Calen noves narratives i generar relats en positiu que ens vinguin de gust. Perquè si no som capaços d’imaginar-nos el futur que volem, com se suposa que hem d’arribar-hi?
El desenvolupament sostenible, segons Andreu Escrivà en el seu llibre Contra la sostenibilitat (Arpa, 2022), ens ha permès eludir la impossibilitat física de mantenir un creixement infinit en un planeta finit. Segons l’autor valencià “la sostenibilitat és el major exercici de greenwashing de la història”. Reconec que quan vaig llegir el seu llibre em vaig enfonsar bastant però també em va fer qüestionar la meva pròpia feina i el meu activisme. Perquè el desenvolupament sostenible ens oferia una solució perfecta: mantenir els nostres privilegis i viure bé però sense malmetre el medi i, per tant, a nosaltres mateixos. Potser ha arribat el moment de posar en dubte aquelles certeses que ens fan llevar-nos cada matí i començar a fer-nos preguntes incòmodes com ara: què vol dir “viure bé” i què vol dir realment per a nosaltres ‘desenvolupament’ o directament ‘futur’.
No sé vosaltres però quan jo era petita i pensava en el futur tot era positiu: podré fer moltes coses, conèixer gent, ser independent, viatjar, treballar en alguna cosa que m’agradi, etc. En cap cas pensava que no podria respirar per la contaminació, o no podria menjar per la toxicitat dels aliments o la manca d’aquests, o no podria suportar les altes temperatures durant les nits tòrrides de l'estiu ,o que m’hauria de vacunar de noves malalties, etc. Llavors, encara crèiem que els recursos eren il·limitats. Els nostres avantpassats sempre havien ‘progressat’ i nosaltres érem la primera generació que no tenia millors perspectives que els seus pares i mares. Però tot i això, el futur era esperançador, amb opcions i ganes de viure'l amb il·lusió. Ara no és així i el jovent ens ho diu clarament: ‘Ens heu robat el nostre futur’.
Fa uns mesos vaig fer una sessió sobre emergència climàtica a la classe de la meva filla petita, de nou anys, i els vaig llençar la pregunta de com s’imaginaven el futur. La resposta havia de ser un dibuix i en pràcticament tots els casos es representava foscor i destrucció: contaminació, mort, bombes, plàstic, animals malalts, fum, radiació o malalties. Fins i tot anar a viure a la Lluna o a Mart. En cap cas hi havia natura, optimisme i possibilitats entre els seus gargots i planetes Terra. I tampoc solucions. Sap molt greu que fins i tot els infants hagin comprat aquest relat. De fet, tampoc els ho posem massa fàcil, els adults, perquè… com hem de transmetre quelcom que nosaltres mateixos no ens creiem? Som conscients de la desesperança que estem transmetent a les noves generacions, des de ben petits? I som conscients de la inacció que això genera?
"Som conscients de la desesperança que estem transmetent a les noves generacions, des de ben petits? I som conscients de la inacció que això genera?"
Però tornem al món dels adults. Tot i que sembli estrany, ara mateix estem més disposats a acceptar que el món es col·lapsa i que no es pot fer res, a acceptar que el capitalisme està acabat. És a dir, (des de les grans corporacions i governs) ens han venut un relat tan ben tramat i estructurat que preferim llençar la tovallola a plantejar-nos un canvi d’hàbits i de maneres de viure. En aquest sentit, una de les converses que més m’agraden del projecte Nethünting. Trends to Impact de Gema Requena és la que té amb Marc Català (docent i speaker internacional) sobre El futur a través del disseny. Entre molts aspectes destacables i interessants, ell parla de com l’escala humana (és a dir, on ens sentim capaços de provocar canvis) està molt lluny de l’escala dels problemes planetaris actuals. Ens costa entendre’ls i assumir-los. I, sobretot, entendre que tenim certa capacitat d’actuació. Per tant, ens preincapacitem, frustrem, i decidim que no hi ha res a fer.
Alguns seguim canviant hàbits i fem tot allò que podem (intentant no caure en l’ecoansietat), però en el fons tenim la sensació que el futur ja està escrit i que només ens salvarà de nosaltres mateixos una plaga, una altra pandèmia, una invasió extraterrestre o, directament, un col·lapse del que no deixem de parlar però que no sabem realment què implicarà. Hem perdut la confiança en l’ésser humà. Estem esperant que alguna cosa peti: nosaltres o el sistema, que no deixa de ser el mateix. Tothom ho sap i ningú hi fa res. Per això estan sorgint moviments tipus Extinction Rebellion que davant aquest passotisme col·lectiu criden l’atenció amb accions de guerrilla que responen a aquesta frustració que, en realitat, tots i totes sentim d’alguna manera.
Aquesta reflexió sobre si el futur està o no escrit va ser un dels fils conductors d’un debat al CCCB (febrer de 2023) amb l’autor Isaac Rosa, que presentava el seu llibre Lugar seguro (Planeta, 2022) en el marc de ‘Ecologies de l’esperança. Relats, emocions i crisi en un món en crisi’. La seva novel·la, amb un to divertit i entranyable, posa en dubte els arguments que fem servir per sentir-nos millor front la incertesa actual, en un moment en que la ficció sobre el futur s’ha tornat exclusivament distòpica, fent seu el discurs dominant de la por. L’escriptor insistia en la necessitat de negar l’evidència d’un futur anunciat. Segons ell, tenim més poder del que ens pensem per canviar el futur i fer que sigui com voldríem; podem evitar caure en ‘un sálvese quién pueda y cómprese un búnker low cost’.
Seguint aquesta línia empoderadora, Joanna Macy i Chris Johnstone fa dècades que es dediquen a treballar en la recuperació de l’esperança però passant a l’acció. D’aquí el nom de la metodologia Esperança activa (7aGen, 2018), que es centra en com transitar aquest estat de decepció davant un futur incert i en crisis global i passar de la gratitud a l’acció. Segons aquesta filòsofa i aquest psicòleg, respectivament, cal reforçar les comunitats per fer front als reptes presents i futurs, i fins i tot l’amenaça del col·lapse ens pot fer més conscients de com ens necessitem en realitat.
I en aquesta línia de la importància de no ser autosuficients i necessitar-nos uns als altres, Noam Chomsky, al seu llibre Cooperació o extinció (Penguin Random House, 2020) fa temps que posa aquestes dues opcions sobre la taula: o cooperem i ens organitzem, o acabarem desapareixent com a humanitat. No podem fer front individualment als reptes que tenim davant. El cito textualment perquè no ho podria escriure millor: “L'alarma d'una extinció imminent no es pot passar per alt. Hauria de constituir un eix central ferm de tot programa de conscienciació, organització i activisme... Però, alhora, no pot desplaçar aquests altres assumptes, en part perquè té una gran importància, però també perquè els dilemes existencials no es poden abordar de manera eficaç llevat que hi hagi una consciència i una comprensió generalitzades de com són d’urgents... No té sentit propugnar la militància quan la població no està llesta per a ella, i per aconseguir que ho estigui no hi ha més secret que el treball pacient. Pot resultar frustrant, si es considera que les amenaces existencials són imminents i molt reals, però, en tot cas, són etapes preliminars que no es poden saltar”.
Trobo molt savi i reconfortant comprovar com un activista polític i gran pensador com Noam Chomsky demana consciència, comprensió i paciència. Cal preparar la ciutadania i això no es fa en dos dies, per molt greu que sigui el problema. Si volem un futur diferent del que ens estan venent i ja ens hem cregut, si volem fer-lo possible, cal que la gent es faci seu el problema i vulgui avançar col·lectivament. I això és feina “de formigueta” que haurem de seguir fent, tot i que l’estrès del col·lapse ens trepitgi els talons. No podem deixar que l’ombra amenaçant d’un final anunciat ens desmotivi, ens desorganitzi i ens faci sortir corrents a comprar el primer búnker lowcost que trobem. Les presses mai han estat aliades de la reflexió i organització, dos valors que ara necessitem més que mai.
Darrerament, com es nota, estic llegint molt a diversos autors i autores per trobar aquestes noves narratives i també estratègies d’acció, de les quals parlava al principi. I m’està agradant especialment que allà on estic trobant algunes respostes és en articles, llibres i podcasts de professionals que no són especialistes en sostenibilitat. Sempre he cregut i practicat la multidisciplinarietat, i en moments d’escepticisme vers la meva disciplina (ciències ambientals) he anat investigant des de moltes altres. I en aquesta cerca em van recomanar el llibre Palacios del Pueblo (Capitán Swing Libros, 2021) d’Erik Klinenberg, sociòleg nord-americà. Segons ell, hi ha un camí per superar aquest present i futur desesperançadors: no es tracta únicament de compartir valors, sinó de compartir espais. Les biblioteques, les places, els parcs, etc. són llocs on es donen connexions crucials. Es tracta de la infraestructura social i el paper essencial que juguen els espais socials en la reparació de la vida cívica. Mentre el llegia recordava un dels consells que Isaac Rosa va fer en el debat de presentació del seu llibre: “Si voleu ser activistes i millorar el vostre present i futur, no deixeu de passejar i ocupar els carrers”. Així de senzill. Si perdem els espais públics i les connexions que s’hi donen, perdrem la llibertat, i la por també ocuparà els nostres carrers.
"Un activista polític i gran pensador com Noam Chomsky demana consciència, comprensió i paciència. Cal preparar la ciutadania i això no es fa en dos dies, per molt greu que sigui el problema"
Potser, des de l’educació i comunicació ambiental estem demanant a la ciutadania que separi els residus o que no els generi, que consumeixi menys de tot, en conclusió, que canviï els seus hàbits; i ens estem oblidant de recordar-los que es relacionin amb el seu veïnat, que facin sopars al carrer a l’estiu, que col·laborin en associacions locals i que, senzillament, somriguin i diguin bon dia o bona tarda a la gent que coneguin i es creuin pel carrer. Perquè el que ens farà més resilients davant qualsevol amenaça és la comunitat amb qui ens relacionem i on ens sentim segurs. Però segurs de veritat i, a més, en companyia. En aquest sentit, aquesta notícia sobre el moviment République des Hyper Voisins explica, precisament, com es pot gestar una revolució als carrers d’una ciutat com París, començant per un ‘bonjour’ organitzat. L'experiment anima la gent no només a saludar-se més al carrer, sinó a interactuar diàriament mitjançant programes d'ajuda mútua, compartir habilitats voluntàries i reunions organitzades.
El futur distòpic que ens han venut no compta amb que la gent parli, s’organitzi i col·labori. Perquè no és fàcil. Perquè el sistema ens ha ensenyat a ser individualistes i tancar-nos a casa sense preocupar-nos pels nostres veïns. No es tracta d’anar pel carrer saludant tothom (com diuen els meus fills que faig constantment pel barri), tot i que es posa molt bé; es tracta de sentir que no estem soles ni sols, que el futur que volem està per definir i que tot i que les evidències científiques ens digui que ens apropem al punt de no retorn, no ens estressarem ni ens amagarem sota el llit. Perquè a més, mentre que afrontem la situació, sortim al carrer i el gaudim, coneixem la gent que ens envolta i ens organitzem per fer front als reptes evidents que tenim; també sentirem major felicitat. I tot i que el futur és important, també ho és el present. I fent via també cal agafar aire, respirar i sentir-se viva.
La ‘turra’ ha estat important. Si heu arribat fins aquí, us felicito. Realment no era fàcil. Però, i ara, què faig? Què fem? De moment, descansa, agafa un llibre i troba un raconet tranquil on llegir-lo una estona. I després ja ens trobarem i ens organitzarem per pensar quin futur volem i veure com ho fem per fer-lo possible. Sigui com sigui ho farem plegades i plegats.
