El passat mes de juny va córrer molt per twitter l’etiqueta #40anysEA. El contrast entre el coixinet del hagstag —amb aquell air de postmodernitat — i la promesa d’un viatge enrere en el temps de 40anys resultava singular.
A la jornada Educació ambiental. D’on venim? Cap a on anem?, Jaume Terradas i Teresa Franquesa van debatre memòries i reflexions de futur davant de dos centenars d’educadors ambientals de diverses generacions: des dels que van sentir els ecos de les primeres Jornades d’Educació Ambiental, les de 1983 al Centre d’Estudis del Mar de Sitges, fins als que acaben d’arribar. Va ser com aquell casament d’un cosí segon, on es troba tothom que fa temps que no es veu i està content de fer-ho. I és que el component emocional també hi comptava.
"El diagnòstic, agredolç: la progressió ha estat fulminant però la consciència ambiental no ha crescut al mateix ritme i els problemes ambientals s’han agreujat"
El d’On venim? va fer encuriosir més d’un, i no per nostàlgia sinó per la curiositat de descobrir orígens i causes. Hi havia expectació per sentir el mestre, perquè a més de fundador de la cosa és veu experta en ecologia. Tot un luxe, perquè no sovinteja poder escoltar trajectòries des de la solvència. El diagnòstic, agredolç: a la vista de les iniciatives i del nombre d’educadors generats, la progressió ha estat fulminant; i la preparació dels tècnics i el coneixement sobre els sistemes han millorat molt. Però la consciència ambiental no ha crescut al mateix ritme i els problemes ambientals s’han agreujat. Un túnel fosc, però amb alguna llum. En què pot contribuir-hi l’educació ambiental? Ajudant a la participació i la implicació de la ciutadania; l’educació ambiental ha de ser un transmissor de la informació necessària perquè la gent tingui una opinió i una actuació fonamentada; els educadors ambientals hi tenen un paper important en el futur.
Hi havia igual interès a sentir Teresa Franquesa. Tampoc no és freqüent l’ocasió d’escoltar qui ha reflexionat i treballat l’educació ambiental des de tots els angles i fins als darrers detalls. Des de la talaia de la ciutat de Barcelona, tanmateix, va resultar singularment valuosa la seva aportació en educació ambiental urbana: no hi ha una ciutat, sinó diverses, que neixen des de les diferents perspectives, com a ciutadans i també com a educadors ambientals: la ciutat aula, que ens ensenya; la ciutat ecosistema, amb el seu metabolisme; la ciutat que pateix problemes ambientals; i la ciutat que es gestiona; però també la ciutat transformable a través de la participació: si els problemes no són fixes, sinó canviants, i n’apareixen de nous, les solucions no estan inventades sinó que necessitem la creativitat i la participació de tothom per liderar transformacions. Els educadors ambientals, més que respostes, hem d’aprendre a fer preguntes, a treballar amb els ciutadans, i a conèixer i construir els processos. Cal abandonar el rol de predicador i aliar-se amb les eines de participació.
"Els educadors ambientals, més que respostes, hem d’aprendre a fer preguntes, a treballar amb els ciutadans, i a conèixer i construir els processos"
Hi van tenir també espai les veus municipals, com correspon a una trobada promoguda des d’una administració supralocal. Ajuntaments grans i petits, amb realitats ben distintes, coincideixen a ressaltar l’educació ambiental com a instrument imprescindible per desenvolupar la gestió ambiental de les ciutats i els pobles. Això torna a ser un indicador que cal portar les coses pel camí de la participació —qui s’imaginaria avui la prevenció de residus, l’eficiència energètica o una ciutat amb mobilitat sostenible sense participació i sense educació ambiental?
Un tercer grup d’experts s’hi va expressar des d’una taula de reflexió parada per parlar de les noves (i les velles) eines de l’educació ambiental del segle XXI: formats innovadors, ludificació, xarxes socials, mitjans de comunicació, voluntariat ambiental. S’hi va al·ludir als còctels on el rigor amb els continguts s’ha de combinar amb les noves eines digitals i amb instruments experimentals, —per què no un escape room?—: no hi ha solucions inventades, s’han de crear de nou cada dia; i s’han de dibuixar entre tots, ja no ens valen els receptadors. Els educadors ambientals hem de ser mediadors. És un canvi d’estil. En altres paraules, apoderament. Apoderament per participar.
"No hi ha solucions inventades, s’han de crear de nou cada dia; i s’han de dibuixar entre tots, ja no ens valen els receptadors"
De tant en tant, val la pena aturar-se un moment, ni que sigui un matí, escoltar el relat del viatge que han fet els altres i descobrir què hi han trobat. 40 anys després, la direcció Cap a on anem? o, si més no, cap a on ens cal anar, està prou clara. Ara cal posar-se a la feina. Sabem quan hem de començar: ja mateix, quan abans millor, sense atabalar-nos però també sense pausa. Caldrà que hi tracem el mapa. I estar-hi molt atents, perquè la ruta, efectivament, canvia cada dia i evoluciona amb nosaltres. I haurem de dibuixar l’itinerari plegats, amb els sabers i les opinions de tots.
Perquè, si no, correm el perill de perdre’ns.
