIB"

Fa gairebé un any que Barcelona es va sumar a la xarxa de ciutats de l’economia del dònut. Hi ha resultats?

A Barcelona, el grup format per l’Ajuntament, Barcelona Regional i la Universitat de Barcelona estan treballant amb les eines i conceptes que hem ideat des del Doughnut Economics Action Lab (DEAL). Aquest grup de treball es troba en procés d’elaborar el primer esborrany amb el diagrama d’indicadors adaptats a la ciutat, però encara no s’ha publicat. L’objectiu del grup és mirar la ciutat amb les quatre lents que proposem des del DEAL (local, global, social i ecològica) per identificar els objectius de la ciutat i les dades existents. Evidentment, no es tindran totes les dades, però això passa a tot arreu; estem al començament d’elaborar les mètriques que guiaran les regles de l’economia del segle XXI. A poc a poc se n’utilitzaran més, deixant de banda el PIB. Estem veient l’inici de la revolució de les dades i els indicadors, i això comença amb la frustració de saber que totes les dades encara no estan disponibles. Però per nosaltres és molt engrescador, cada ciutat fa avançar el projecte i crea quelcom de nou.

"L'economia del dònut no vol dir que s'hagin de fer coses completament noves; en absolut. Està dient que cal tenir una visió de l'economia que sigui regenerativa per disseny, basada en una circularitat o ciclicitat, i que és distributiva del valor que crea"

Algunes ciutats com Amsterdam, Copenhaguen o Leeds ja han començat a tirar endavant iniciatives en el marc de l'economia del Dònut. Quines són les principals lliçons que en pot extreure Barcelona?

En aquestes ciutats cal buscar la convicció, inspiració, i saber que n’hi ha d'altres que estan treballant en aquesta direcció. Cal que les persones que estan en una posició de poder tinguin l’oportunitat de marcar una diferència, i ho facin. Sovint veuen que és complicat, que no es poden fer tots els canvis que es voldria… Però tot i així, en algunes ciutats han començat, ho estan intentant. Hi ha d’haver una convicció personal, un desig d’anar més enllà. Durant centenars d’anys, hem heretat una economia d'un sistema industrial degeneratiu i sistemes econòmics divisius. Tot just fa dos o tres anys que hem començat a revertir-ho en el nom de l'Economia del Dònut. Però també cal reconèixer que hi ha molta feina feta. L'economia del dònut no vol dir que s'hagin de fer coses completament noves; en absolut. Està dient que cal tenir una visió de l'economia que sigui regenerativa per disseny, basada en una circularitat o ciclicitat, i que és distributiva del valor que crea. I quan mirem al voltant d'aquestes ciutats que han començat a participar en el projecte, ja hi ha moltes iniciatives que treballen en aquesta direcció. Barcelona ha d’aprendre a fer-les divertides, fer-les irresistibles.

"Aquesta economia regenerativa i distributiva ja existeix, la gent l'ha estat creant durant dècades. Necessitem un llenguatge que tothom entengui, que la faci visible i que la celebri"

Com s’ha d’avançar en aquesta direcció, doncs?

Celebrem aquestes iniciatives, fem-les visibles, connectem-les, i posem-hi nom. No comencem de zero, i això és molt important, perquè si no és fàcil pensar que és un repte aclaparador o que és massa tard. Una de les coses que més m'agraden és quan la gent em diu que ha llegit el meu llibre, i que li ha donat el llenguatge per explicar el que ja estan posant en pràctica. Aquesta economia regenerativa i distributiva ja existeix, la gent l'ha estat creant durant dècades. Necessitem un llenguatge que tothom entengui, que la faci visible i que la celebri. La nova economia només apareix quan connectem diferents parts i les fem visibles. És crucial que la gent tingui confiança en això, especialment els polítics. Cal que optar per aquestes polítiques no sigui una decisió de risc, sinó una decisió de sentit comú, perquè ja estan emergent moltes iniciatives en aquesta direcció.

Foto: Barcelona + Sostenible

"El més inspirador és veure algú com tu fent alguna cosa que consideraves que era impossible. Un alcalde inspira un altre alcalde; un professor inspira un altre professor, una startup inspira una altra startup"

Com ho estan posant en pràctica, aquestes ciutats que ja tenen recorregut en l’economia del dònut? 

A Amsterdam hi ha una gran coalició d'associacions lligades a l'economia del Dònut, que es troben periòdicament. Aquestes trobades permeten connectar les iniciatives que ja s’estan fent, utilitzen el concepte com un paraigües per posar en comú la feina feta. Ajuntem-nos cada sis mesos, per veure el que hem aconseguit i els objectius del futur! Celebrem els projectes pioners! Fem una hackathon! He après que el més inspirador és veure algú com tu fent alguna cosa que consideraves que era impossible. Un alcalde inspira un altre alcalde; un professor inspira un altre professor, una startup inspira una altra startup. Jo puc anar a un podcast i explicar aquestes històries, però quan un alcalde explica el seu cas en particular en primera persona, això pot tenir una repercussió molt major, arreu. Necessitem inspiració d’igual a igual, i potser també permís d’igual a igual per creure que aquesta economia ja està aquí, i ha arribat el moment de, simplement, fer-ho. 

També destaques la importància de parlar de l’economia en positiu.

És molt fàcil parlar de la crisi que tenim, i és important fer-ho, però és fàcil quedar-nos encallats en el “què està malament”, “què no funciona”, i per la psicologia sabem que la gent no es pot quedar en aquesta fase durant un període llarg de temps, no ens motiva. Necessitem alguna cosa a favor de la qual lluitar, que ens inspiri, que creï sentiment de pertinença. I això és el que ofereix la teoria del Dònut. 

A Doughnut Economics (2017) menciones el terme de la ‘ciutat generosa’. Com el descriuries?

Aquest terme el va desenvolupar la brillant pensadora Janine Benyus, i es basa en el principi que la natura té un geni que li ha permès aprendre a prosperar en tots i cada un dels ambients del planeta. En cada ambient ha resolt com segrestar el carboni, com aconseguir una temperatura adient, com emmagatzemar l'aigua, com mantenir la biodiversitat necessària... Traslladant-ho a les ciutats, el primer que hauríem de fer és veure on som respecte del planeta Terra: de quin ecosistema forment part? Quin és el geni de la natura, aquí? Com s'ho ha fet la natura per suportar situacions com la calor o la manca d'aigua? Quines innovacions ha fet en aquesta regió? Quins beneficis està donant als éssers vivents? I una vegada resolt això; com transportem aquests mecanismes a les ciutats perquè també ofereixin aquests beneficis als seus habitants? Com podem crear una ciutat que, igual que la natura, refredi i condicioni l’aire des de les copes dels arbres fins a les soques? O que emmagatzemi l’aigua de la pluja en el subsol després d’una tempesta, o que no alliberi més carboni del que reté? A Barcelona hi ha molts exemples d'aquestes pràctiques, està en camí de transformar-se en una ‘ciutat generosa’.

Foto: Barcelona + Sostenible

"Com podem crear una ciutat que, igual que la natura, refredi i condicioni l’aire des de les copes dels arbres fins a les soques? O que emmagatzemi l’aigua de la pluja en el subsol després d’una tempesta, o que no alliberi més carboni del que reté? A Barcelona hi ha molts exemples d'aquestes pràctiques, està en camí de transformar-se en una ‘ciutat generosa’"

En el llibre expliques com l’aplicació de l’economia del dònut indueix a canviar els rols de poder tradicionals en les empreses. Pel que fa a la governança d’una ciutat, quin impacte tenen aquestes iniciatives?

Quan vam plantejar el projecte a la ciutat d'Amsterdam, una de les primeres impressions que ens van traslladar era que si volien tirar endavant aquesta ambició, no els servia el disseny organitzatiu que havien heretat i que tenien fins aleshores. Estaven treballant de manera separada, no estaven connectats. Nosaltres vam crear un marc perquè ells poguessin actuar, analitzant i abordant el disseny d’una organització. El disseny és molt important: es valora molt el disseny dels productes, dels edificis, els carrers… però el de les organitzacions determina què pot fer un grup de persones, i en què es pot convertir. Per a les ciutats hem identificat cinc característiques clau per desenvolupar les iniciatives en el marc de la teoria del Dònut.

Quines són, aquestes característiques?

Primer de tot cal reconèixer quina és la visió de la ciutat, quin és el seu propòsit. En el cas d’Amsterdam, per exemple, es van focalitzar en la circularitat, en fomentar-la entre els seus ciutadans per encaixar en els límits planetaris. També cal veure si aquesta visió és compartida i reconeguda pels membres de la ciutat, i si s’està treballant en aquesta direcció. En segon lloc, cal identificar les xarxes que interrelacionen els habitants de la ciutat. Quins són els mecanismes de participació? Com ho fa, la ciutat, per assegurar-se que tothom està connectat a una xarxa, no només els individus més actius sinó també les comunitats o barris que normalment queden fora d’aquests processos. Com pot, la ciutat, construir el sistema industrial que necessita per garantir una economia circular? Potser cal crear les xarxes, d’entrada inexistents, però imprescindibles per materialitzar l’objectiu inicial. Per exemple, entre el sector del plàstic, de materials, d’alimentació… I com podem deixar de banda les xarxes antigues que no ens serveixen? Especialment, els lobbys d’interès que tradicionalment han tingut molt poder, i que segurament estan impedint els avenços. En aquest punt també cal tenir en compte les xarxes entre ciutats, que garanteixen l’aprenentatge mutu.

I pel que fa a les tres característiques restants?

En tercer lloc, cal veure qui té veu en els processos de decisió i  quines són les regulacions que s’estan implementant. Continuant amb l’exemple d’Amsterdam, el govern local va aprovar una normativa en termes de circularitat dels residus. Cal tenir clar quines són les polítiques que implementaran els canvis que es volen, segons el propòsit de la ciutat. En quart lloc, i en un nivell més profund, també és molt rellevant saber qui té els recursos crítics, els béns clau generadors de riquesa a la ciutat. Qui posseeix la ciutat, en termes de sòl? Cada ciutat té sistemes de propietat molt diferents; a Viena hi ha una gran propietat pública d'habitatge, mentre, que per exemple Vancouver és molt privatitzada, i això té un resultat completament diferent en el cost de vida pels residents. En darrer lloc, però no menys important, cal veure qui té propietat dels serveis públics. De qui és propietat l'empresa que gestiona l'aigua, l'electricitat, el transport? Aquestes preguntes són molt rellevants per a una ciutat, perquè qui posseeixi aquests recursos també determina d'on ve el finançament de les ciutats. El finançament de la ciutat s'està posant al servei de l'objectiu de la ciutat, o la ciutat se sent limitada pel model de finançament d'aquestes empreses? 

Foto: Barcelona + Sostenible

"Si no canviem el disseny de les nostres institucions, no crec que arribem a canviar el disseny de les nostres ciutats"

En el cas de Barcelona com a ciutat adherida a la xarxa del DEAL, s’han començat a treballar aquestes qüestions?

El passat 10 de juny vam fer un workshop amb diverses parts interessades de la ciutat  per veure quin aspecte té tot això en l’escenari de Barcelona. Vam fer la pregunta de què es pot abandonar i deixar enrere, i quines pràctiques podem començar, expandir o amplificar. Només si comencem a treballar en els dissenys profunds de la ciutat podrem dur a terme la transformació que volem, a l'escala que volem. No és fàcil, la burocràcia requereix molt de temps, fa falta valentia per part dels representants polítics i les parts interessades per fer realitat els canvis. Però si no canviem el disseny de les nostres institucions, no crec que arribem a canviar el disseny de les nostres ciutats.

"En el cas de Barcelona, caldria un canvi en la regulació de la propietat, per fer front als fons voltors internacionals.Necessitem que les ciutats es dissenyin perquè es puguin protegir d'això, i per tant hem de desmantellar aquest poder de les institucions financeres internacionals"

Com es podria abordar la problemàtica de la propietat del sòl i dels habitatges a través de canvis en la governança de la ciutat?

En el cas de Barcelona, caldria un canvi en la regulació de la propietat, per fer front als fons voltors internacionals. Això també passa a altres ciutats, com Londres, Amsterdam o Berlín. He sentit dir a alcaldes que se senten assetjats pels "voltors", aquestes empreses financeres globals estan influenciant massivament la capacitat de les ciutats de proporcionar habitatge assequible. És un exemple de finances completament fora de lloc, escala i de control. A Viena, bona part de l'habitatge és públic, l'han protegit dels fons voltors especulatius. Quan els drets humans i els interessos financers s'enfronten, ja sabem qui guanya. Necessitem que les ciutats es dissenyin perquè es puguin protegir d'això, i per tant hem de desmantellar aquest poder de les institucions financeres internacionals. Algunes ciutats estan explorant els Community Land Trust (CLT) i donant importància als comuns, que són molt importants. I al mateix moment, necessitem re-regular el sistema financer global. Però no m'asseuré a esperar que això passi, perquè sabem que hi ha molts interessos en contra. Ciutat a ciutat, les ciutats estan forcejant en contra d'aquestes institucions financeres. I crec que les polítiques innovadores que les ciutats creen a escala individual  estan inspirant massivament a d’altres, per combatre aquests mercats globals.

Foto: Lluís Bassa Tomàs

"Els països amb economies d’alts ingressos no haurien de donar-se fins al 2050 per arribar a la neutralitat climàtica, s'haurien de moure més de pressa"

El diagrama del dònut posa molt èmfasi en els límits planetaris. En aquest sentit, què n'opines de les polítiques de descarbonització de la UE? 

Crec que d'una banda és rellevant i bo que la UE estigui tirant endavant objectius en acció climàtica, però no ho fa de manera prou ràpida. Els països amb economies d’alts ingressos no haurien de donar-se fins al 2050 per arribar a la neutralitat climàtica, s'haurien de moure més de pressa. Aquests països tenen una clara responsabilitat històrica en les emissions globals de carboni, ho haurien de tenir en compte i s'haurien de moure més ràpidament que la resta. D'altra banda, igual que estan posant propòsits en les emissions, cal que desenvolupin objectius en l'ús dels recursos i els materials. La manera en què estem utilitzant els materials també està tenint grans impactes ecològics, ja siguin minerals, metalls, fibres, pesticides, aigua... no només cal mesurar la petjada de carboni, sino el conjunt de la petjada ecològica. Cada país d'alts ingressos hauria d'adoptar una meta igual d'ambiciosa que els Països Baixos, que volen ser 100% circulars el 2050, 50% circulars el 2030. Hauria de ser un estàndard de la UE. Crec que la UE, inevitablement, haurà d'adoptar objectius contundents en aquest àmbit, i els països han de començar a caminar ja en aquesta direcció.

"Hem heretat una economia que ens diu que hem de créixer, indiferentment de si prosperem o no, i el que necessitem és una economia que ens facin prosperar, indiferentment de si creixem o no"

Què ha de passar perquè el PIB deixi de guiar l'economia del s.XXI?

Alguns països o regions com Nova Zelanda, Gal·les o Escòcia ja han començat a utilitzar mètodes alternatius a l’economia del creixement, però són excepcions. Les nostres economies són encara dependents del creixement econòmic infinit, estan dissenyades per ser financerament addictes a això: les finances busquen sempre el benefici més gran, les empreses tenen la pressió de créixer. Cap polític vol perdre el seu lloc a la foto de família del G-20, però si l'economia d'un país deixa de créixer mentre les altres ho continuen fent, serà expulsat i substituït pel següent president. A la dècada dels cinquanta, Robert Keneddy, fiscal general dels EUA (1961-1964)  va fer un discurs molt famós, dient que "El PIB ho mesura tot, excepte el que fa que la vida valgui la pena". Ho hem sabut durant més de cinquanta anys. No és la manca de mesures alternatives, és el fet que som dependents d’aquest creixement. Jo continuo treballant amb aquests nous indicadors, i amb el concepte del dònut, perquè molta gent, incloent-hi molta gent en el poder, reconeix que això té sentit, però hem d'eliminar aquesta addició estructural en les nostres economies. Hem heretat una economia que ens diu que hem de créixer, indiferentment de si prosperem o no, i el que necessitem és una economia que ens facin prosperar, indiferentment de si creixem o no. Són dues paraules, això no obstant ho canvien tot: plantegen dos futurs completament diferents.