Si el ritme de producció es manté com fins ara, l’any 2050 hi haurà al mar més plàstics que peixos, segons la Fundació Ellen MacArthur.
Font: Getty Images
Els residus de plàstics són un problema ambiental d’importància creixent. Fa temps que en parlem del tema i les notícies que ens arriben són cada vegada més preocupants. Malgrat tot, encara hi ha gent que creu que s'exagera que tenim molts altres tipus de contaminació més angoixants (pesticides, fums dels vehicles, aigües residuals...) i que els plàstics poden ser retirats del medi amb certa facilitat. Les actuacions de recollida d’escombraries a la natura o projectes com el Ocean CleanUp ens poden portar a pensar que, efectivament, els plàstics embruten, però al cap i la fi són objectes que es poden retirar de la circulació.
Aquesta creença és errònia per diferents motius. D’una banda, si no posem fre a la producció i utilització insubstancial de plàstics aviat ens serà impossible gestionar els seus residus per moltes campanyes de neteja que posem en marxa. Un dels informes de gran impacte sobre el problema de la contaminació per plàstics, titulat The New Plastics Economy: Rethinking the future of plastics, i presentat al Fòrum de Davos (World Economic Forum) el 2016 per la Fundació Ellen MacArthur, va fer mundialment famosa l’afirmació que, si el ritme de producció es manté com fins ara, l’any 2050 hi haurà al mar més plàstics que peixos. Aquesta fundació s’ha convertit en un referent mundial en l’estudi i propostes de solució al problema dels residus dels plàstics, en especial al mar, i no només perquè la seva creadora sigui una regatista de fama internacional que ha navegat i coneix tots els oceans, i que ara dedica part dels seus diners i el seu temps a la protecció d’aquestes aigües.
"En els últims anys s’han publicat, sense exagerar, centenars d’estudis sobre el problema dels residus de plàstics, molts d’ells d’elevada qualitat científica i gran abast"
Ellen MacArthur és un exemple de compromís amb el medi ambient, però també es pot pensar que, com passa molt sovint, cal que els problemes ens afectin de ben a prop o que colpegin a coses o persones que estimem perquè en siguem conscients de la seva importància. Dèiem que hi ha diferents motius per creure que el problema dels residus de plàstics és realment greu i, a banda del ja mencionat, ara en tenim una demostració més a tocar, un estudi científic que ens pot afectar directament. En els últims anys s’han publicat, sense exagerar, centenars d’estudis sobre el problema dels residus de plàstics, molts d’ells d’elevada qualitat científica i gran abast, el de la Fundació MacArthur n’és un.
Aquest mes de novembre, un estudi liderat per experts de la Duke University School of Medicine, a Durham (Estats Units), publicat a la revista Science Advances, mostra per primera vegada que els nanoplàstics que estan contaminant el medi ambient (per fraccionament o degradació de residus de plàstics o com a components de productes cosmètics, per exemple) poden arribar al cos humà (a través de la cadena alimentària, per exemple) i interactuar amb proteïnes presents de forma natural al cervell i desencadenar canvis com els que es detecten en la malaltia de Parkinson i alguns tipus de demència.
Andrew B.West, professor d’aquesta universitat i autor principal d’aquesta nova recerca, ha explicat que els seus resultats "indiquen que la presència de micro i nanoplàstics al medi ambient podria representar un nou repte de toxines pel que fa al risc i la progressió de la malaltia de Parkinson". "Aquest fet és especialment preocupant tenint en compte l'augment previst de les concentracions d'aquests contaminants en els nostres subministraments d'aigua i aliments", indica aquest expert referint-se a estudis com el mencionat de la Fundació MacArthur.
"La presència de micro i nanoplàstics al medi ambient podria representar un nou repte de toxines pel que fa al risc i la progressió de la malaltia de Parkinson"
West i els seus col·legues de la Duke's Nicholas School of the Environment i del Departament de Química del Trinity College of Arts and Sciences han trobat en aquest estudi que nanopartícules de plàstics comuns com el poliestirè, que normalment es troben en articles d'un sol ús, com ara gots i coberts d'un sol ús, afecten la proteïna neuronal coneguda com a alfa-sinucleïna. Diversos estudis han demostrat que quan la α-sinucleïna, com també es denomina aquesta proteïna, pateix mutacions o disfuncions es pot provocar la formació dels cossos de Lewy (agregats intraneuronals proteínics anormals), considerats un dels orígens de la malaltia de Parkinson. Si algú creia que el problema de la contaminació per plàstics no el pot afectar directament, ara en té un nou motiu per repensar-s’hi.
Però no cal anar tan lluny, també des de centres de recerca de Catalunya com l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal) s’estudien els problemes sanitaris i ambientals dels residus plàstics. En aquest sentit, un dels estudis en curs en aquest centre impulsat per la Fundació ‘la Caixa’, el Characterizing Oral Exposure to Nanoplastics and Microplastics, està buscant possibles evidències científiques del risc que té la salut humana en exposar-se a aquests materials. La cerca consisteix a trobar evidències científiques del risc que té la salut humana en exposar-se als micro i nanoplàstics. Els dos objectius principals són, d’una banda, explorar i avaluar quins aliments, tipus d’aigua (aixeta o embotellada) i característiques i hàbits individuals (incloent-hi nivell socioeconòmic i ocupació laboral) determinen una major exposició a micro i nanoplàstics. Per l'altra, vol comprovar, amb dades recollides de persones voluntàries, si hi ha una relació entre l’exposició a aquests plàstics i la inflamació intestinal i els canvis en la funció renal o en la microbiota intestinal.
Què son els microplàstics?
Els microplàstics i nanoplàstics són peces o porcions de materials sintètics o polímers de mida inferior a 5 mm. Poden ser fabricats intencionadament, en forma de micro o nanopartícules, per exemple, per al seu ús en el sector cosmètic en cremes exfoliants o dentífrics; però també es poden formar per la fragmentació de productes plàstics més grans, per l’acció de diferents agents físics, químics o biològics, com poden les onades del mar, la llum, el desgast dels pneumàtics o la neteja de la roba sintètica.
