Els residus de la fracció resta, els que es llencen on no toca o residus industrials que no tenim com reciclar. Són alguns dels residus dels quals ens desfem a través d’abocadors i incineradores, instal·lacions que generen problemàtiques als territoris on estan. Quines alternatives hi ha? L’economia circular pot acabar amb aquestes instal·lacions contaminants?
Imatge: Getty
A Catalunya es van generar el 2022 3,8 megatones de residus municipals segons dades de l’Agència de Residus de Catalunya (ARC). Això significa una mitjana de 438 quilograms de residus per habitant a l’any o de 1,29 quilograms per habitant al dia. Més de la meitat (un 54,7%) són de la fracció resta, i per tant, molt difícilment reciclables perquè per definició no estan separats, i no sempre passen per un tractament previ que permetria seleccionar-ne elements reciclables. Aquí s’hi suma el percentatge que prové dels contenidors o sistemes de separació, però que està contaminat per “impropis”; és a dir, que s’han llançat residus on no tocava. Una pell de taronja llançat al contenidor groc, per exemple, pot fer que un quilo sencer de plàstic PET ja no sigui reciclable. Els impropis al contenidor groc van ser del 30,4% el 2022.
Aquests residus no reciclables van, ara mateix, a abocadors o incineradores. Aquestes instal·lacions impliquen problemàtiques per a la salut humana i el medi ambient (des d’emissió de gasos contaminants a la contaminació d’aqüífers a causa dels lixiviats). A més dels residus municipals, ja comentats, una part dels residus industrials també van a parar a aquestes instal·lacions; en materials que són extremadament variats.
El Centre d’Ecologia i Projectes Alternatius (CEPA), entitat que forma part d'Ecologistes de Catalunya, ha recollit en un dossier les problemàtiques derivades d’abocadors a tot Catalunya. Molts van començar sent abocaments incontrolats, i per tant no compleixen els estàndards mínims de seguretat. També es donen casos com conflictes urbanístics per irregularitats. Un altre aspecte que genera problemàtica és la consideració de plantes d’incineració o gasificació que aprofiten l’energia que desprenen els abocadors com a “recuperació energètica”, tot i que segons el CEPA no es pot considerar aquesta com una valorització dels residus.
Un altre tipus habitual de tractament de residus és la incineració en plantes incineradores. Però la crema de residus no només es dona en el marc de les incineradores: a partir de l’aplicació de la llei espanyola 7/2022, de residus i sòls contaminats per a una economia circular, que segueix directives europees, els residus agraris es poden cremar només en casos molt concrets i amb permís previ de l’administració. Per tant, la imatge de la crema de rostolls s’haurà de substituir per una gestió de les restes de poda que impliqui triturar-les i que després puguin ser biomassa o adob.
“L'economia circular és un paradigma, un paraigües de noves estratègies per transformar el nostre model de producció i consum”, explica Sònia Llorens.
Un dels motius d’aquesta limitació l’explica Joan Vázquez, portaveu de la Institució de Ponent per la Conservació i l’Estudi de l’entorn Natual, (IPCENA). Explica com la gran quantitat de crema de residus vegetals fa que molt sovint, l’estació de Juneda, a 10 quilòmetres de Lleida, registri nivells de partícules contaminants més elevats que les de Barcelona. Aquest fet es dona també pel fenomen de la inversió tèrmica, que es dona sovint a la Plana de Lleida i que implica que una bossa d’aire calent impedeix que els gasos pugin. Des d’IPCENA demanen que es prohibeixi la crema no només a l’estiu (quan ja ho està pel risc d’incendis) sinó també quan hi ha inversió tèrmica, que és a l’hivern i primavera.
Com que no tots els pagesos tenen les picadores que els han de permetre fer la gestió correcta dels residus, alguns ajuntaments o entitats supramunicipals tenen recursos públics L’alcalde de Bellaguarda, Olegari Alberich, explica que des de fa una vintena d’anys el seu ajuntament té una picadora de residus agraris. No obstant, la majoria de pagesos ja en tenen, i per tant l’eina pública (una màquina que s’acobla al tractor) només es fa servir un parell de cops l’any. “Hi ha pagesos que segueixen cremant, demanant els permisos tenen dies de crema”, diu, tot i que la consciència augmenta: “els pagesos joves tenen tots picadora i fan moltes menys cremes”.
L’economia circular com a oportunitat
“L'economia circular bàsicament és un paradigma, és un paraigües de noves estratègies per transformar el nostre model de producció i consum”. Ho resumeix Sònia Llorens, directora de la Càtedra en Economia Circular del Tecnocampus (UPF). Explica que l’economia lineal, que és el model actual, suposa una sobreexplotació dels recursos. En matèria de residus, això implica treballar per a una societat residu zero com a ideal, però com que no hi hem arribat, de moment cal entendre els residus com a recurs.
Llorens destaca alguns fluxos de recursos com a estratègics, entre els quals situa els plàstics —una bona separació permetria transformar-lo fàcilment—, el tèxtil —que actualment no té una bona recollida, ja que el 88% dels residus tèxtils de Catalunya no es gestionen com pertoca—. També destaca els residus que es derivaran de la transformació a la mobilitat elèctrica: bateries elèctrics, plaquesfotovoltaiques, aerogeneradors…
Una de les claus està en l’ecodisseny: “vol dir pensar i conceptualitzar un producte o servei considerant totes les seves fases de cicle de vida”, explica Llorens. Un exemple d’aquest ecodisseny és una de les investigacions de l’equip de l’ICTA de Laura Talens, en què estan treballant en un prototip d’una pila de botó que sigui totalment compostable. Tot i que l’impacte no és zero, és molt menor que amb els components tòxics que tenen actualment les piles de botó.
Un exemple concret de treball en l’economia circular és la fundació Formació i Treball. Com Solidança, tenen empreses d’inclusió i per tant treballen en l’àmbit social en la contractació; i treballen d’una banda amb residus tèxtils i per altra amb la prevenció del malbaratament alimentari. En l’àmbit de l’alimentació, com ja s’ha explicat, sovint es rebutgen aliments juntament amb embolcalls, fet que en dificulta l’aprofitament. La gestió correcta tant de la fracció orgànica com dels aliments encara recuperables és clau.
"L’eliminació dels plàstics d’un sol ús no ha canviat hàbits del consumidor" explica Victòria Ferrer, “però els nous materials han generat desabastiment del circuit de menjar al tercer món."
Miquel Vidal, coordinador d’economia circular de la fundació Formació i Treball explica que a Catalunya cada any es malmeten 246.000 tones d’aliments. Al mateix temps, molta gent passa gana; i per això la fundació treballa la recuperació de part d’aquests aliments per destinar-los als seus menjadors socials o altres iniciatives de recuperació que entenen aquests aliments com a “recursos i no com a residus”.
A escala de les indústries, la gestió de residus sovint queda dificultada perquè, encara que alguns dels residus que produeixen són assimilables als residus domèstics (paper i cartró o plàstics), els ajuntaments no estan obligats a fer la recollida en polígons industrials. Tot i això, hi ha iniciatives com QuatreRibes, una agrupació dels municipis d’Argentona, Cabrera de Mar, Dosrius i Òrrius, que comparteix recursos de Promoció Econòmica i que ha impulsat projectes com la Simbiosi Industrial, que té per objectiu valoritzar els residus d’empreses locals per tal que se’n puguin aprofitar, tot i no ser una obligació.
“L’anàlisi que vam fer és que les empreses tenien molt de residu que no es reciclava”, apunta Montse Vázquez, tècnica d’Ocupació i Empresa de l’ajuntament de Cabrera de Mar. L’objectiu era generar sinergies que no existien entre les empreses: “per exemple, el residu d’una empresa que feia components de seients de moto, es pot aprofitar per una empresa de Sabadell que fa catifes toves per als parcs infantils”. En molts casos, però, explica que costa fer avançar el projecte perquè es difícil generar contactes i seguiment amb les empreses.
La importància de la regulació legal i la consciència social
Victòria Ferrer, directora del Gremi de Recuperació de Catalunya, explica que “el reciclatge no és una vareta màgica; s’ha de fer reducció, reutilització i en últim terme reciclatge”. Repassa algunes de les problemàtiques del sector; com normatives que considera que no són realistes i que, explica “poden induir al frau; com les de plàstic reciclat”.
En relació als plàstics, també ho exemplifica en el fet que les regulacions per eliminar els plàstics d’un sol ús no han fet canviar els hàbits del consumidor, i que “la indústria es busca la vida i ara els coberts d’un sol ús que abans tenien un gruix de 01 ara és de 03 i en teoria es poden “reutilitzar”, però l’ús no ha canviat”. La solució, per a ella, va per un altre costat: “digues a la gent que porti els propis gots i coberts”. Explica també que els coberts de canya de sucre o de fècula de blat de moro; productes alimentaris; genera un desabastiment del circuit de menjar al tercer món.
Un dels grans paradigmes de la indústria circular en relació als residus són els envasos retornables. És una de les formes provades en altres països per a incentivar el reciclatge, i que el Reial Decret d’Envasos 1055/2022 obliga a “establir sistemes de dipòsit que garanteixin la devolució de les quantitats dipositades i el retorn del producte per a la seva reutilització o del residu per al seu tractament”. Tot i això, a Espanya no s’implementa.
Enric Ibáñez, coordinador de Catalunya de l’SCRAP (Sistema de Responsabilitat Ampliada al Productor) Ecoembes, que gestiona l’envàs de plàstic i el paper i cartró; atribueix la dificultat per reciclar a l’”atomització” del comerç a Catalunya i Espanya: “en alguns països d'Europa que no existeix el concepte de petita botiga, que tots són supermercats de grans dimensions, i és molt més fàcil organitzar la recollida”.
“Al ritme que portem, encara no ens podem desfer de les incineradores”, explica Joan Fresno, responsable de gestió de recollida al Vallès Occidental.
Sobre Ecoembes, històricament s’han plantejat dubtes sobre el seu funcionament. Ferrer explica que el sistema de subhastes d’Ecoembes dels residus plàstics és “poc transparent, perquè no és a temps real”. Ibáñez respon que les subhastes d’Ecoembes són per preu, i que es fan “per escrit, ensobrades i davant notari: el personal d’Ecoembes no les toca físicament”. Ecoembes és, en tot cas, un SCRAP o agrupació d’empreses que compleix amb la llei que atribueix la responsabilitat al productor; i amb la llei del 2022 surten nous SCRAP perquè es regula molt més l’àmbit.
La clau és la consciència?
Isaac Peraire, director de l’Agència de Residus de Catalunya, considera que “ens falta moltíssima consciència social i implicació de la ciutadania en la separació de residus, però sobretot ens falta la implicació del sector de la producció i de la indústria”. Peraire explica que “estem treballant en la legislació catalana, que posarà èmfasi en la prevenció dels residus i en aquesta idea de que el millor residu que tenim és el que no genera”.
En última instància, però, Joan Fresno, responsable tècnic de recollida i sensibilització ambiental del Consorci per a la Recollida de Residus del Vallès Occidental, explica que “amb el ritme que portem encara no ens en podem desfer, perquè encara hi ha moltes tones de residus, que no se separen correctament”. Apunta que augmentar els percentatges de separació farà que no calguin noves incineradores ni abocadors, però “quan tots els ajuntaments estiguin al 80% de recollida selectiva, que no sé si s’arribarà a tant, hi ha un percentatge que igualment s’haurà de gestionar”.
Plataformes com Airenet, una coordinadora metropolitana que demana el tancament de la planta incineradora TERSA, entre Barcelona i Sant Adrià del Besòs, l'evolució cap a un model de residu zero, proposa que “mentre es dóna aquesta evolució, la coordinadora creu que la ciutadania ha de ser partícip de control de la planta”.
En definitiva, experts i agents del sector coincideixen en què tot i els avenços i possibilitats de l’economia circular, els objectius establerts internacionalment estan lluny de complir-se, perquè no se separen prou els residus. Es demana més consciència ciutadana però també de les empreses productores, perquè els productes que estiguin al mercat siguin realment reciclables. La innovació i conceptes com el d’economia circular poden ajudar, però el fons té molt a veure amb generar molts menys residus, que potser ja és en el fons el que feien els nostres avis; i models de justícia global i democràtics que permetin que ningú quedi enere.
