Jeroen van den Bergh és professor d’investigació ICREA a l’ICTA-UAB i catedràtic a la Universitat Lliure d’Amsterdam. Està especialitzat en economia ambiental, i es considera a ell mateix com una de les persones més indiferents al PIB del món.
Jeroen van den Bergh. Imatge: Lluís Bassa Tomàs
Jeroen van den Bergh és un personatge peculiar. Professor d’investigació ICREA a l’ICTA-UAB i catedràtic a la Universitat Lliure d’Amsterdam, la seva trajectòria professional és una de les més destacades dins del seu camp d'estudi a Catalunya. Està especialitzat en economia ambiental, i es considera a ell mateix com una de les persones més indiferents al PIB del món. Ha investigat en profunditat les possibilitats de tarifació de carboni com una mesura crucial per esperonar la transició energètica. Treballa en la investigació sobre polítiques climàtiques i estudis d'innovació. La seva investigació dels darrers anys se centra en l'eficàcia i el suport públic de la política climàtica. Això explica els impactes sistèmics indesitjables, com ara el rebot energètic i la fuita de carboni, i inclou l'aplicació de mètodes i coneixements de l'economia del comportament i de l'evolució.
En què consisteix, el mercat de carboni?
El mercat de carboni, o comerç d’emissions de carboni (Cap and Trade en anglès) és un sistema per posar un límit a les emissions de CO2, i això es tradueix en drets d’emissions que es poden comprar i vendre.
Avui en dia existeix, aquest sistema?
A la Unió Europea ja està implementat el mercat de carboni, però amb limitacions. Aplica a aproximadament el 50% de les emissions, i afecta les indústries grans amb un mínim d’emissions, i a la producció d’electricitat. Durant els darrers anys el preu de la tona de CO₂ s’ha situat al voltant dels 80 euros i algunes vegades han superat els 100 euros.
Per què consideres que és el millor sistema per limitar les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle?
Perquè és un mecanisme que aporta molta estabilitat, i és independent de la variabilitat política nacional. És millor un mercat internacional que un impost nacional sobre les emissions de carboni. Si hi ha molta demanda, el preu de la tona de carboni puja automàticament. Si hi ha canvis en les modes o noves tecnologies i les emissions s’enfilen, també ho faran els preus. En canvi, serà molt difícil per a un govern apujar un impost; políticament no és fàcil de vendre.
"L’Acord de París no és realment un acord, és una col·lecció d’ofertes voluntàries, i cada país té interessos diferents"
Hi ha la voluntat d’ampliar aquest mercat perquè abasti més de les cobertes actualment, que només representen el 50%?
La Comissió Europea ho vol estendre al transport per carretera i en l’ús d’energia per escalfar els edificis, i amb això potser s’arribarà a cobrir el 70% de les emissions. Necessitem controlar tot el sistema, però és difícil d’implementar. Si apliquem el preu de 80 euros per tona emesa en sectors com el transport o l’energia per calefacció, això pot generar molta resistència i tenir impactes socials negatius. Caldria implementar un segon sistema, amb preus inicialment més baixos, i que potser a mitjà termini, d’aquí a uns cinc o deu anys, hi hagi els preus en el mercat com els que tenim ara. Com a alternativa, hi ha qui proposa fixar estàndards de preu de carboni o impostos, però aquestes solucions no tenen en compte l’efecte rebot.
Què és, l’efecte rebot?
Si per exemple, imposes una limitació en el CO₂ que pot emetre un cotxe per quilòmetre recorregut, això pot afectar en el model de cotxe que compri la gent, però potser l’usuari conduirà més perquè el vehicle és més eficient i, per tant, conduir és més barat. Un altre problema d’establir estàndards d’emissió de carboni és que són arbitraris: com saps que un estàndard és consistent amb estàndards d’altres productes o sectors?
No només depèn del producte, sinó de l’ús que se’n fa.
Si volem canviar els hàbits de consum de la gent, els hem de posar les coses fàcils: que el més barat sigui el millor per al medi ambient. No podem esperar que la gent sigui altruista. El 80% de la gent no es preocupa per l’impacte ambiental d’allò que compra, i no podem canviar-ho, això. Els preus han de dirigir aquesta gent als productes més sostenibles.
Jeroen van den Bergh. Imatge: Lluís Bassa Tomàs
I, com heu observat en un estudi recent sobre la percepció de la tarifació del carboni, molts experts pensen que podria ser una bona opció per reduir emissions.
Els experts de la branca de la psicologia fan costat als preus al carboni, perquè coneixen com es comporta la gent. Ens pensàvem que serien partidaris dels instruments per donar informació a la població, però són conscients que amb això no hi ha gaire marge de canvi. Actualment, ja hi ha molta informació, però el canvi que es pot fer és limitat, la gent no la pot processar o se'n cansen ràpidament. En canvi, els preus els mira tothom; és la variable clau. Els experts en ciències polítiques o sociologia són més idealistes, i estan més a favor d’un canvi de mentalitat, però no proposen cap manera efectiva d'aconseguir-ho.
En els teus articles parles de la necessitat de crear el ‘Club del Clima’, una organització internacional per fer front al canvi climàtic. De què es tracta?
Seria una coalició dels països més ambiciosos amb les polítiques climàtiques, que n’implementessin una de comuna i fessin una frontera. Perquè si no, les emissions es deslocalitzen en altres països. Per exemple, Europa només té el 7% de les emissions mundials, i aquest percentatge es redueix gradualment perquè les emissions als països de renda baixa i mitjana segueixen augmentant. Aquest Club del Clima podria néixer al principi com una coalició entre els països de la UE, sumant-hi alguns estats dels Estats Units, el Canadà, i altres països. Potser la Xina estaria interessada a participar-hi, perquè ja té un mercat de carboni propi, i perquè comparteix amb la UE que depèn molt de les importacions de petroli. No dic que sigui fàcil, però crec que és l’única manera d'aconseguir polítiques climàtiques ambicioses i coherents a tot el món.
"L’acreixement és científic. El decreixement és, en canvi, ideològic"
Seria una alternativa a l’Acord de París?
L’Acord de París no és, i mai no pot ser, eficaç. Està bé que existeixi, és una plataforma on poder parlar entre tots els països sobre com afrontar el canvi climàtic. Però molts experts, jo inclòs, no creiem que solucioni el canvi climàtic. Perquè no és realment un acord, és una col·lecció d’ofertes voluntàries, i cada país té interessos diferents. Fins i tot els països més ambiciosos estan incomplint els seus acords.
S’ha fet algun pas per materialitzar el Club del Clima?
Encara no, és una idea massa teòrica. La Comissió Europea ha planificat el Carbon Border Adjustment Mechanism, la política consistent amb el mercat de carboni per protegir-se contra les importacions barates i contaminants. Això també podria servir per estimular altres països a unir-se a un club climàtic desenvolupat al voltant del mercat de carboni de la UE. És sorprenent que fàcil resulta, tècnicament, afegir membres a aquest mercat, com ha demostrat la història de la UE.
"Per canviar els hàbits de consum de la gent, els hem de posar les coses fàcils: que el més barat sigui el millor per al medi ambient"
Ets partidari del decreixement com a estratègia per a afrontar el canvi climàtic?
El decreixement parteix de la base que les polítiques convencionals no han funcionat, i per tant es necessiten solucions més radicals. Però no és correcte: sabem que determinades polítiques funcionen, el que passa és que no s’han implementat bé per resistència política. Proposar polítiques molt radicals que, a més, recalquen explícitament que hem de renunciar als ingressos i al luxe és llavors una estratègia que només generarà més resistència contra la política climàtica. Per tant, jo soc molt escèptic envers el decreixement i defenso una altra posició: l’acreixement. No ens interessa el PIB perquè no és un bon indicador del benestar social o del progrés. En conseqüència, hem d’ignorar-lo. Això no tradueix en estar en contra del creixement, sinó en ser-ne agnòstic. Seguint aquesta forta lògica, em considero la persona més indiferent al creixement del món i penso que tothom hauria d'adherir-se a la mateixa idea. L’acreixement és científic, el decreixement és ideològic.
Quina crítica destacaries, del decreixement?
El decreixement no se centra en les emissions. Les polítiques com la gratuïtat del transport públic, per exemple, són polítiques indirectes. Sabem que només entre el 5 i el 10% de les persones que normalment utilitzen el cotxe estan prou sensibilitzades per a passar al transport públic. Aquestes polítiques no tenen en compte que el transport públic no estarà mai prou bé per a algunes persones a qui els agrada anar amb cotxe. Cal desincentivar l’ús del cotxe directament amb impostos de compra, tarifació per carretera, i preus del carboni. Potser les polítiques del decreixement són més socials, equitatives, i hi estic a favor; però des de la perspectiva ambiental, no són gaire eficaces. Potser el creixement disminuirà sota polítiques climàtiques estrictes. Amb la posició de l’acreixement ho podem acceptar. Però aquest descens no hauria de ser un objectiu previ en si mateix, com passa amb el decreixement.
