Gairebé tots els municipis de Catalunya poden tenir amiant i hi ha moltes dificultats per retirar-lo

La presència d’amiant al nostre entorn és un greu problema laboral, ambiental i de salut pública. L’amiant, molt utilitzat en la indústria de la construcció entre els anys 1960 i 1980, és un material que es deteriora amb els anys i, amb el pas del temps, s’incrementa el risc que desprengui fibres perilloses, molt perjudicials per a la salut.

Tot i que es va prohibir el seu ús l’any 2002, Catalunya encara té una gran presència d’amiant al seu territori en cobertes d’edificacions, dipòsits d’aigua, canonades... De fet, l’abril de 2024 la Generalitat va fer públic el primer cens de cobertes de fibrociment, segons el qual gairebé tots els municipis de Catalunya (945 de 947) tenen cobertes d’aquest tipus, amb probable contingut d’amiant.

La Unió Europea va adoptar el compromís de retirar l’amiant dels edificis públics abans de l’any 2028 i, de la resta, abans de finals de l’any 2032. Tanmateix, una de les conclusions de l’informe que avui presentem és que actualment no existeix un marc jurídic clar que faciliti aconseguir aquest objectiu. En l’àmbit estatal existeix la disposició addicional 14 de la Llei 7/2022, de residus i sòls contaminats per a una economia circular, que trasllada als ajuntaments l’obligació d’elaborar un cens d’instal·lacions i emplaçaments amb amiant, i un calendari de retirada. A Catalunya s’està fent un esforç important per aconseguir l’objectiu marcat i se n’ha elaborat un projecte de llei que està pendent d’aprovació.

La síndica de greuges de Catalunya ha presentat un informe on exposa que cal continuar treballant per tenir un marc normatiu legislatiu clar i exhaustiu, més enllà d’aquesta disposició addicional. També demana al futur govern que s’ha de constituir que la retirada de l’amiant sigui una prioritat i que s’avanci en la regulació normativa al Parlament.

La disposició addicional 14 de la Llei 7/2022 donava de termini als ajuntaments fins a l’abril del 2023 per finalitzar la identificació i calendarització de la retirada de l’amiant. Ara per ara, però, només 259 municipis (el 27 % del total) disposen d’aquest cens, i d’aquests, només 27 (2,9 % del total) tenen fixat un calendari de retirada. Els ajuntaments al·leguen dificultats per complir aquesta obligació, atès que la llei no els ha dotat de recursos, ni tècnics ni materials ni econòmics. Per això, la institució apel·la a la cooperació entre les administracions, de manera que els ens supramunicipals donin suport actiu als ens locals, especialment als més petits, en aquesta tasca d’identificació i retirada.

D’altra banda, l'informe revela que la normativa existent està centrada en les previsions de seguretat i salut laboral quan es manipula o es retira l’amiant. Aquest plantejament és correcte, però no és suficient i cal ampliar la perspectiva a la protecció del medi ambient i a la salut pública de les persones que estan exposades a aquest contaminant. Això és especialment rellevant si tenim en compte que la major part de l’amiant present al nostre país ha exhaurit la seva vida útil i, en conseqüència, hauria de ser retirat.

Pel que fa als plans per retirar-lo, la institució demana valorar de forma molt exigent l’ús de tècniques alternatives a la retirada definitiva, sobretot perquè suposa ajornar la solució del problema i traslladar-la a les generacions futures, fet que perpetua el perill per exposició. També insisteix en la necessitat de prioritzar-ne l’eliminació als emplaçaments en què passen més temps col·lectius vulnerables –infants i adolescents, per exemple–, com ara escoles, poliesportius, parcs o altres espais amb gran concurrència pública.  

A més, mentre la retirada total no es faci efectiva, l’informe recomana que es facin proves –més enllà de les inspeccions visuals– per confirmar que el material no requereix una intervenció immediata. En aquest sentit, recorda que l’amiant també és present a les xarxes de subministrament d’aigua.

Per acabar, considerant que bona part de l’amiant es troba en propietats privades, és imprescindible comptar amb la col·laboració ciutadana per aconseguir erradicar aquest contaminant. Per això, a l’informe es demana a les administracions que convoquen ajuts per a la retirada de l’amiant que proporcionin informació clara i completa (tant a la ciutadania com als ajuntaments) i que s’assegurin que els ajuts es concedeixen i es paguen de manera àgil i puntual.