Font: Betevé
Els arbres que poblen la trama urbana de Barcelona s'escullen en funció a diversos criteris, entre els quals les seves propietats per capturar contaminants atmosfèrics
Els arbres fan minvar la contaminació, influeixen en la depuració de l’aire mitjançant l’eliminació de contaminants atmosfèrics causats sobretot pel trànsit rodat i les indústries.
Com s’ho fan els arbres per fer que minvi la concentració de contaminants de l’aire?
Quan parlem de contaminants, convé diferenciar les partícules en suspensió —petites partícules de diàmetre inferior a 10 o 2,5 micròmetres— dels gasos contaminants, com el diòxid de nitrogen (NO2).
Corina Basnou, investigadora del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), explica que les partícules solen enganxar-se a les fulles, concretament als pèls o tricomes que tenen. Aquestes petites partícules acabaran precipitant al sòl posteriorment a causa de la pluja o bé quan les fulles caiguin a terra.
L’experta destaca que, en el cas dels gasos —els compostos químics—, és força més complex, però la idea simple és que entren a la fulla a través dels estomes, que són unes petites obertures que regulen l’intercanvi gasós a les fulles; pels estomes hi entren, per exemple, el diòxid de carboni necessari per a la fotosíntesi o l’oxigen que surt quan respiren. També en surt el vapor d’aigua de la transpiració.
La densitat d’estomes és característica de cada espècie, un fet que implica que cada fulla pugui retirar més o menys gasos de l’atmosfera. El gas contaminant s’acabarà incorporant, finalment, a la planta, tot i que l’experta aclareix que “és quelcom força més complex”, ja que té a veure amb la fisiologia foliar i altres processos interns de l’arbre.
Les fulles atrapen les partícules en suspensió.
Com han de ser, les fulles?
La vegetació llenyosa és molt més eficient que l’herbàcia a l’hora d’emmagatzemar les substàncies i partícules contaminants gràcies a la seva major superfície foliar. Segons Basnou, “dins de la vegetació llenyosa, els arbres amb més fulles, fulles més amples i capçades més grans tenen més capacitat de filtració dels contaminants”.
L’experta del CREAF també destaca que són importants la forma i les característiques de la fulla. “Les fulles rugoses o amb pilositat com les de l’alzina tenen una capacitat més alta de retenció de contaminants, de partícules en suspensió en aquest cas”. El til·ler en seria un altre bon exemple, perquè té fulles molt grans i piloses.
Un altre criteri també rellevant és el de si les fulles són caduques o bé perennes. Els arbres perennes podran capturar contaminants al llarg de tot l’any; els caducs, només entre la primavera i la tardor.
En aquest sentit, per tant, en zones amb alta concentració de contaminants —en llocs amb molt de trànsit o a peu de carrer— interessarien els arbres perennes pel fet de “treballar retirant contaminants” tot l’any. En altres carrers menys transitats, o en els quals es vulgui prioritzar tenir sol a l’hivern i ombra a l’estiu, es pot optar per plantar-hi arbres de fulla caduca.
Les fulles d’alzina són perennes, coriàcies i tenen pilositat.
El paper de la vegetació per pisos i les lianes
Als carrers més contaminats de les grans ciutats no tan sols interessen arbres amb grans capçades, sinó també poder tenir vegetació a diversos nivells.
Basnou explica que “convé tenir present que als vianants que circulen per les voreres els arribarà abans la contaminació que no pas a les capçades dels arbres”. Afegeix que “tot i que no s’han pogut fer gaires estudis específics de moment, interessaria posar vegetació a diferents nivells per poder fer un bon filtratge”.
A banda, també convé tenir presents aspectes microclimàtics com la direcció o la velocitat del vent que predominen en una zona o carrer.
Vegetació a diversos nivells al passeig de Sant Joan
Finalment, cal destacar el paper beneficiós de les lianes, ja que també tenen una superfície foliar molt alta i poden capturar contaminants. Així doncs, és interessant poder fer créixer lianes a les façanes dels edificis, des de la base del carrer fins a la teulada.
Falten més estudis del paper dels arbres
Per tal de valorar la quantitat de partícules o gasos com l’NO2 que poden acumular les fulles, cal fer analítiques molt cares i complexes. Fan falta moltes mostres de fulles d’un mateix arbre i d’altres arbres, i conèixer també dades microclimàtiques concretes de la zona d’estudi, o el volum de trànsit.
Corina Basnou matisa, en aquest sentit, que encara hi ha molta feina per fer: “No hi ha cap estudi referent als carrers contaminats de Barcelona basat en mostreig de camp que relacioni la capacitat de certes plantes per regular la qualitat de l’aire. La majoria dels existents es basen en models, i per tant són més genèrics”.
Els dies de pluja contribueixen a rentar les fulles dels arbres.
Imatges secció: Javier Velasco
L’arbrat de Barcelona pot eliminar més de 300 tones de compostos contaminants en un any
El Pla director de l’arbrat de Barcelona (2017-2037), un document elaborat per l’Ajuntament de Barcelona, preveu els múltiples beneficis ambientals dels arbres, entre els quals destaca també la millora de la qualitat de l’aire pel fet de poder eliminar contaminants.
Malgrat que hi ha pocs estudis i dades reals al respecte, segons un estudi estimatiu del CREAF de l’any 2009, es té constància que els arbres i arbusts de Barcelona van eliminar més de 305 tones de compostos contaminants l’any 2008: 166 de PM10, 55 de NO2, 72 d’O3 (ozó), 7 SO2 (diòxid de sofre) i 5 de CO (monòxid de carboni). El cost econòmic estimat d’aquesta tasca realitzada per l’arbrat es va estimar en 1,1 milions d’euros.
Actualment el nombre d’arbres i la diversitat d’espècies a la trama urbana és superior a la d’ara fa 10 anys, un fet que podria fer suposar que els valors d’eliminació de contaminants són superiors als del 2008. Només als carrers i places hi ha 204.000 arbres.
Els parcs urbans i sobretot les zones forestals de Collserola o Montjuïc contenen, a banda, desenes de milers més d’arbres més.
Joan Guitart, cap d’Àrea de Gestió de l’Arbrat de Barcelona, destaca, en aquest sentit, els beneficis del nou criteri de poda lleu dels arbres de la ciutat, el qual s’aplica ja des de fa uns quants anys.
La poda consisteix a realitzar tan sols tasques de manteniment com la retirada de branques seques o branques que van en direcció a les façanes. No es fan podes dràstiques, un fet que implica que hi hagi capçades més grans, per tant es pot mantenir un major nombre de fulles que ens ajuden a reduir la contaminació urbana i millorar la qualitat de l’aire.
Joan Guitart, cap d’Àrea de Gestió de l’Arbrat
L’alzina, un bon aliat per combatre la contaminació
La forma i les característiques de les fulles és un criteri important a l’hora d’escollir una espècie d’arbre que pugui ser eficient per retenir més contaminants. Teòricament, les fulles amb major superfície foliar ―més grans― poden acumular més partícules, però també convé preveue el fet que siguin caduques o perennes, la rugositat, la densitat d’estomes o la presència de pèls que puguin enganxar les partícules.
Un bon candidat per combatre la pol·lució urbana seria, “a priori”, l’alzina pel fet de tenir fulles mitjanes, gran quantitat de pèls i ser un arbre perennifoli.
Joan Guitart explica que l’alzina té diverses virtuts més a la ciutat “és un arbre de port gran, de capçada ampla i densa que fa bona ombra, creix lentament i té una fusta dura i molt resistent al trencament”. A banda, afegeix que “suporta molt bé les condicions meteorològiques del clima mediterrani i té una gran resistència a la sequera, tot i que caldrà veure com respon al canvi global”.
L’expert destaca, però, que no obstant això, també té alguns inconvenients com la caiguda de glans al terra, un fet que pot provocar relliscades i caigudes als ciutadans. A banda, fora del seu hàbitat natural, a la ciutat, tendeix a desenvolupar algunes plagues causada per fongs o insectes com la caparreta.
L’alzina es planta sobretot en carrers grans i avingudes pel fet de ser un arbre de grans dimensions i molt elegant, segons Guitart “si no es planta més és perquè a Barcelona no tenim carrers amb amplada de vorera suficient per encabir l’alzina”.
Actualment a Barcelona hi ha 4.108 alzines als carrers i parcs i jardins. En veiem, per exemple, a la plaça de Catalunya, a la via Júlia, al Parc del Clot, el Parc Central de Nou Barris, a l’avinguda del Tibidabo o a la Diagonal, entre altres indrets.
Malgrat que el nombre és limitat a la ciutat, convé tenir present que en zones forestals de la Teixonera, Parc Güell, Montjuïc i a Collserola n’hi ha moltes més. Segons un estudi del CREAF, l’alzina és l’arbre predominant al municipi de Barcelona, amb 313.372 unitats.
No existeix l’arbre ideal
Cada arbre té les seves peculiaritats, cada espècie té punts a favor i en contra quan es planta en un carrer determinat. Barcelona aposta per la diversificació i sel·lecció d’espècies i se n’estudia, constantment, el seu comportament i evolució a la ciutat.
Joan Guitart posa l’exemple de la paulònia (“Paulownia tomentosa”) un arbre de fulles molt grans ideal per retenir contaminants. Ara fa un parell d’anys es va fer una prova pilot, però els resultats no han estat els esperats pel fet de tenir una fusta que es fractura molt a Barcelona.
Com es trien les espècies que s’acabaran plantant als carrers?
Els arbres al seu medi natural desenvolupen arrels i capçades de dimensions determinades, majors que a les ciutats, on la manca d’espai en condiciona molt el seu desenvolupament.
La contaminació no és l’únic criteri que convé tenir present. L’elecció depèn de molts factors, segons si es busca ombra, floració vistosa, olor, dimensions concretes, etc. Convé tenir també presents efectes negatius com les al·lèrgies, fruits que embruten el terra, fragilitat de les branques, potencial invasor, etc.
Els criteris de sel·lecció tenen en compte, així doncs, les necessitats d’aigua de l’arbre, l’espai disponible, la sostenibilitat (retenció de pols i d’altres contaminants generats pel trànsit i generació d’ombra), la convivència (evitar molèsties als ciutadans), la durabilitat i altres aspectes estètics com la floració, el color de les fulles a la tardor, l’olor, etc.
En qualsevol cas es potencia la diversitat i es pretén que cap espècie superi el 15 % dels arbres de carrer.
Diversitat d’espècies al Parc de Diagonal Mar
Carrers ideals: arbres, arbusts i gespa
A banda de l’espècie escollida, actualment s’aposta per crear carrers o zones ideals, és a dir, per crear tots els estrats possibles: gespa, arbusts, arbres petits i arbres grans. Això minimitza els efectes de al contaminació generada pel trànsit als ciutadans que caminen per les voreres i també n’atenua el soroll, entre altres beneficis.
Aquesta estratificació es pot desenvolupar sobretot en els carrers d’obra nova. Un bon exemple el trobem al passeig de Sant Joan o bé a la plaça de Lesseps.
L’objectiu final és crear corredors verds i renaturalitzar la ciutat.
