Per a mi, sant Medir significava pluja de caramels. Els infants no es qüestionen el món, és limiten a viure'l tal com ve. Cada any, un determinat vespre d'hivern, la meva àvia em duia al carrer Gran de Gràcia (ella l'anomenava "Salmeron", el nom de la via en la seva joventut) a veure tornar les colles. Passaven tot de cotxes de cavalls que venien jo no sabia d'on, carregats de gent enriolada que llençava caramels a grapats. Jo els recollia de terra àvidament, enmig dels xisclets indefectibles de la meva bona àvia Esperanceta, a qui feien por els cavalls perquè li recordaven les càrregues de la Guàrdia Civil, com aquella del famós quadre de Ramon Casas.
Medir era un pagès que acabà degollat pels soldats de Dioclecià mentre encobria Sever, bisbe de Barcelona perseguit pels romans. Corria l'any 303. O no: sembla que hi ha més llegenda que història en aquest relat. En tot cas, cada 3 de març la pagesia de Gràcia, de Sant Cugat del Vallès i de Sant Gervasi de Cassoles s'aplegava a l'ermita dedicada al sant, a la serra de Collserola. El que jo veia de menut era el retorn de les colles gracienques, en una època en què encara quedaven pagesos a la comarca.
Contemplo una foto d'època, publicada en una revista de Sant Cugat. Tres tristos carros amb vela avancen per un camí estret mentre uns homes jeuen al bosc immediat i unes dones preparen un àpat campestre rudimentari. Vet aquí l'aplec ara fa un segle. En una altra foto dels anys cinquanta, un carro tragina un harmònium cap a l'ermita (un orgue, diu el peu de foto: és com confondre un Smart amb un autobús...). Un entranyable romiatge rural, així doncs. Però magnificat en l'imaginari de barcelonins i vallencs.
Tot el nostre passat recent pateix d'aquesta mena de magnificacions. Barcelona amb prou feines tenia mig milió d'habitants ara fa un segle. Enyorem l'efervescència dels anys noranta oblidant-nos que van ser una excepció. Venim de Sant Medir: més llegendes que gran història, més ermites que catedrals, més aplecs que salons de nivell, massa harmòniums de campanya. El miracle és que siguem on som.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
