Una solució és tornar a com cuinaven les nostres mares i àvies, i aprofitar tot el menjar que tenim al rebost sense haver de seguir modes.
A Catalunya, les llars, els comerços i la restauració generen unes 262.000 tones de malbaratament cada any, és a dir, uns 35 quilos per persona. Foto: Roman Mykhalchuk, Getty.
Un dia de l’any 2013, una de les fundadores del projecte d’Espigoldares, Mireia Barba, va visitar el restaurant Semproniana, regentat per Ada Parellada, i això va canviar la perspectiva sobre el malbaratament d’aliments que tenia fins aleshores la reconeguda cuinera catalana. Barba li va dir dues coses que la Parellada es va tatuar: «Saps que un de cada tres aliments que es produeixen es llença injustificadament a les escombraries? És com si anessis al mercat, omplissis tres cistells d’anar a comprar i, en arribar a casa, en llencessis un». I, segon: «Saps que amb la meitat dels aliments en bon estat que es llencen podríem combatre la fam crònica al món?».
Des del 1771, la família de Parellada, a la mítica Fonda Europa de Granollers, havia cuinat i cuinat per generacions i generacions, i fins aleshores, ella diu que no va ser conscient del problema del malbaratament alimentari que teníem damunt de la taula. “Hi vaig reaccionar immediatament”, rebla la cuinera en una entrevista publicada per la revista ‘Aliment’, elaborada pel digital Crític.
Als grans supermercats i restaurants de cadenes amb cuines centralitzades es llança moltíssim menjar, i no només perquè no tinguin cura de l’aliment, sinó per les normatives de consum i sanitàries que exigeixen un gran centre de distribució. Per exemple, a les peixateries dels súpers, segons Parellada, cada dia o cada dos dies s’ha de canviar el taulell del peix i tot el que quedi sense vendre a la nit s’ha de tirar: «Ningú s’ho pot endur a casa, no es pot donar a entitats per seguretat alimentària ni es pot tornar a oferir l’endemà perquè algun client se n’adonarà i el perdrem». I, abans d’arribar al mercat o al restaurant, quant d’aliment es llança? Les espigoladores en saben molt d’això: com l’agricultura industrial elimina collites quan són massa generoses (i podria abaixar el preu del producte) o quan les verdures i fruites no tenen la forma geomètrica o la pell exactament igual que com marca l’ideari occidental.
A Catalunya, les llars, els comerços i la restauració generen unes 262.000 tones de malbaratament cada any, és a dir, uns 35 quilos per persona. Però les estadístiques també ens alerten, almenys aquí a casa nostra, el 58% del malbaratament alimentari es dona a les llars, a casa. Però la culpa no seria, segons Parellada, que els infants no es mengin aquell tros de pit de pollastre a la planxa o aquella part del plat de verdures que no els agrada, i tot allò que va quedar del darrer sopar.
El problema, segons Nicolau, és que comprem compulsivament aliments al supermercat, sovint processats i ultraprocessats.
No! El problema, diu, és «el sistema d’organització de les nostres cuines». El que acostumem a fer és avui dia, per culpa de la falta de temps, les presses, les hores de feina i el “no em dona la vida per a més”, és una compra en grans quantitats pensant en el llarg termini. I Parellada ens avisa: “Si ho fas així és impossible calcular bé i aprofitar bé tot el menjar que tens a la nevera. Pot ser que t’equivoquis en la compra si ho fas sense pauta, perquè et sobrevalores, i molt probablement acabaràs llençant-ne una part a les escombraries”.
Una solució és tornar a com cuinaven les nostres mares i àvies, i aprofitar tot el menjar que tenim al rebost sense haver de seguir modes, receptes culinàries d’Instagram o el que hem vist en un restaurant. La cuina a casa ha tingut sempre uns altres paràmetres. Qui millor explica tot aquest canvi pedagògic per no malbaratar menjar és la cuinera Maria Nicolau, autor del llibre Cuina! O barbàrie (Ara Llibres, 2022).
«Jo no m’hi adscric gaire a la idea de l’slow food, perquè, si t’ensenyo la meva agenda, tinc una vida una mica histèrica, i cuino cada dia. L’olla exprés, la faig servir sobretot per bullir cigrons, però no parteixo d’una recepta exacta i específica. Jo bullo cigrons, pensant que poden ser el punt de partida de cinc dinars o cinc sopars que vindran. Els tinc bullits, i en guardo l’aigua. Obro la nevera, miro què hi tinc, un cul de pernil, un cul de sobrassada, ho desfaig al fons de l’olla amb un parell de llesques de porro i tinc una olleta magnífica per sopar, i això són 10 minuts; no m’ho invento! El canvi radical de la concepció del temps que requereix la cuina és no seguir partint d’una recepta, sinó d’allò que tinc al rebost».
«El canvi radical de la concepció del temps que requereix la cuina és no seguir partint d’una recepta, sinó d’allò que tinc al rebost», Maria Nicolau.
El problema, segons Nicolau, és que comprem compulsivament aliments al supermercat, sovint processats i ultraprocessats, i, a més, quan compres en grans superfícies comercials, et veus obligat a comprar aliments que venen en caixes o paquets de sis o de dotze, o d'un quilogram, o d’un litre i mig, amb envasos i plàstics que prohibeixen la separació per comprar només allò que necessitem. En general, no comprem la quantitat de menjar que realment volem sinó la quantitat que han decidit les grans distribuïdores alimentàries.
Comprant a granel o sense envasos imposats, per exemple, la cosa seria diferent. No és el mateix el que necessita una família de quatre o cinc membres, que una persona que viu sola o en parella i, en canvi, el model industrial i massiu de producció i distribució alimentari és únic. Aleshores, les coses es caduquen. “Te’n sobrarà la meitat i se n’anirà a la brossa, i l’altra meitat la guardaràs al congelador i la llençaràs d’aquí a sis mesos quan et molesti perquè hi necessites més espai”, rebla irònicament Maria Nicolau.
