Les empreses envasadores d’aigua, que no tenen restriccions en l’aigua que embotellen, tampoc tenen l’obligació de publicar les dades de l’explotació que fan dels reservoris.
En un context de restriccions per la sequera a l’aigua de consum domèstic, que també afecten l’agricultura i el sector industrial, no s’apliquen restriccions legals a la quantitat d’aigua que es pot extreure per embotellar. La competència de regulació no és de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) ni depèn de la Llei d’Aigües, sinó de la Llei de Mines (1973). Per tant, qui té la competència no és la Generalitat de Catalunya sinó el Ministeri per la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic del govern d’Espanya. La llei estableix que les concessions s'atorguen per un període de trenta anys, que són prorrogables fins a noranta anys.
És aigua que prové d’aqüífers, és a dir, subterrània. «No ens hem d’imaginar una llacuna ensorrada o una bassa d’aigua com si fos de petroli», apunta la geòloga Marta Puiguriguer. Són més aviat forats o fissures plenes d’aigua que es recarreguen amb aigua de pluja però a un ritme diferent que els torrents i rius. L’aigua pot estar-hi molts anys fins que va drenant i surt de manera natural, que és quan forma una font, una bassa o un riu, explica la geòloga. Quan es fa un pou, aquest xucla l’aigua que hi ha entre les fissures, apunta l’experta.
Xavier Civit, president de l’Associació Catalana d’Envasadors d’Aigua (ACEA), defensa que tenen restriccions com qualsevol indústria: del 25%. Tanmateix, aquestes xifres fan referència a l’aigua usada en processos industrials com el de la fabricació d’ampolles, però no en l’aigua que s’envasa, que depèn de l’altra via. També explica que tenen un programa de sostenibilitat i que han reduït un 30% l’ús d’aigua industrial.
"Són més aviat forats o fissures plenes d’aigua que es recarreguen amb aigua de pluja però a un ritme diferent que els torrents i rius”
Una quantitat important de les explotacions industrials d’embotelladores a Catalunya es concentren en l’àrea del Montseny. El massís és especialment important precisament pel fet de ser un “magatzem” d’aigües subterrànies sota d’un massís d’importància naturalística. «Els diferents rius, torrents i fonts que el drenen són els afluents d’aquest aqüífer i generen serveis ecosistèmics per on passen», explica l’hidrogeòleg Jordi Font. Això passa perquè les plantes envasadores requereixen uns criteris “molt concrets” de qualitat i estabilitat de l’aigua, exposa, que es poden trobar en massissos rocallosos molt determinats, on la presència de l’activitat antròpica sigui baixa i no generi contaminació a l’aqüífer. Són característiques que es donen, entre altres llocs, al Montseny.
Font explica que les aigües també alimenten principalment les conques dels rius Tordera i Besòs on a banda de tenir la seva pròpia importància hidrològica com cursos fluvials també alimenten els aqüífers dels trams més baixos de les conques, entre d’altres l’aqüífer del Tordera. L’aqüífer Montseny-Guilleries, concretament, és de tipus fissural, és a dir que no és que siguin roques poroses sinó que l’aigua es troba en fractures de la roca. Això passa perquè el Montseny és un massís molt sòlid i rocallós. Font explica que la declaració d’una aigua com a mineral i medicinal té a veure amb característiques constants de temperatures, que donen les aigües de cicle lent. Algunes de les empreses que comercialitzen aigua provinent d’aquest aqüífer són Nestlé Waters (la marca Viladrau), Font d’Or o Vichy Catalan.
"Les empreses no tenen obligació legal de fer públiques les dades de l’explotació dels aqüífers”
Una aigua subterrània que no només es comercialitza envasada sinó també com a part d’altres productes alimentaris: Liquats Vegetals (que comercialitza les marques Yosoy, Monsoy i Almendrola) també fa servir una explotació a Viladrau. L’empresa Liquats Vegetals es va veure immersa en una polèmica denunciada per activistes i publicada per La Directa d’ús de pous (en aquest cas, en concessions que depenen de l’ACA) que podien tenir una afectació important en el cabal de la riera Major del Montseny.
Però així com en el cas dels pantans i rius és obligatori, per transparència, que siguin dades públiques en tot moment, dels aqüífers no se’n sap l’estat de forma pública. «Les empreses no tenen obligació legal de fer públiques les dades de l’explotació dels aqüífers», explica Carles Lumeras, portaveu de l’entitat ecologista Coordinadora per la Salvaguarda del Montseny. «És inaudit aquest funcionament, i no sembla que tingui sentit que depengui de la Llei de Mines: l’aigua és un bé públic i s’hauria de regir des d’aquí», considera Lumeras. La Coordinadora per la Salvaguarda demana que es faci un estudi científic independent de la «situació, qualitat i estat de l’aqüífer».
"D’aigua mineral se’n consumeix 170 litres persona a l’any mentre que el consum d’aigua per persona a l’Àrea Metropolitana de Barcelona és 170 litres persona al dia”
Civit defensa des d’ACEA que el consum d’aigua embotellada per persona és molt baix: «D’aigua mineral se’n consumeix 170 litres persona a l’any mentre que el consum d’aigua per persona a l’Àrea Metropolitana de Barcelona és 170 litres persona al dia». La memòria de sostenibilitat de 2022 de l’Associació d’Aigües Minerals d’Espanya (ACEA no ha recollit encara les dades pròpies) no detalla l’ús dels aqüífers per zones naturals o per característiques, i l’única dada concreta relacionada amb l’explotació dels aqüífers que s’hi dona és que el sector només utilitza un 0,03% dels recursos hídrics subterranis existents, sense explicitar si la dada diferencia entre recursos d’aigua potable o mineral i els que no ho són.
Lumeras apunta que un aqüífer és «una reserva estratègica per pal·liar els problemes que vindran». A conseqüència, considera que “s’han de cuidar” i decidir-ne la gestió des d’una governança pública amb entitats ciutadanes. Anna Ramon explicava fa prop d’un any en un article del CREAF publicat a Sostenible.cat que «protegir els aqüífers és una estratègia a llarg termini, perquè actuen com pantans naturals, com una esponja que va omplint-se i que resisteix bastant bé les variacions de temperatura i de precipitació». A més, també apuntava al risc de contaminació de l’aigua subterrània: si el nivell baixa massa es concentren contaminants a l’aigua i s’hi infiltra l’aigua salada en les zones properes al mar. Una de les accions que hi apuntava era la de «reduir la sobreexplotació generalitzada dels aqüífers».
