Aquest mes de juny la revista infantil El Tatano, el Cavall Fort dels petits, arriba al número 150 i conserva intacta l’aposta per un article mensual d’educació ambiental per a noies i nois de 4 a 8 anys. La secció “La Natura” és un dels àmbits estrella de la revista i dedica quatre pàgines cada mes a descobrir, als menuts de casa, els animals, les plantes i els elements naturals del nostre país i d’arreu del món. Aquest article vol ser un reconeixement personal als promotors de la publicació, que van tenir l’audàcia d’embarcar-se en una aventura editorial agosarada, i que ens han permès al fotògraf Iñaki Relanzón i a mi mateix fer aquesta feina de sensibilització durant més de dotze anys. Però també volem destacar la importància d’aquesta peculiar manera de fer educació ambiental.
En els fòrums del sector sempre hem parlat de l’escassetat (quan no de l’absència) de recursos adreçats als realment petits. El Tatano incideix particularment en aquest àmbit i aprofita la distància curta per instal·lar-se a casa d’uns quants milers de famílies catalanes per descobrir els valors de la natura i de la biodiversitat des d’una òptica de sostenibilitat, i també d’estimació i d’excitació intel·lectual, bé que primerenca. I quan parlem de lectors realment petits, ens estem referint a aquells molts dels quals... encara no saben llegir! Aquest era un dels reptes inicials!
Els professionals de la literatura infantil sempre ens han explicat que el jove lector és, en el fons, un lector maldestre, amb una avidesa desmesurada per aprendre, però amb recursos molt limitats en l’exercici de la lectura. El més fàcil és que, en el seu entusiasme, es precipiti i caigui. Per això cal posar-li “baranes” que li donin confiança. Les baranes d’un llenguatge senzill i directe, breu, sobretot ben pautat sintàcticament, i lliure de tecnicismes artificiosos, és clar. I alhora, que amb aquestes eines els faci familiar allò que els és desconegut. I, si no, també hi ha el recurs de les magnífiques imatges de l’Iñaki Relanzón, una de les càmeres més artístiques i sensibles del nostres país, més enllà del seu profund coneixement biològic i naturalístic. I, si no, també hi són els pares; o els germans grans; o els tiets que han fet la subscripció.
Aquestes veus properes, íntimes, connecten els infants amb tot un món nou que els transporta, avui, al fons marí dels grans esculls coral·lins de l’Índic, a les geleres de l’Antàrtida o a conèixer els nostres parents ximpanzé de la selva africana; i, el mes següent, a descobrir la immensa riquesa de les praderies de posidònia que creixen a les nostres costes, la singularitat del mussol pirinenc, o la delicada relació entre les abelles i les nombroses i delicades espècies d’orquídia que creixen als prats a tocar de casa. No volem deixar de destacar la transversalitat dels articles de la secció, que tot sovint adopten la visió poètica per submergir-se en una temàtica particular de la revista i parlar-nos d’animals que es camuflen —per carnestoltes— dels ocells de la ciutat, d’ulls i mirades, o de la natura vermella —en el monogràfic que vam dedicar a aquest color.
I més enllà d’aquesta experiència emocional, sensitiva, imaginativa, que és a la base de l’educació, els nois també adquireixen continguts, no faltaria més. Aquí s’aprofita tot. Fins i tot volem creure que, mes rere mes, esperonats per l’interès, que és el motor de l’aprenentatge, El Tatano contribueix a fer bons lectors i sobretot, petits bons futurs ciutadans, amants de la natura, sensibles i també capaços d’esbrinar la significació del seu medi.
Deixeu-me que dediqui l’article a tres de les mestres que m’han ensenyat a instal·lar baranes: la Marta Luna (“baranera” Major), la Teresa Duran i la Laura López Granell.
