Els pocs espais naturals protegits que tenen gestió privada o d’entitats no governamentals, com la Fundació La Pedrera, solen avaluar els resultats de conservació i retre’n comptes als seus responsables.
Cal partir de l’evidència que els espais naturals protegits, sigui quina sigui la seva categoria o tipologia, no són mai cap finalitat en si mateixes, sinó que són eines o instruments. La seva finalitat serà protegir, restaurar o preservar determinats elements del patrimoni natural i cultural associat, dins d’un àmbit territorial ben definit, i, en molts casos, complementàriament, assolir altres objectius socials o econòmics, que sempre haurien d’estar subordinats a l’anterior. Perquè si un espai natural protegit desprotegeix l’àmbit que té assignat, fracassa en la seva missió, en la seva raó de ser.
Immersos en un context de tendències insostenibles, amb un declivi generalitzat de la biodiversitat i la geodiversitat, tal com va fer palès l’Informe sobre l’Estat de la Natura 2020, la missió dels espais naturals protegits és molt difícil i complexa, cal reconèixer-ho. Sobretot en aquells casos, com els parcs naturals o nacionals, estan sotmesos a un ús públic intens, que pot arribar a ser massiu en certs sectors o períodes. Aquestes dificultats, que són generals al nostre entorn, es multipliquen a Catalunya per la conjunció de quatre factors més: la major part de la superfície dels espais naturals protegits és de propietat privada; el marc legal (la llei 12/ 1985) és completament obsolet; els gestors no han disposat mai dels mitjans i recursos suficients, sobretot pel que fa a la vigilància i règim sancionador; la majoria de parcs no disposen de planificació (malgrat que és obligatòria segons la legislació espanyola) i, amb comptades excepcions, no avaluen l’efectivitat de la seva gestió. Aturem-nos ara en aquest darrer punt.
Catalunya té un sistema d’espais naturals protegits extens, que cobreix entorn del 30% del territori, amb una gran complexitat de figures de protecció, sovint superposades, però com que són pocs els que tenen gestió protectora activa, el nivell de protecció legal que tenen és baix. Aquells pocs que disposen de dotacions i equips gestors, reten comptes de les activitats que duen a terme, però no dels resultats de conservació assolits. Per aquest motiu, la pregunta clau de si els nostres espais naturals protegits són efectius, o en quina mesura ho son, no pot ser resposta. I això val tant pels que estan adscrits a la Generalitat com a les diputacions o consorcis municipals, amb poques i lloables excepcions, com la de l’EIN de l’Estany de Banyoles. En canvi, els pocs espais naturals protegits que tenen gestió privada o d’entitats no governamentals, com la Fundació La Pedrera, solen avaluar els resultats de conservació i retre’n comptes als seus responsables.
"Catalunya té un sistema d’espais naturals protegits extens, que cobreix entorn del 30% del territori, amb una gran complexitat de figures de protecció, sovint superposades"
Ara fa vint anys es va dur a terme la primera i única avaluació de l’efectivitat del sistema d’espais naturals protegits de Catalunya, promoguda per la ICHN, reconeguda com a exemple de bones pràctiques per la Comissió Mundial d’Àrees Protegides de la UICN. Va mostrar que entre un terç i la meitat dels espais naturals protegits que tenien gestió activa i dades de seguiments solvents, havien empitjorat l’estat de conservació dels elements patrimonials que havia motivat la seva declaració, des de l’any de la seva declaració fins al 2003. De la resta d’espais naturals protegits, la gran majoria, no se’n podia afirmar res amb seguretat per manca de dades. Aquella avaluació plantejava una bateria de propostes per millorar la situació, la major part de les quals segueixen vigents, pendents encara de ser aplicades.
El patrimoni natural, en declivi
En els darrers vint anys hi ha hagut molts canvis, la majoria adversos per a la conservació del patrimoni natural. Per exemple, sabem que la biodiversitat de Catalunya ha caigut, en conjunt, entorn d’un 25%. Ara bé, quina evolució han tingut el sistema d’espais naturals protegits de Catalunya, durant aquests dos decennis? Els espais de protecció especial han estat més efectius que la resta? Com han evolucionat els parcs naturals més visitats? Totes aquestes preguntes, i moltes altres, han de quedar sense resposta, de moment, fins que no es dugui a terme una nova avaluació de la seva efectivitat. Els canvis en les pressions i els impactes a què han estat sotmesos els espais naturals protegits han estat enormes; tant els socials com els naturals, sobretot els relacionats amb el canvi climàtic. Els procediments administratius s’han diversificat i complicat, també. Els gestors dels espais protegits gairebé no tenen competències executives, que solen mantenir les mateixes administracions públiques que a la resta del territori. Sense fer un seguiment i sense avaluar les tendències dels elements claus (hàbitats, espècies, geòtops, etc.) és impossible prioritzar adequadament els recursos de què disposen, que quasi sempre són insuficients, i fer una gestió adaptativa raonable.
"Sabem que la biodiversitat de Catalunya ha caigut, en conjunt, entorn d’un 25%. Ara bé, quina evolució han tingut el sistema d’espais naturals protegits de Catalunya, durant aquests dos decennis?"
Fa més de vint anys que els representants científics assessors, siguin o no membres dels òrgans rectors o gestors dels espais naturals protegits, demanem que instaurin avaluacions anuals dels resultats de conservació, i que es retin comptes públicament a la societat. I reiterem que els resultats assolits cada any haurien de servir per definir els plans de gestió de l’any següent o les estratègies de conservació. Davant dels canvis tan accelerats que vivim, la gestió efectiva ha de ser, necessàriament, adaptativa. És a dir, s’ha d’adaptar als reptes i les amenaces, que canvien d’un any a l’altre. Per dur-ho a terme es disposa d’expertesa, d’una gran varietat de metodologies ben contrastades, entre els quals només cal escollir les més adients, en funció dels propòsits, del temps i dels recursos disponibles: des de metodologies tècniques, que es poden acoblar a les memòries anuals d’activitats, fins a d’altres més participatives, basades en les percepcions dels actors clau que conflueixen en cada espai natural protegit, i que poden complementar les anteriors.
Com s’explica, doncs, el fet que l’avaluació de l’efectivitat dels espais naturals protegits no s’hagin integrat encara en el quefer habitual dels espais naturals protegits? Bàsicament per una resistència de les administracions responsables que, esquivant esculls i canvis continuats, i patint múltiples disfuncions internes, han perpetuat la inèrcia a improvisar. Un fet que explica la frustració que han acumulat molts dels equips gestors, amb persones sovint molt motivades, que saben que amb una gestió adaptativa podrien assolir uns resultats de conservació molt millors, amb menys esforç i friccions.
